Ndadaye, Habyarimana, Ntaryamira, Kabila...

Vuit anys, quatre magnicidis

La primera sensació que ens produeix la notícia de l'atemptat contra el president Kabila és de déjà vu: unes negociacions (abans del 94 entre ruandesos a Arusha, ara a Lusaka per al conflicte de la RD del Congo) que confonen i divideixen els grups majoritaris enfront d'una poderosa minoria que, protegida per grans lobbies i potències internacionals, avança mentrestant per la força de les armes, enmig d'aquestes aigües tèrboles, vers el control absolut del poder. Unes negociacions de les que, com a mínim, es pot dir que (com en el cas de Burundi) no han aconseguit, durant molts anys fins el dia d'avui, gairebé cap avenç rellevant, mentre una minoria extremista continua controlant tots els ressorts del poder. Un president no tutsi que és el principal factor de cohesió d'un poble, i que, a més, no es blega a les pretensions totalitàries d'una petita minoria extremista dintre de la ja de per si minoritària ètnia tutsi. Un atemptat que fa desaparèixer de l'escena aquest president que gaudeix del suport majoritari de la població, etc. etc. Laurent Désiré Kabila ja és el quart president que, en aquestes circumstàncies, desapareix en els darrers vuit anys a l'Àfrica dels Grans Llacs.

D'altra banda, la figura de Kabila no és en absolut comparable a la dels tres presidents hutus assassinats anteriorment: els burundesos Melchior Ndadaye i Cyprien Ntaryamira, i el ruandès Juvénal Habyarimana. La figura de Ndadaye, per exemple, revesteix característiques gairebé mítiques, comparables a les del llatinoamericà Salvador Allende. Kabila, al contrari, era responsable fins i tot de genocidi, almenys responsable passiu. En un primer moment se li va adjudicar el paper de líder de l'Aliança que suposadament "alliberaria" el Zaire de Mobutu però que, en realitat, cometria un greu genocidi, les víctimes del qual foren centenars de milers de refugiats civils hutus indefensos.

Més tard, aprofitant aquesta posició en què l'havia col.locat una poderosa propaganda mediàtica internacional, es va atrevir a assumir realment les regnes del poder del gegantesc Zaire, rebatejat com a República Democràtica del Congo. Es va arriscar a fer allò que era impensable per als anomenats "hutus de servei", és a dir aquells hutus que ocupant càrrecs de tanta transcendència com la mateixa presidència de Rwanda només eren titelles amb les que es pretenia netejar la imatge dels excloents lobbies tutsis que havien aconseguit el poder absolut. Però la seva ambició, segurament, li va impedir mesurar amb objectivitat la magnitud dels poders dels que es deslligava i als que, per tant, s'enfrontava. El suport de molts dels països veïns el va salvar reiteradament, alguna vegada pels pèls, d'ésser destituït pels seus antics aliats, els exèrcits tutsis de Rwanda i Burundi (gairebé monoètnics) i Uganda (himes-tutsis en un 80% de la cúpula militar). Finalment ha patit un previsible atemptat que novament ens recorda allò de "qui a espasa mata, a espasa mor".

Si darrere d'aquest atemptat hi ha els mateixos actors que rere els tres anteriors i si es segueix aplicant el mateix esquema de confusió i propaganda, és previsible que els propers dies escoltem i llegim el de sempre: els responsables de l'atemptat són alguns dels "seus", gent del seu propi entorn. Però no hem de caure en el parany de confondre el mercenari executor amb els responsables últims de l'atemptat. L'abril de 1994, després de l'atemptat que va abatre l'avió presidencial i que va acabar amb les vides dels presidents de Rwanda i Burundi, donant inici a les grans matances d'aquell any, es va aconseguir imposar la versió que els responsables d'aquest eren gent del mateix entorn del presidents ruandès. Avui, una versió semblant és insostenible. Les divisions internes de l'FPR ruandès, les revelacions d'alguns membres rellevants d'aquesta organització, les conclusions de l'investigador de l'ONU, Michael Hourigan, són concloents. El jutge antiterrorista Jean-Paul Bruguière ja té proves que l'atemptat fou executat per un comando tutsi (el mateix que va assassinar a la manresana Flors Sirera i els seus dos altres companys de Metges del Món), per ordre de l'actual president de Rwanda, Paul Kagame, i probablement amb el suport nord-americà, segons informa Wayne Madsen, un investigador dels Estats Units especialitzat en publicacions sobre l'Agència Nacional de Seguretat del seu país. S'espera que Bruguière signi l'ordre de recerca i captura contra els màxims responsables de tot aquest afer. La causa es va iniciar a petició de la vídua d'un dels tres militars francesos que també van morir en l'atemptat. Ara, amb més perspectiva històrica, l'ús reiterat de la mateixa farsa la fa cada vegada menys creïble, més obsoleta.

Després d'aquesta mirada retrospectiva i per comprendre millor aquest present, és important fer una pregunta amb projecció de futur. Com en tot crim, la qüestió clau és aquesta: a qui pot beneficiar? És evident que Kabila era el major obstacle per a aquesta partició de la RD del Congo tan buscada per aquells que no tenen altre objectiu que el d'espoliar tots els seus enormes recursos en el més curt termini possible, amb les màximes facilitats possibles i al cost humà que sigui necessari. Els exèrcits invasors tutsis són detestats per tot congolès i la seva expulsió és el més gran i unànim anhel a la RD del Congo. Tanmateix, en aquestes darreres setmanes havia sorgit amb força entre els mateixos congolesos, tot i que segurament provocada des de l'exterior, l'anomenada tercera via. Els seus defensors han intentat convèncer tots els qui han pogut sobre una tesi que per a molts d'altres no ha sigut més que un nou parany. Segons ella, per arribar a aquesta expulsió dels invasors era necessari acabar abans amb Kabila. Possiblement, l'atemptat no ha sigut quelcom totalment aliè a aquest nou assetjament al president Kabila.

La desaparició de Kabila pot crear greus divisions entre els congolesos, fins arribar a abismes insuperables. Kabila és de Katanga, al sud de la RD del Congo, i els militars ruandesos han atribuït el seu assassinat a militars de la província del Kivu, a l'est, amb la qual cosa es pretén crear un conflicte entre les poblacions autòctones d'ambdues províncies congoleses, que fins ara han format un front comú. Si fos així, als bel.licosos lobbies tutsis i als seus aliats de l'exterior els hauria funcionat bé, un cop més, l'estratègia de dividir per a vèncer. Esperem que el dimoni del regionalisme que, tot i ser menys ferotge que el de l'etnisme, tanta mort i dolor han produït ja a l'Àfrica dels Grans Llacs, no desperti ara en una RD del Congo sense Kabila. Caldria sumar noves fractures a les tristement ja existents entre hutus burundesos i ruandesos i entre regions d'ambdós països. Segurament mai ha existit a l'Àfrica dels Grans Llacs una solució que no sigui global, però molt menys existeix ara després de les reiterades invasions de l'exZaire. Els acords a què pugui arribar a Arusha la majoria democràtica de Burundi amb la dictadura de Buyoya, no els serviran de gran cosa als centenars de milers de congolesos que estan morint en aquests darrers mesos, mentre els Estats Units segueixin donant suport als poderosíssims exèrcits d'Uganda i Rwanda.

Per finalitzar, com a ciutadans de la Unió Europea i membres de l'anomenada "comunitat internacional", ens volem referir a les nostres pròpies responsabilitats en aquesta gran tragèdia. La UE està abocant grans ajuts financers sobre aquests països invasors, governats per dictadures responsables de genocidi. França, per la seva banda, bilateralment, ha donat suport a Burundi durant aquests darrers anys a la dictadura de Buyoya. Però les més greus responsabilitats en el cataclisme humanitari que en aquesta darrera dècada ha sacsejat aquella regió africana, corresponen sobretot als EUA. Sobre el territori africà han donat suport enèrgicament a les successives invasions. I en les grans institucions internacionals com la ONU, domesticades i controlades, han bloquejat intervencions humanitàries, investigacions i resolucions, que haguessin pogut salvar la vida de milions d'éssers humans. Fa deu anys que, invocant la intangibilitat de les fronteres nacionals, es muntava al Golf Pèrsic el més gran desplegament militar de la segona meitat del segle passat. Al mateix temps, l'octubre de 1990, amb la invasió de Rwanda, s'iniciava una gran, tot i que encoberta, operació que tenia per objectiu últim la partició del Zaire. Ara la casualitat ha fet que Kabila fos assassinat la vigília de la celebració del 40 aniversari de l'assassinat del líder congolès Patrice Lumumba, fortament oposat als interessos nord-americans i belgues al Congo.