Des que em vaig assabentar de la mort del "Manolo" no he parat de plorar fins ara.
A les 10:15 del matí del passat 19 de gener es va truncar la meva vida. Res tornarà
a ser com abans. Han matat al "Manolo" a Rwanda, "el seu país dels mil turons".
La foto que més m'agrada de les que va portar és aquella en que la cuinera l'abraça
per darrera. Aquest era el "Manolo", capaç de deixar-se estimar per ferms sindicalistes
sevillans, idealistes cooperants de Metges del Món i senzills ruandesos
"alts i baixos", com ell deia.
Què puc dir? Manolo no només era el meu germà, va ser el meu company de jocs infantils, junts vàrem anar a l'escola, junts fumàrem d'amagat la primera cigarreta, junts sortírem per primer cop en parella amb noies. Manolo no tenia res de convencional, el meu pare l'anomenava el nen "intrèpid". Sempre a la recerca de noves experiències, era tan vitalista. Mai va pensar en ningú més que en ell, en realitzar els seus ideals, fossin o no altruistes. Quan li deies: "Òstres Manolo, que ens tens sempre a l'aguait", arrugava els ulls i somreia. Metges del Món li va oferir la oportunitat de compaginar el seu esperit aventurer amb l'ajut als marginats. Quan més necessitats, més esforç hi posava ell, a la Delegació de Salut de l'Ajuntament, al sindicat o al Zaire.
Ser cooperant a Rwanda no és tan perillós, si la zona dels Grans Llacs no fos la frontera entre les influències anglòfones i francòfones (entenent-se EEUU i el Regne Unit-França i Bèlgica). Al principi m'era igual d'on van sortir les bales, si eren d'armes "franceses o americanes". Havien matat al Manolo. Potser sembla egoista, també van morir la Flors i el Luís, però jo no els coneixia. Estic segur que els seus familiars i amics també s'haurien estimat més a qualsevol abans que al seu ser estimat. Desitjar abraçar de nou implica molt egoisme. Però la foto de portada de l'ABC em va fer molt mal. Et creus un tipus dur, que ho aguanta tot. Però aquesta foto!, tirats a terra, entre tanta sang. No havien robat res. Van deixar vius als de Metges sense Fronteres perquè eren vuit, van anar per quatre i només van quedar tres cadàvers, perquè un era nord-americà.
Els atracadors Van demanar el passaport als cooperants abans de disparar. El nord-americà era l'administrador dels diners per aquest projecte, que era procedent de Metges del Món d' EEUU. Però aquest noi també ha vingut enganyat a Rwanda. ¿Té sentit enviar a un país francòfon a una ONG espanyola- francòfona, un administrador que només parli anglès? Aquest noi a qui els atracadors van deixar viu, em recorda el noi nord-americà de la pel.lícula "Missing". Li van amputar una cama, però pot perdre la vida per haver vist massa. I dic vist, perquè al no entendre'ls no va poder escoltar el que deien ni atracadors ni assassinats.
Anem lligant caps d'aquest drama. El govern de Rwanda va expulsar a les ONG franceses del seu país el desembre de 1996. Manolo en fou testimoni. "Fernando -em va dir-, ens van ficar en una habitació sense seients, als representants de les ONG. Només hi havia una taula petita i una cadira, on va seure un ministre del govern molt ben vestit i amb ulleres. Amb gran sobèrbia i amb un anglès correcte ens va dir: "Vostès tenen tants dies per abandonar el país, només es queden Creu Roja, Save the Children" i una altra més, naturalment anglòfona. Quina llàstima de no recordar amb exactitud les seves paraules, però no hi vaig posar massa atenció.
Manolo va venir el desembre, malalt i desil.lusionat. Malalt d'una amebiasis i amb una dent trencada. Desil.lusionat pel fracàs de la missió. El govern ruandès els negava tots els projectes que presentaven. Van estar a vàries zones del país per observar les necessitats i planificar. Inclús els van deixar visitar algunes presons on tancaven els acusats de genocidi. "Les cel.les són tan petites -explicava- i estan tan amuntegats que han de dormir asseguts cada vuit dies per torns, la resta ha de romandre dempeus. Fan les seves necessitats allà dins. Quan entraves en una d'elles l'olor era fastigosa i la foscor total. En una ocasió en què una noia no sortia de la seva cel.la buida, em vaig acostar a veure-la i vaig notar que estava avortant i dessagnant-se. Em vaig dirigir al militar que manava el camp, que era un noi de 15 anys, de tan poca alçada que la punta del kalashnikov li fregava el turmell. Saps què va fer? Recordes l'oficial nord-americà de la pel.lícula Apocalyse Now que estava a les files de Marlon Brando? Onejava els braços lentament amb els ulls molt oberts. Al veure que no em responia i jo insistia, es va acostar el representant dels presos amb el responsable d' ACNUR i em va dir: Per favor, no s'interessi més pér nosaltres, mentre més s'interessin més empitjoraran les nostres condicions quan vostès marxin. Fernando -remarcà- els tutsis són uns nazis". M'ensenyava uns papers d'ACNUR amb els presos que havia a cada camp dels que es podien visitar. "Mira! 4000 presos, només s'alimenten 22. Això vol dir que com que el Govern de Ruanda no els dóna menjar, a 22 els porten el menjar els seus familiars. Cuinen a les seves cel.les i s'ho reparteixen entre tots". Jo vaig pensar: els hutus mataven a cops de matxet, aquests tutsis semblen més refinats. Ara m'assabento que els acusats de genocidi no tenen advocats defensors als seus judicis. Sens dubte estan millor assessorats que els anteriors genocides.
Als 11 dies del seu decepcionant retorn, el meu germà torna a marxar cap a Rwanda, aquesta vegada va de responsable d'equip. "¿Recordes el projecte d'ajut als centres de salut de Ruhengeri, que et vaig comentar que ens van denegar? Doncs l'ha acceptat el ministre. És una zona molt bonica. Allà estaven els 900 turons, els volcans, el llac, recordes?". Jo recordava, a més, que era prop d'Uganda i al nord del llac Kivu, amb el matalàs dels Banyamulengues entre ell i la guerra. També recordava que des que Mobutu va arribar, els banyamulengues no avancen tant. Mentre Manolo fos a Ruanda, els tutsis banyamulengues eren els meus soldats preferits, inclús em queien simpàtics. Mobutu va reclutar a mercenaris francesos i va aconseguir que els terribles Mai Mai canviessin al seu bàndol. La influència francòfona agafava força.
Seguim lligant caps. El govern de Ruanda no volia les ONG francòfones de cap manera. Les ONG no marxen, Flors i Luis van ser allà tots aquests dies. De sobte apareix financiació americana pel projecte de Ruhengeri. Evidentment triguen uns dies en trobar l'administrador idoni, ni idea de francès ni espanyol. Alguns dies abans de l'assassinat la zona es troba molt poblada per soldats del govern ruandès. Per declaracions d'altres ONG sabems que els vigilaven durant el seu treball. Em dóna la impressió que els cooperants estan molt vigilats, i la zona és poc propícia per grups armats incontrolats. Els assassins demanen el passaport als assassinats, maten als espanyols i deixen malferit al nord-americà. Poc després del succés és un diplomàtic nord-americà el que diu que ha sigut un grup d'interahamwes, que ha estat una execució, que els rebels armats hutus volen terroritzar la població. Veritats i mentides. Manolo i els seus companys, Nitin Madhav inclòs, així com l'organizació Metges del Món han caigut en una trampa mortal. Potser suggerida per una famosa Agència Central de la barbàrie, que defèn la influència anglòfona a la zona dels Grans Llacs. No seria la primera vegada que realitza aquest tipus d'activitats. Vuit els van semblar massa, van anar per quatre i només van matar tres innocents. Al cap del grup li deuria semblar massa matar a un americà. "Fernando, la nostra defensa és anar desarmats i ser pacífics. Si no sóm perillosos no correm perill". Tant de bo se li congeli l'alè a qui va planificar la matança. Manolo era tan pacífic, tan tendre.
El govern espanyol exigeix responsabilitats el govern ruandès, mentre no aconsegueix que la Unió Europea doni suport a la intervenció militar a la zona. Absurda pretensió mentre sigui necessària la votació dels britànics. L'hàbil policia ruandesa, en 48 hores descobreix als assassins. Els ha facilitat l'entrada el vigilant nocturn, que naturalmente era un antic membre de l'exèrcit hutu, així com tota la colla. De veritat, un interahamwe o antic militar hutu deixaria viu a l'americà? Deixaria viu a un del país que ajuda els seus enemics tutsis?
Des d'avui em cauen bé els mercenaris francesos, Mobutu i els interahamwes. El govern ruandès ha matat a Manolo, Flors i Luís per fer fora les ONG del seu país. Però, no els podien negar el dret a cooperar? No, posaria en perill l'afluència d'ajut internacional que ells volen gestionar. És millor executar a uns poc espanyols altruistes i il.lusionats per terrorizar-los a tots i que marxin. D'aquesta manera l'ajut internacional no tindria més remei que ser gestionat per ells. Cada vegada són més fins els assessors. D'altra banda, han de tenir lliure de testimonis incòmodes la frontera per la que hauran d'entrar els banyamulengues si perden la guerra amb Zaire. I és necessari netejar de possibles infiltrats hutus la província de Ruhengeri.
El govern espanyol vol imposar-li al meu germà una medalla. Jo li agraeixo profundament, però la
canviaria sense dubtar-ho ni un moment per la no acceptació d'aquestes explicacions oficials emeses pel govern ruandès. Amb això no vull fer recomanacions en política exterior a qui ha de de prendre les decisions oportunes. Diuen que a vegades en política cal saber empassar-se un gripau, però no en tinc cap obligació i sí un desconsol infinit.