Informacions preocupants provinents del Kivu fan esment, cada vegada més, de la posada en pràctica, des de fa unes quantes setmanes, de l'ocupació parcial del territori congolès pels tutsi, conforme als termes del pla conclòs a Lemera, el 1996-97, entre l'AFDL, aleshores en rebel.lió, i els principals dirigents de l'alçament, particularment Rwanda.
Segons molts testimonis, persones parlant sobretot l'anglès o en un francès sumari, i d'una morfologia assimilable a la de la gran ètnia tutsi, haurien arribat en quantitats innombrables al territori del Nord i Sud Kivu. El Govern congolès guarda un mutisme total sobre aquest moviment de població, que té un caràcter fora del normal. A principis de juliol, el diari ugandès New Vision, en la seva edició del dia 6, indicava que els militars de Yoweri Museveni havien desplaçat la seva base d'operacions de Kiraro, al districte de Kasese, a Uganda, cap a la localitat congolesa de Ntabi, situada a 15 km de la frontera, per a orquestrar els combats amb els elements rebels de l'ADF. Ntabi va ser presa per assalt per un batalló ugandès, el dijous 2 de juliol, sota les ordres del tinent coronel Tumusiine Nyakaitana i del brigadier James Kazini.
Kinshasa no sembla haver donat una rèplica adeqüada al que sembla ben bé una violació de la sobirania nacional.
D'altra banda, rumors persistents van en el sentit de la pròxima creació de la "República Independent del Kivu", que estaria formada per quatre províncies: la província de Mulenge, el Kivu Sud, el Kivu Nord i Maniema. El Govern unitari del president Kabila no aixeca cap veu de protesta contra aquest projecte de desmembrament de la República Democràtica del Congo.
Abans de marxar de Washington, el divendres passat, l'antic primer ministre, Kengo wa Dondo, havia fet uns aclariments sobre la situació a l'est del país, durant la seva conferència al National Endowment for Democracy. Havia explicat, sobretot, les diferents fases d'arribada de tribus tutsi en territori congolès, des de l'època colonial fins als camps de refugiats de Goma, el 1994. Aquesta presència massiva va provocar problemes d'ordre demogràfic, d'ordre territorial i problemes referents a la representativitat, i, per tant, al poder. El Sr. Kengo es va tornar a referir, breument, a l'ordenança firmada pel president Mobutu, el 1973, atorgant globalment la nacionalitat congolesa als tutsi, amb l'esperança d'extingir els focus de tensió amb els autòctons (Nandes, Hundes, Nyanga, Bashi, etc...). Aquesta disposició va ser anulada amb l'activació de l'article 1 de la Constitució de Luluabourg, per la Conferència Nacional Sobirana. Segons aquest article, "és congolès, tota persona, els pares de la qual, els avis o els besavis, es trobaven en territori congolès en el moment de la Conferència de Berlín. "
Ara bé, segons el Sr. Kongo, cap presència tutsi no era assenyalada al Congo en aquella època. Les seves reivindicacions són, doncs, caduques. A aquest problema, perplex, el Sr. Kongo va reconèixer la incapacitat dels seus governs successius per a proposar una solució susceptible d'aportar una pau duradora. Ara pensa que la calma a l'est del Congo vindrà, potser, amb la relocalització dels tutsi en un altre lloc, a trobar, en el territori congolès. Un procés roent, va precisar Leon Kengo wa Dondo, que cal tractar amb parsimònia, ja que al Congo, "tota terra pertany a una tribu". Per als primers interessats, la solució ja ha sigut planificada a Lemera, entre els dirigents actuals i els seus socis.
La primera fase es realitzarà sense cap mena de procés, sota l'únic pretext d'atrapar els milicians armats hutu (Interahamwe) i els ex-FAR, que desestabilitzen Rwanda a partir del Kivu Nord. L'ocupació de les ciutats de Goma i Butembo constitueix la fase més decisiva, després de l'eventual resistència armada dels autòctons. La realització de la segona fase del pla, depèn del reeiximent de la primera. El "trasllat tranquil" en el Kivu Sud, és proporcional a la resistència calmada de l'elit d'aquesta part del Kivu, enfront de l'hegemonia tutsi a la regió dels Grans Llacs. Aquesta fase és realitzable en tres etapes:
1. La inundació demogràfica en el Kivu Sud.
2. La separació física entre la part tutsi i l'habitada pels autòctons.
3. El desmantellament de l'entitat no tutsi a la província, sobretot a les ciutats de Bukavu i Uvira.
Les dues primeres etapes seran realitzades en cooperació amb el poder de Kinshasa, que organitzarà la immigració dels tutsi de Rwanda, Burundi, Uganda, Somàlia i, eventualment, d'Etiòpia, cap a la "Terra promesa". Així serà pagada la factura de guerra per a la Rwanda de Paul Kagame (acords de Lemera). Per a finançar aquesta colonització tutsi, una banca anomenada "banca d'implantació tutsi al Kivu", serà instal.lada a Kigali, amb la seva casa mare a la ciutat de Kampala (Uganda). Finançarà les construccions d'habitatges per a tutsis en el territori ocupat i, sota forma de crèdit, el comerç i l'administració dels colons. El pla preveu: 600.000 construccions d'habitatge per al període de 1999 a 2004. En aquest any, es preveu organitzar eleccions municipals i per al Parlament, en cooperació amb el poder de Kinshasa. Llavors és quan l'habitant autòcton del Kivu, esdevingut minoritari, comprendrà que ha perdut la partida. Aleshores es passarà a la tercera etapa, el "trasllat tranquil" pròpiament dit.
Aquesta etapà consistirà, simplement, en descoratjar els habitants autòctons del Kivu de viure a casa seva. La nova administració, principalment o totalment tutsi, els prohibirà (legalment) la construcció d'habitatges per a fer impossible la cohabitació (esdevinguda, llavors, perillosa), i adquirirà les seves cases. S'establiran permisos de residència, que només seran atribuïts a a la gent autòctona del Kivu si arriben a complir certes condicions, entre les quals la més dura, necessària i suficient serà demostrar que el seu centre de vida es troba al Kivu des d'un temps mínim de 5 anys. Ara bé, en l'estratègia de descoratjament, s'haurà fet immigrar un nombre considerable de persones a l'interior del territori congolès, particularment cap a la província oriental (ex-Alt Zaire) i cap a la capital, Kinshasa. Aquesta operació serà organitzada pel poder de Kinshasa, concretament pel Ministeri de la Reconstrucció i de l'Interior. Aquesta gent no estarà en situació de complir les condicions per a reinstal.lar-se en el Kivu muntanyós ocupat. Altres, que no hauran marxat de la província, no es veuran capaços de complir aquestes condicions per manca de proves suficients: per exemple, les factures d'electricitat i aigua... Seran legalment desallotjats de la seva residència o se'ls hi retirara el simple dret de retrobar-se en ciutats administratives, com Bukavu, Uvira o Goma.
La primera variant del pla està prevista per una durada d'un any, de 1998 a 1999, mentre que la segona cobreix la resta de temps de realització del pla.