RWANDA: LA DAVALLADA ALS INFERNS
Extracte del llibre del coronel Luc Marchal (de la MINUAR - Missió de Nacions Unides per a l'Assistència a Rwanda)
Editorial Labor - novembre 2001- pàgines 303 a 305
Qui movia els fils?
Quan, el 6 d'abril de 1994, poc temps després que l'avió presidencial fos abatut, em vaig trobar a l'estat major de les FAR (Forces Armades Ruandeses) on es reunia un comitè de crisi, en cap moment vaig experimentar el sentiment que ens trobàvem en un escenari de cop d'Estat. Malgrat el temps que ha passat, el record que guardo d'aquells moments, en què ens demanàvem de quin costat s'inclinaria la balança, és sempre molt precís en la meva memòria. Sé que em vaig trobar davant d'homes desemparats pel que s'acabava de produir. Una manera de comportar-se, una entonació de veu, un dubte assenyalat, una expressió de la cara, una pregunta davant d'allò que és desconegut són signes que no enganyen. Hi incloc, sense gaires dubtes, el coronel Bagosora en aquesta apreciació, almenys durant les dues o tres primeres hores que van seguir la mort del cap d'Estat. Tinc la ferma convicció que, si els organitzadors de l'atemptat s'haguessin trobat al voltant de la taula, aquella reunió s'hagués desenvolupat de manera totalment diferent. I a més, dubto que en aquest cas la MINUAR hagués estat convidada a participar-hi.
Des d'aquests esdeveniments, la qüestió de saber qui va precipitar el país en el caos roman oberta. Mentre es va admetre de manera general, però sense cap prova objectiva, que els extremistes hutus s'havien desempallegat d'un president massa tou i massa propens a tolerar el retorn de l'enemic hereditari, aquesta certesa no sembla ser actualment inamovible. El meu propòsit no és de desenvolupar les hipòtesis plantejades, el treball ja ha estat realitzat per altres.
Em pregunto més aviat sobre les raons pregones d'aquesta manca de voluntat per descobrir la mecànica subjacent d'aquest gest que, com una onada violenta, va desencadenar l'horror a Rwanda i continua des d'aleshores desestabilitzant tota l'Àfrica central. Qui és tan poderós fins al punt d'impedir que una veritable investigació internacional faci sortir a la llum tot el que efectivament va passar en el retorn del president Habyarimana d'una cimera regional a Dar es Salaam?La desmesura que s'ha abatut sobre Rwanda justifica ella sola que totes les energies siguin consagrades a la recerca de la veritat. Ja és hora que els qui van concebre aquest projecte maquiavèl·lic i els qui han armat la mà que ha assolat el país, siguin per fi confosos davant la Història.
Des de fa anys, sento repetir que en funció dels qui van realitzat l'atemptat, la clau de lectura que permetrà descodificar els esdeveniments serà diferent. És ben bé així. Paradoxalment, mentre aquesta incertesa malsana persisteix i alguns han de respondre de la seva implicació en el genocidi, altres, si es presenta el cas, no tenen cap justificació sobre la seva pròpia responsabilitat en aquesta tragèdia.El conjunt de la comunitat internacional experimenta justament un legítim sentiment de culpabilitat per la seva inèrcia, però és una raó suficient per no intentar saber i sobretot comprendre com ha sigut possible tot això?
O aleshores el que hi ha a sota les cartes és fins a tal punt aclaparador que es fa el que sigui perquè no es descobreixi mai la identitat dels qui van moure els fils des de l'ombra? Aquesta actitud encara és menys justificable des que és ben reconegut que les matances de població civil no es van aturar amb la presa del poder de l'FPR (Front Patriòtic Ruandès) el juliol de 1994. No seria hora ja d'establir oficialment quants hutus i tutsis han mort des del 6 d'abril de 1994, i qui ha sigut assassinat per qui? És l'última justícia que s'ha de poder retre a la memòria de tots aquests éssers humans, víctimes tots alhora de la bogeria assassina dels uns i la indiferència culpable dels altres. Fer això hauria d'evitar també que morin una segona vegada en l'oblit general...