Salah Jamal
Avui
Barcelona
16.10.01
Probablement alguns m'acusaran de reduccionista si insisteixo una i altra vegada que l'absència de democràcia i la injustícia que es va cometre a Palestina són l'origen de tots els mals que assoten el món àrab i musulmà.
Parlem de la democràcia: sé perfectament què és una ingenuïtat i, segons amb quins ulls es miri, sembla una autèntica estupidesa demanar que les potències occidentals, en lloc de vendre o llançar bombes al Tercer Món, organitzar bloquejos, caps d'Estat a convenir..., tractin d'insuflar en aquesta part despullada del món aire de valors universals (democràcia, drets civils, ciència, etc.) a través d'una aliança democratitzadora.
Dic ingenuïtat i estupidesa perquè democratitzar altres països tindria, en la seva primera etapa, un efecte demolidor per a les economies occidentals, però no en les següents, sinó tot el contrari. Avui dia, ningú seria capaç de renunciar, encara que sigui provisionalment, a suculents beneficis econòmics, inclosos els de procedència moralment dubtosa.
Tots sabem que la democràcia i els drets civils garanteixen, en teoria i entre altres moltes coses, el dret de la ciutadania a la crítica i el control dels governants escollits. Doncs bé, en les circumstàncies actuals dubto molt que una democràcia real pugui tenir possibilitat d'èxit en cap país àrab o musulmà, sobretot, en les monarquies petrolieres del Golf (aliats i protegits, no caldria sinó!, per les forces armades dels països civilitzats). I això no és degut a l'artera idea -com repeteixen fins a la sacietat molts lloros politòlegs- de l'existència d'incompatibilitat entre democràcia i la mentalitat àrab i musulmana, sinó més aviat per culpa de la repressió ferotge dels règims àrabs, la majoria dels quals estan domesticats i beneïts per les potències interessades en la permanència dels esmentats règims en el poder i mantenir l'status quo en la regió en benefici dels de sempre. La mentalitat àrab no està renyida amb la democràcia i poso com a exemple una dada curiosa: la immensa majoria de les associacions constituïdes pels ciutadans àrabs i musulmans residents fora i lluny dels seus països d'origen es regeixen amb mètodes democràtics reals. Recordo la meva primera papereta electoral. Va ser a principis dels anys setanta: mentre la població de Catalunya desfilava pel carrer Urgell per aclamar el cabdill Franco, nosaltres, els estudiants àrabs (davant la mirada atònica i sana enveja dels estudiants autòctons) estàvem celebrant eleccions lliures i democràtiques a les instal·lacions del SEU universitari. Era un fenomen molt curiós, veníem procedents de països de règims autoritaris i vam anar a parar a un altre país de sistema semblant o més dèspota. I jo em pregunto: ¿on vam aprendre nosaltres els mecanismes de la democràcia? Indubtablement, d'oïda, i la practicàvem els estudiants de mentalitat àrab en un país europeu regit per un règim autoritari. Així doncs, assumir una idea no depèn absolutament de les mentalitats, sinó, tal com va dir Ortega y Gasset, de les circumstàncies.
¿Què succeiria si dominés la democràcia real als països àrabs? Es creu que immediatament els representants legals posarien en marxa l'anhelada fama i inapel·lable justícia del califa Omar, que assetjava contínuament els defraudadors al segle VII amb la següent temible pregunta: ¿d'on has tret tanta riquesa? Possiblement, en l'actualitat, no hi haurien prou presons per a tants xoriços de guant i turbant blancs. Per consegüent, si desapareguessin part (tots impossible) dels esmentats defraudadors i autèntics agents de les grans potències, aquestes deixarien de ser les grans beneficiàries i perdrien part del nivell i estil de vida a què estan acostumades (quan el díscol i ingenu Saddam es va apoderar de Kuwait i va pretendre ajustar els preus del petroli, Bush (pare) va declarar: els EUA i el món lliure (lliure de fer el que vulgui) no permetrà que algú pugui tocar the American way of life. Efectivament, el món lliure va rescatar Kuwait i va reinstal·lar allà la democràcia dels retrògrads xeics en la qual les dones no tenen ni tan sols dret a votar.
A més, ¿què passaria si els suposats representants escollits arribessin a la conclusió de la necessitat de repatriar el capital àrab, estimat en tretze mil bilions de dòlars americans invertits i dipositats als països occidentals?. És impensable. Les potències no ho permetrien.
Pel que fa a Palestina, zona esquinçada i punyent d'aquest món, des que al seu territori es van implantar un altre poble i un altre Estat no s'ha recuperat la pau. ¿És compatible la pau amb l'existència de l'Estat d'Israel? Jo diria que sí, però abans l'Estat d'Israel hauria de complir el següent requisit: convertir-se en un Estat real, natural i amb igualtat de drets i deures amb els palestins i els Estats veïns, cosa que és molt difícil. Complir aquest requisit representa per a l'Estat d'Israel grans i imprescindibles renúncies: renunciar a la singularitat de poble elegit, a atiar l'opinió pública amb l'arma llancívola de l'Holocaust i l'antisemitisme, al seu entossudiment pel que fa als refugiats palestins, a la idea expansionista de l'espai vital de Ratzel i retirar-se del Golan i els territoris palestins ocupats il·legalment, incloent-hi Al kuds (Jerusalem oriental). Estem observant que en l'actual crisi mundial, igual que en les anteriors, s'ha esgrimit la qüestió palestina i Jerusalem com a cobertura moral per reclutar seguidors.
Així doncs, mentre existeixin injustícies sempre hi haurà algú disposat a oposar-s'hi, des de revolucionaris fins a bandolers, i d'adeptes no els en faltaran.
Salah Jamal. Metge, escriptor i historiador. Autor d''Aroma àrab, receptes i relats' (Ed. Zendrera). El seu últim llibre, 'Palestina, ocupació i resistència, manual pràctic' (Ed. El Jonc)