A principis del mes de maig de 1997, li vam enviar una còpia del document titulat "D'un genocidi a un altre", en pro d'una justícia justa i pel restabliment d'un corrent democràtic a Rwanda, que també hem transmès a les més altes autoritats del país. En aquest document, a més de les propostes que fem, denunciem el genocidi hutu perpetrat pel nou poder militar ruandès.
Gairebé tres mesos després, ens conforta que d'altres veus denunciïn cada vegada més el genocidi hutu que, iniciat a l'ombra del genocidi tutsi el 1994, es duu a terme des de finals de 1996 i segueix encara avui en els camps de Rwanda. Entre aquestes veus, cal assenyalar la de Nacions Unides que, amb data d'onze de juliol de 1997, va publicar l'informe de Roberto Garreton i els seus col.laboradors. Aquest informe dóna fe dels odiosos crims contra la humanitat perpetrats a l'ex-Zaire contra els refugiats ruandesos pels soldats de Laurent Kabila i l'Exèrcit Patriòtic Ruandès. Esperem amb impaciència la resposta que hi donarà la comunitat internacional.
Sr. secretari general, la tragèdia descrita per l'informe del Sr. Garreton, essent tan gran com és, només és una petita part del sofriment no merescut del poble ruandès. A l'ombra del genocidi tutsi, perpetrat per les milícies Interahamwe hutu, els combatents tutsi del Front Patriòtic Ruandès (FPR) han perpetrat un contra-genocidi hutu i, més recentment, un genocidi a l'exZaire. Aquest genocidi s'ha beneficiat del suport eficaç de la indiferència de la comunitat internacional, tot i estar ben informada pels reportatges aclaparadors i imatges diàries insostenibles de les televisions. Com mostren les xifres, el cost humà del genocidi hutu supera els tres milions de víctimes, la qual cosa vol dir que, com a mínim, el 40% de la població ruandesa de 1994 ha sigut exterminada.
Amb una tragèdia d'aquesta amplada, el poble ruandès viu un drama únic en el seu gènere quant a l'extrema crueltat de la prova a què està sotmès. La indiferència de la comunitat internacional és incomprensible i ens falten paraules per denunciar-la com es mereix. No podem imaginar perquè els homes d'Estat dels països democràtics, que estan al corrent del calvari d'aquest poble, no es mobilitzen, com la Sra. Emma Bonino, comissària europea per a l'Acció Humanitària, o vostè mateix, Sr. secretari general, per exigir que les Nacions Unides prenguin mesures per posar-hi fi. És que potser no es poden imaginar que els dirigents ruandesos puguin ordenar actes d'una crueltat inaudita contra les poblacions desproveïdes de tot, a les quals haurien de protegir? I tanmateix, el vice-president de Rwanda en persona ha reivindicat, en una entrevista amb una periodista del Washington Post, la responsabilitat de l'exèrcit que està a les seves ordres, en la planificació i direcció de la rebel.lió de Kabila. No reivindicava, al mateix temps, els drets d'autor dels crims contra la humanitat, descrits en l'informe de Roberto Garreton?
Sr. secretari general, els esdeveniments tràgics de 1994 del genocidi tutsi, han deixat ferides profundes en els cors dels supervivents. Com si aquesta tragèdia no fos suficientment greu per ella mateixa, l'Alt Comandament de l'Exèrcit Patriòtic Ruandès n'ha fet una explotació que sobrepassa totes les normes ètiques, matant sistemàticament poblacions innocents per assegurar per sempre una etnocràcia militar despietada que està en vies d'exportar-se als països veïns. Les noves autoritats de Kigali s'han compromès en una espiral infernal d'actes de basta violació dels drets humans, erigida en principi de govern sense límits de temps ni d'espai. Els turons del país estan coberts de militars que maten a poblacions innocents, sense ser inquietats per la llei. En molts casos, els homes, sobretot els joves, es passen el dia amagats al bosc per evitar el perill de ser vistos per aquestes tropes, que s'han convertit en el malson de les mares i una veritable calamitat de la societat. A partir de les cinc de la tarda, la vida es para per als hutu. Es tanquen a casa seva on, sovint, els esquadrons de l'exèrcit vénen a abatre'ls o endur-se'ls a les presons d'extermini, per reunir-se allà amb més de 103.000 detinguts.
Les condicions inhumanes de detenció, d'una població empresonada que supera el 2% de la població nacional total, volen fer el màxim de víctimes abans del procés. Ells han fet desenvolupar una corrupció que prospera en l'administració militar i penitenciària. Els presoners paguen car als seus carcellers per un lloc on dormir, per obtenir menjar dels seus familiars o per l'atenuació de la seva ració quotidiana de tortura. La població empresonada no ha parat de créixer ja que és molt beneficiós per als caps militars ficar la gent a la presó, per despullar-los dels seus béns o demanar un preu per la seva vida.
Entre les víctimes d'extermini dels hutu, el blanc preferit són les poblacions recentment retornades de l'ex-Zaire i Tanzània. Són brutalment eliminades ja que les presons estan plenes a vessar i l'atenció externa està atrapada per altres esdeveniments a la regió i al món. L'objectiu perseguit per l'Exèrcit Patriòtic és d'arribar, a mig termini, a una paritat demogràfica dels grups ètnics hutu i tutsi, abans que hi hagi un seriós debat sobre la gestió democràtica de Rwanda. En efecte, hi ha una paranoia en els dirigents extremistes, procedents de la minoria ètnica tutsi, que s'oposen a la instauració de la democràcia enarborant la dita "poder democràtic és igual a poder hutu".
Amb aquests plans d'extermini, són nombroses les poblacions retornades des dels països veïns que coneixen un problema agut de manca de terres i vivendes. Quan les cases no han sigut derrocades, són ocupades per antics refugiats repatriats que s'han apoderat de les seves terres. Així, per assegurar l'ocupació de les terres, els expoliadors pròxims al poder fan eliminar els propietaris designant-los com a "genocides". Els professionals hutu pateixen un atur que només s'acaba amb la mort o la detenció. Tot i que el país els necessita per a la seva reconstrucció, les empreses privades no els poden contractar sense exposar-se a la persecució. Com si aquestes condicions no fossin el cimal de la humiliació i la negació de la dignitat humana, l'Estat parla de crear programes de reeducació de l'elit hutu, que en realitat són una estratègia per a una detenció arbitrària o una eliminació física.
Com en tots els conflictes d'aquest gènere, les dones no estan exemptes dels efectes de la tragèdia. Quelcom que no s'ha dit de la tragèdia ruandesa és l'enorme angoixa de les vídues, sense consol ni esperança. L'angoixa també de moltes dones, amb els seus fills torturats i assassinats com animals al seu davant, o els seus marits massacrats o arbitràriament detinguts, sense cap esperança de veure algun dia una justícia de debó. L'angoixa d'altres dones és agreujada encara més per la tasca diària de dur l'aliment als seus marits als llocs de detenció, sense veure'ls mai i sense saber si encara són vius...
Sr. secretari general, aquesta descripció no mostra més que una part del calvari dels ruandesos. No es pot imaginar on es situa el límit de l'angoixa d'un poble perquè la solidaritat humana comenci a actuar. Per això, en nom del nostre poble desesperat i sense veu, que espera de tota la gent de bon cor una taula de salvació, demanem que les Nacions Unides exigeixen una investigació internacional sobre la totalitat del genocidi hutu i d'altres crims contra la humanitat perpetrats pel FPR des de 1994, una guerra demogràfica i sense pietat. Creiem urgent que les Nacions Unides facin un cens de la població ruandesa, no només per estimar l'amplària de l'hecatombe i establir responsabilitats, sinó també per disposar de dades bàsiques per a la reconstrucció social i econòmica del país.
Preguem accepti, Excel.lentíssim Sr. secretari general, l'expressió del nostre profund respecte.