Jean-Bosco Barayagwiza
Yaoundé, 1995
Què en saben ells d'aquest règim? Res. O gairebé res. Sabien simplement el que els ideòlegs i propagandistes del FPR els hi havien dit i repetit moltes vegades durant molt de temps abans del començament de la guerra. O sigui, que Rwanda era, quan els seus pares i avis tenien les regnes del poder, un país tranquil, pròsper i on regalimava la llet i la mel(2). Però amb la dictadura hutu introduïda per les masacres de 1959 contra els Tutsi, Rwanda es va esqueixar. Es va empobrir perquè era administrada per rapaços i racistes corromputs. Heus aquí tot el que els joves guerrillers sabien de Rwanda. Ignoraven, està clar, que aquest país tenia una de les millors xarxes de carreteres d'Àfrica, unes infrastructures de telecomunicacions de les més ben fetes del continent, una infrastructura escolar i sanitària molt densa, així com moltes altres realitzacions elogiades per tots els interlocutors estrangers.
Aquests joves guerrillers, a qui se'ls havia repetit que els Tutsi es consumien en la misèria a causa d'una discriminació sistemàtica, ignoraven que el 80% del comerç a Rwanda estava en mans dels Tutsi. Ignoraven que a l'ensenyament, l'ètnia tutsi era la més escolaritzada, que més o menys el 60% dels professors de secundària i d'ensenyament superior, eren Tutsi. No sabien que en tots els altres sectors de la vida nacional, els Tutsi superaven la proporció del 20%, mentre que representaven més o menys el 9% de la població total de Rwanda, contra el 1% dels Twa i el 90% dels Hutu(3).
Evidentment, tot i sabent que ells eren de l'ètnia tutsi, "objecte de discriminació intolerable a Rwanda", paradoxalment se'ls havia ensenyat a dir als estrangers simpatitzants de la seva causa, que les ètnies ja no existeixen a Rwanda! Que ja no hi havia ni ètnia minoritària ni ètnia majoritària.
Els ideòlegs i propagandistes del FPR no havien tingut dificultats per a convèncer aquests joves, reclutats d'entre els nombrosos refugiats tutsi residents al Zaire, Burundi, Tanzània i sobretot a Uganda i a Rwanda mateix, que l'únic camí de sortida de la seva vida de misèria, frustració i exclusió, era la "guerra d'alliberament" del país dels seus pares i avis. Només la presa del poder a Rwanda podia torna'ls-hi el seu orgull d'abans, la seva glòria i la seva força, reconeguda a tota la regió dels Grans Llacs.
Aquests joves ignoraven les negociacions en curs entre els governs ruandès i ugandès -que eren a punt de reeixir- sobre el repatriament dels refugiats ruandesos. Més aviat se'ls hi havia fet creure que el règim de Habyarimana refusava categòricament el retorn dels refugiats. La guerra era doncs inevitable, segons els ideòlegs del FPR. Però per a aquests, era clar que la preocupació més gran no era el repatriament dels refugiats, tot i que aquest va ser el motiu prioritari que es va donar al començament de la guerra, sinó la presa o la represa del poder a Rwanda.
Així, el grup de joves guerrillers ho ignoraven tot sobre la realitat ruandesa, però eren empesos a l'aventura per un altre grup ben al corrent de la situació i decidit a reviure les llegendes del passat i a gaudir de les delícies d'un poder que els seus pares van perdre el 1959. Empesos per una nostàlgia persistent i mantinguda expressament, el grup d'ideòlegs del FPR va concebre, amb l'ajut dels seus socis ugandesos, burundesos i occidentals, una estratègia ben elaborada de la presa del poder a Kigali. Aquesta estratègia comprèn una propaganda mediàtica fonamentada sobre la mentida i la deformació de la veritat i una guerra sense compassió contra l'enemic polític. La guerra es va fer sense respir, tret del temps necessari per a proveir-se i fer veure que es negociava.
Els dirigents dels FPR van estar molt de temps a l'escola ideològica del Moviment de Resistència Nacional (National Resistance Movement) creat a la guerrilla per Yoweri Museveni en lluita contra el poder central de Kampala. En efecte, ells van estar amb els homes de Museveni, pouant a les mateixes fonts ideològiques, rebent els mateixos ensenyaments sobre la guerrilla i sobre allò que els marxistes-leninistes-maoistes anomenen la "guerra d'alliberament". Els principis que justifiquen aquest gènere de guerra reposen sovint sobre axiomes i dogmes massa simplistes. Es poden remarcar dos principis majors que van jugar un rol fonamental en la lluita del FPR contra el poder central de Kigali, a saber:
1. La guerra contra els règims anomenats reaccionaris o dictatorials, és una guerra justa i justificada contra l'explotació econòmica del poble i el seu adoctrinament ideològic.
2. Aquells que no participen en el combat al costat dels revolucionaris són enemics que han d'ésser exterminats o sotmesos, de bon grat o per força.
Els ideòlegs del FPR, en fi, van aprendre a la perfecció allò que els comunistes van ser durant molt de temps abans que el seu imperi s'esfondrés, o sigui: "els afaiçonadors de sofismes, els pensadors de saló que elaboraven eslògans fets sense cap relació amb la veritat"(4). Aquesta lliçó serà d'una importància capital per a la manipulació dels mitjans de comunicació i la mistificació de l'opinió pública, fins que les seves muralles caiguin.
Després de la presa de Kampala el 1986, el President Museveni es va afanyar a experimentar aquests principis. Va suspendre les activitats dels partits polítics i va emprendre una croada contra les concepcions capitalistes o occidentals de la democràcia. Així, es va oposar a la idea segons la qual la democràcia reposaria sobre el pluralisme polític que implica diversos partits polítics englobant una oposició democràtica al partit o partits polítics en el poder. Va comminar a tots els polítics ugandesos a adherir-se al seu moviment, el NRM, o a desaparèixer. Molts van ser forçats a sotmetre's, com Semoggerere, President del Partit Democràtic (DP)(5) que actualment es troba reduït a un silenci polític profund i per aquest fer fortament contestat per la seva base. Molts d'altres van ser assassinats o exilats per un llarg període a països llunyans.
Després d'haver reduït al silenci als homes polítics ugandesos, opositors reals i potencials contra el seu règim, el President Museveni prova ara de persuadir al seu poble i al món que té mitjans per a crear una democràcia acceptable sense partits polítics. Fa servir els mateixos sofismes, els mateixos eslògans que els antics comunistes per a mistificar el món. Això li ha sortit bé fins ara gràcies a l'interès que hi tenen certes potències occidentals, en particular Gran Bretanya i els Estats Units.
El FPR, que ha après bé la lliçó, no podia trair la memòria del seu mestre de pensament, que és el seu principal padrí en la guerra contra Rwanda. Ha establert una estratègia minuciosa per a fer creure que era una guerra justa, per a posar als polítics ruandesos de la seva banda, de bon grat o per força, i condemnar a mort als opositors reals o potencials. És així com molts líders polítics oposats a la seva orientació etnista i a la seva determinació a prendre el poder per la força, van ser eliminats per no haver acceptat la submissió. El cas més flagrant és l'assassinat de Gapyisi Emmanuel, que va ser objecte d'amenaces greus abans de caure sota les bales dels agents del FPR. Algunes d'aquestes amenaces li van ser comunicades per escrit en la carta que, en el nom del FPR, Ntare Simon li va adreçar(6). En aquesta carta, Ntare va intentar de demostrar, sense convèncer, que el "Fòrum Pau i Desenvolupament", una associació amb fins no lucratius en la que Gapyisi n'era el president, estava equivocat a l'afirmar que el FPR volia prendre el poder per la força. De fet, aquesta carta no tenia pas per objectiu demostrar que el FPR no volia prendre el poder per la força ja que confirma sobretot l'anàlisi del "Fòrum Pau i Desenvolupament". En efecte, el FPR afirma que la guerra que realitza contra "Habyarimana i el seu sistema" és el seu "dret inalienable"(7). D'altra banda, per al FPR, no es pot trencar la resistència de "l'altre pilar de l'edifici dictatorial de Kigali, l'exèrcit, per mitjans pacífics"(8). La carta apunta així un altre objectiu que Ntare Simon amaga en una perífrasi. Escriu que aquell que no està amb el FPR està "del costat de la dictadura"(9). És el diari "La Nation", un dels propagandistes i qui fa les lloances de la ideologia del FPR, el que revela el sentit amagat d'aquesta regla, o sigui que tot opositor del FPR ha d'ésser destruït i llençat "als inferns"(10). Onze dies després, aquestes amenaces gairebé revelades a la carta de Ntare Simon i explicitades per "La Nation", varen ser executades contra Gapyisi Emmanuel, llençat "als inferns" el 18 de maig de 1993 davant de casa seva.
Van seguir molts assassinats i atemptats semblants. Cal remarcar sobretot l'assassinat, el 21 de febrer de 1994, de Gatabazi Félicien, Ministre i Secretari General del Partit Social Demòcrata, a qui el FPR no va perdonar el seu viratge a favor del grup dels "Republicans", oposats a la dominació pel FPR del poder de transició eixit de les negociacions d'Arusha (Tanzània). La tortura i l'execució del President de la Coalició per a la Defensa de la República (CDR) l'endemà de la mort de Gatabazi, tenien un doble objectiu: desfer-se d'un gran adversari ideològic i fer creure que era el CDR qui havia assassinat Gatabazi, d'on se'n seguia la venjança dels membres del PSD sobre el President del CDR. Els ministres Mugenzi Justin i Mbonampeka Stanislas, President i segon vice-President del Partit Lliberal, van escapar-se d'atemptats assassins que intentaven eliminar-los de l'escena política i conduir així tot el Partit Lliberal a la falda del FPR. Aquestes dues personalitats refusaven igualment d'admetre el control del FPR sobre el poder de transició. L'assassinat del President Habyarimana, que va ser l'origen de l'obertura de la caixa de Pandora, representa també la mateixa obstinació del FPR per eliminar els seus adversaris polítics.
Aquesta doctrina del FPR, inspirada per Museveni, s'assembla estranyament a la doctrina actualment antiquada, del partit comunista soviètic, segons la qual "qui no s'adhereix al partit, el critica, qui el critica és un sequaç de l'imperialisme, ningú l'ha de creure. Es mereix el gulag o la mort"(11). És evident que després de la victòria militar i la presa de poder a Kigali, ni es planteja que el FPR toleri l'oposició. Com el President Museveni a Uganda el 1986, els dirigents del FPR s'han afanyat a suspendre les activitats dels partits polítics a Rwanda. És doncs, a partir d'aquesta ideologia totalitària basada sobre el refús de tota contradicció i de tota oposició, que el FPR ha fet llistes de persones a abatre. Aquestes llistes persegueixen pràcticament a tots els líders hutu oposats als objectius hegemònics del FPR.
L'orientació bel.licosa d'aquesta aliança havia d'influir negativament en les negociacions d'Arusha. En el moment en què aquestes negociacions tenien com a objectiu la pau, buscant solucions als problemes que estaven a l'origen de la guerra, van ser transformades en maquinacions per a destruir a una de les parts importants en la guerra i en la pau. Les negociacions havien tingut un mal començament.
La resistència de Habyarimana i del seu partit va ser aniquilada, en primer lloc, per les pressions de les potències estrangeres massa sensibles a la demagògia del FPR i de les FDC, després per les pressions militars d'Uganda/FPR, sobretot l'ofensiva del 8 de febrer de 1993 que va fer trontollar la defensa ruandesa, posant al FPR en posició de força durant les negociacions.
L'acabament d'aquestes negociacions, d'altra banda previsible, va suposar la marginació de Habyarimana, que va esdevenir menys que un monarca que regna però que no governa. Només havia d'inaugurar els crisantems. El seu partit, feia poc únic i puixant, va ser reduït sense transició, al mateix nivell que els guerrillers del FPR o els partits de l'oposició, PL i PSD, sense electorat comparable.
Els càrrecs importants a les institucions de transició van ser reservats al FPR (Ministeri de l'Interior, 1er Vice-ministeri, Ministeri encarregat de la reconstrucció) o a l'oposició (Presidència de l'Assemblea, Primer Ministeri, Ministeri d'Afers Estrangers, Ministeri de Finances, Ministeri de Justícia, Ministeri d'Informació, Serveis de Seguretat...) o reduït a la més simple expressió (El Ministeri de Defensa, reservat al MRND, només havia d'aprovar les decisions de l'Estat Major de l'exèrcit, dirigit pràcticament per dos caps, un dels quals era del FPR)(13).
És una bajanada dir que el President Habyarimana i el seu partit van ser vençuts i el seu electorat exagerat. Aquest moment constitueix la primera fase vers el fracàs d'Arusha. El MRND estava vençut mentre que el FPR i els partits formant les FDC eren triomfadors. Però aquest triomf va ser de curta durada. En el moment de designar el candidat a Primer Ministre de la transició, que curiosament havia de figurar en el text dels Acords de pau, unes esquerdes profundes van aparèixer a les files de les FDC. Es van formar dos blocs, un que donava suport a Nsengirayemye Dismas (majoria del MDR), l'altre avançant el nom de Twagiramungu Faustin (FPR, MRND, PL, PSD, minoria del MDR).
El MDR es va escindir així en dues tendències. Tot i que va mantenir, legalment, la designació del Primer Ministre i que els seus organs directius havien triat a Nsengirayemye Dismas, és el candidat sostingut a la vegada pel FPR i pel MRND el que va prevaler. El PL i el PSD es van desolidaritzar del MDR i l'aliança FDC pràcticament va deixar d'existir. Va ser el tomb que modificà profundament la cara política de Rwanda.
Les dissensions a causa de la divisió del poder van arribar al seu cim en el moment de la designació de persones per a ocupar els càrrecs reservats a cada partit al Govern de Transició de Base Ampliada i a l'Assemblea Nacional. El FPR no va tenir cap dificultat a designar els seus dignataris. Tanmateix, cal parar esment en què el component hutu era gairebé inexistent. El MRND va designar els seus sense massa estralls, però les discussions a vegades van ser després; decepcions i malcontentaments eren perceptibles. La unitat del partit va ser, tanmateix, preservada.
El PSD va designar els seus dignataris, però els Tutsi que es van creure marginats contestaren algunes coses. El totpoderós Secretari General del PSD i Ministre d'Obres Públiques i Energia, Félicien Gatabazi, va ser posat en la cruïlla pel component tutsi del seu partit. Més tard va ser assassinat pels esquadrons de la mort del FPR. El PL, en un primer moment, va designar els seus dignataris però els Hutu es van sentir apartats i es queixaren amb força. Les tendències hutu i tutsi es van desmarcar i es reagruparen al voltant dels seus líders, Mugenzi J. pels Hutu i Ndasingwa L. pels Tutsi. El consens va esdevenir impossible. El MDR que ja estava escindit en dues parts al voltant de Twangiramungu F. i de Nsengirayemye D., va presentar dues llistes diferents. L'atzucac era total.
El FPR va aprofitar aquest moment per a fer, a la seva manera, pressions militars. Molts pagesos i responsables hutu van ser massacrats a la zona tampó i particularment a les comunes Bwisige, Mutura i a la sots-prefectura de Kirambo. Més tard es va produir l'arribada triomfant a Kigali del batalló dels 600 militars d'elit del FPR, encarregats de la protecció dels seus dignataris. El triomfalisme que va acompanyar aquesta arribada exacerbà la malfiança i l'odi ètnic entre els Hutu i els Tutsi. Mentrestant el FPR feia circular un document publicat el setembre de 1993 i que contenia la seva estratègia de presa del poder àdhuc per la força, passant per la liquidació del President Habyarimana.
En aquest moment, el paisatge polític estava completament remodelat. Constatem que s'havien format quatre tendències de bon començament, tot i que les interpenetracions eren possibles.
Hi havia el corrent que es pot anomenar "Republicà lliberal" i que aplegava grups de persones profundament lligades a les experiències de la Revolució social de 1959 i oposades a la presa del poder per la força o per mitjans no democràtics.
El segon corrent estava format per persones o partits polítics movent-se dins de la vassallia presidencial. Aquest corrent, que acceptava els canvis sovint a contracor del fet que aquests retallaven el seu poder, pot ésser caracteritzada com a corrent republicà conservador. Però aquest mateix corrent no era gaire homogeni, ja que s'hi trobaven força tendències: hi havia sobretot una tendència propera al corrent republicà lliberal, lloant els canvis democràtics en la línia de la Revolució Social de 1959. Però també hi havia una tendència disposada a esborrar la referència al 1959 i a fer la pau a qualsevol preu amb el FPR.
El tercer corrent, format per aquells que s'anomenaven les Forces Democràtiques per al Canvi (FDC) és aquella que justament volia la pau a qualsevol preu i que, així, esperava fer caure a Habyarimana gràcies a la col.laboració amb el FPR. Aquest corrent, tanmateix, també tenia els seus "Republicans lliberals", propers a les tesis dels iniciadors de la Revolució de 1959. També es trobaven en aquest corrent, aliats incondicionals i fins i tot còmplices del FPR. A grans trets, aquest corrent es podia qualificar com allò que Lenin anomenava "el terreny pantanós", degut a la seva mal.leabilitat i la seva inconstància.
El FPR i els seus petits satel.lits de l'interior, el PSR i la UDPR, formaven el quart corrent en què el principal objectiu era la presa del poder per la força, a fi d'escombrar tots els símbols del poder republicà hutu. L'ambició dels mantenidors d'aquest corrent era la d'obtenir la revenja sobre els Hutu que havien foragitat els Tutsi del poder el 1959. O sigui, que eren partidaris aferrissats del retorn de la minoria tutsi al poder. Aquest corrent representava l'extremisme exclusivista tutsi.
Si es pot dir que el corrent republicà lliberal vehiculava la ideologia revolucionària hutu, cal reconèixer tanmateix que no s'oposava a la partició del poder amb els Tutsi, sempre que això no impliqués el retorn a l'hegemonia tutsi enterrada el 1959.
Els republicans conservadors i "el terreny pantanós" semblaven més mal.leables i menys sòlids respecte als dos altres corrents perifèrics, pel fet que tenien molts membres amb ideologia fonamentalment antagònica.
L'extremisme dels Tutsi del FPR i la seva obsessió a prendre el poder per la força o amb arteria a fi de venjar-se dels Hutu, no va tardar a provocar fissures en el si de les dues corrents més febles. Aquesta situació va ser observada al final de les negociacions d'Arusha, sobretot quan arriba el moment del repartiment del pastís entre els diferents corrents i tendències polítiques. De resultes d'aquestes fissures, les tendències polítiques es van reagrupar segons la seva afinitat per anar a raure a la bipolarització del paisatge polític ruandès.
Hi havia, d'una banda, els "Republicans" que reagrupaven principalment als Hutu oposats a l'hegemonia Tutsi representada pel FPR, i de l'altra, el FPR i els seus aliats tutsi. La bipolarització del paisatge polític a Rwanda, ben mirat no era més que la manifestació de l'escissió social i ideològica que caracteritzava el conflicte ruandès. Aquesta bipolarització no devia facilitar l'endegament de les institucions de transició. En efecte, les vel.leïtats hegemòniques del FPR s'oposaven categòricament a la necessitat de respectar els equilibris ètnico-polítics ignorats per les negociacions d'Arusha, però que s'imposaven des d'aleshores a aquestes com una realitat indeformable.
Les consultes fetes pel President Habyarimana per a sortir de l'atzucac, van ser sabotejades pel FPR, que exigia el retorn a la situació de "statu quo" anterior. Els partits escindits, havien de retrobar, segons el FPR, la seva unitat i les llistes dels seus dignataris havien d'ésser, en primer lloc, aprovades per ell. Aquest preferia, de fet, les llistes encapçalades per Twangiramungu F., el seu home de palla al MDR i per Ndasingwa L., el líder de la tendència tutsi en el Partit Lliberal. És per això que s'oposà amb tota la força al compromís aconseguit, gràcies a la mediació del President Habyarimana, entre les dues tendències del PL. S'oposà igualment a l'entrada del partit CDR al Parlament, tot i que els Acords d'Arusha així ho preveien.
És durant aquest període que els preparatius militars del FPR s'intensifiquen ostensiblement. Els dirigents d'aquesta organització no dubten més a declarar que recorreran a la guerra per a imposar l'endegament de les institucions de transició, segons el seu propi esquema. Els esquadrons de la mort del FPR no tarden, d'altra banda, a entrar en acció: el 21 de febrer de 1994, Gatabazi Félicien, és assassinat fredament; el 22 de febrer de 1994, Bucyana Martin, President del CDR, partit que el FPR va refusar el seu lloc a l'Assemblea Nacional, és assassinat en el seu moment.
Amb aquest doble assassinat el FPR volia aconseguir dos objectius:
* Fer cedir al corrent republicà.
* Provocar represàlies contra els Tutsi.
En el primer cas, si el FPR obtenia satisfacció, havia de dominar la transició i controlar el poder tot seguit. En el segon cas, el FPR estava preparat per a una guerra punitiva com la de febrer-març de 1993. Aquest últim pla és el que va decidir després del refús dels "republicans" d'admetre l'hegemonia del FPR durant la transició. L'irreparable havia d'arrivar el 6 d'abril de 1994 amb l'assassinat del President Habyarimana. Amb aquest assassinat, tots els republicans van comprendre que l'assalt final sobre Kigali havia començat i que la conquesta del poder per la força no havia deixat mai de ser l'obsessió del FPR.
L'home fort del FPR, el Major Kagame, autoproclamat General, no contradeia, d'altra banda, l'anàlisi dels republicans, ja que només unes hores després de l'atemptat, va proclamar la guerra total contra Rwanda afirmant cínicament que els seus guerrillers ho anirien a destruir tot al seu pas cap a Kigali, els homes, les dones, joves o vells, adults o infants i fins i tot els animals petits o grans (comunicat difusat per Ràdio Muhabura, la ràdio del FPR, el 7 d'abril de 1994).
La nació ruandesa acabava d'ésser enterrada, l'Estat deixava d'existir. Després, van venir les tenebres de les nits sagnants i dels dies negres sense fi. Molts milers de persones van ser assassinades en massacres interètniques apocalíptiques. Una guerra total que no amagava el seu caràcter ètnic va abrusar Kigali, la capital, i després moltes regions del país. La presència d'alguns batallons del FPR a Kigali, transformà la capital en un vast camp de batalla arrenglerat entre les FAR i l'APR (exèrcit del FPR), entre els infiltrats del FPR i les joventuts dels partits polítics.
Mentre que la batalla pel control de la capital es desencadenava, els soldats del FPR i els seus aliats convergien cap a Kigali. Molts civils hutu van ser massacrats per aquests invasors amb ànim de venjança des del començament de la guerra. Els era donada l'ocasió de matar el màxim possible de Hutu per a realitzar el somni secular de la minoria tutsi de reduir el nombre de Hutu al mateix nivell que el nombre de Tutsi o potser encara més baix. Assassinant el President Habyarimana, gràcies al recolzament tècnic i material de les potències estrangeres, el FPR estava segur de provocar el caos, del qual s'havia d'aprofitar per acomplir els seus projectes diabòlics i així prendre el poder per a no tornar-lo a perdre més.
Quant a les poblacions hutu, amb el seu exèrcit i les seves joventuts, estaven decidides a fer fracassar aquest pla maquiavèl.lic, però lluitaven contra quelcom més fort que ells ja que el FPR era sostingut no només per Uganda, sinó també i sobretot per potències estrangeres, que no van dubtar a imposar l'embargament al govern ruandès mentre que el FPR obtenia totes les armes i municions que necessitava. Aquesta situació va encoratjar el FPR a matar i massacrar civils mitjançant bombardejos, a vegades a cegues però sovint dirigits sobre objectius civils. La perspectiva de desfeta va multiplicar igualment les energies de les poblacions civils en la seva lluita contra el FPR, els seus soldats infiltrats (sobretot a la capital) i els seus partidaris, molt actius a tot arreu del país, segons Ntare (FPR) en la seva carta d'amenaça contra E. Gapyisi (maig 1993). L'horror insostenible d'aquesta guerra no té precedent en els annals de la humanitat. Qui és culpable d'aquest horror? Els acusats no són necessàriament els assassins.
Sobre aquest tema de la mediatització, el conflicte ruandès ha conegut tres períodes amb orientacions ideològiques precises: el període d'invasió del FPR i de la seva instal.lació sobre el territori ruandès (octubre 1990-juny 1992), període que cobreix les negociacions d'Arusha (juliol 1992-abril 1994) i el període posterior a l'assassinat del President Habyarimana.
El període d'invasió del FPR va ser suficientment cobert pels mitjans de comunicació, ben al principi, quan les avançades fulgurants del FPR feien pensar en la presa ràpida de Kigali. Per contra, quan les Forces Armades Ruandeses van foragitar als invasors i els van tenir molt de temps en escac en les seves temptatives d'ocupar una part del territori ruandès, els mitjans de comunicació internacionals es van desinteressar per la qüestió. Fou d'aquesta manera que els atacs assassins del FPR contra les poblacions de Byumba i Ruhengeri no van tocar el cor de l'opinió internacional pel fet que no n'estava informada. I per tant, cap el juny de 1992, el FPR ja havia exterminat més de 100.000 hutus i havia forçat el desplaçament de prop d'un milió de persones!
Un fet a tenir en compte quant a l'atenció de l'opinió internacional: l'assassinat el 1991 i 1992 d'algunes desenes de tutsis als municipis de Kibira i Mutura. El trasbals va ser tan intens que es va establir una comissió internacional d'investigació el gener de 1993 per a investigar sobre les violacions dels drets de l'home a Rwanda. Però aquesta conclou (ràpidament!) que només hi van haver massacres de tutsis. Els 150.000 hutus massacrats pel FPR no comptaven enfront d'algunes desenes de tutsis assassinats. Així, el genocidi perpetrat el febrer de 1993 contra els militants hutu dels partits MRND i CDR no va merèixer l'atenció d'aquesta comissió d'investigació, que no li dedica cap línia en el seu informe, tot i que es va publicar molt temps després d'aquestes massacres selectives.
L'opinió pública, doncs, va ser manipulada des del començament al ser considerada com a culpable la víctima de l'agressió, en el cas d'exercici de legítima defensa. És a dir, que estava prohibit als Hutu, víctimes de les exaccions del FPR, de defensar-se contra els seus agents o els seus còmplices tutsi, sota pena d'ésser acusats de fer un genocidi contra aquesta ètnia.
Aquest primer període de mediatització del conflicte ruandès, buscava la consolidació del FPR en una part del territori ruandès i la seva implantació a l'interior. Els mitjans informatius no havien d'esmentar les desfetes del FPR ni parlar del paper d'Uganda per tal de no desestabilitzar al moviment tutsi. Per contra, era obligat denunciar amb força soroll tota falta comesa contra els Tutsi pels Hutu i el seu govern.
El segon període va estar, primer de tot, marcat per una campanya mediàtica astuta, ben orquestrada, intentant presentar el FPR com un negociador de bona fe, mentre que la part governamental, sobretot la seva ala hutu "radical", representada per Habyarimana Juvénal, arrossegava els peus.
És el període durant el qual hom imposa al poble ruandès el dogma de "la pau a qualsevol preu". Les primeres llistes de personalitats hutu a eliminar van començar a circular, en aquest moment, en els cercles tutsi. El FPR, fins i tot va portar l'afront massa lluny al presentar una d'aquestes llistes a les negociacions d'Arusha. Volia que aquestes persones fossin expulsades de l'administració pública sota el pretext que eren extremistes o membres (hipotètics) dels "esquadrons de la mort", un altre dogma imposat a l'opinió.
De fet, tota persona que contestava o criticava tan sols les negociacions d'Arusha, era inclòs en aquestes llistes, condemnat a mort i algunes vegades fins i tot executat.
Durant aquest període, la campanya mediàtica igualment havia de dissimular els preparatius de guerra del FPR durant les negociacions, tot fent creure que l'altra part refusava la pau. L'opinió internacional va caure en el parany dels mitjans de comunicació intoxicats pel FPR, ja que el President Habyarimana va ser acusat de sabotejar les negociacions i de refusar la pau al poble. Va ser forçat a signar uns Acords lleonins per a no ser titllat d'antipacífic. El FPR havia cregut que no signaria. L'ocasió era massa bona per a la represa de la guerra i la conquesta del poder per la força. El FPR també va ser obligat a signar, però el cor no hi era, malgrat la part bona que se li concedia en els Acords. Per a ell, en efecte, la signatura dels Acords d'Arusha no era més que un "mitjà de propaganda per a donar, aparentment, senyals de bona voluntat als ulls de l'opinió internacional i reposar entre dos combats"(16).
Des de la signatura dels Acords d'Arusha, tanmateix, el FPR no va pas reposar. Va tornar a engegar a ple rendiment la seva màquina de propaganda, per a presentar al President Habyarimana com l'obstacle major per a la posada en practica dels Acords d'Arusha. D'altra banda, no va pas amagar la seva intenció de reprendre la guerra si els Acords no s'aplicaven(17). Però això era una maniobra per amagar les seves veritables intencions: els Acords no l'interessaven, només la guerra li podia garantir, en efecte, la major part o fins i tot la plenitud del poder.
L'etnòleg Pierre Erny, nota pertinentment que "aquells que estaven per la negociació, negociaven, mentre que els radicals preparaven la guerra i atacaven a despit dels acords conclosos pels altres, trobant sempre arguments per a justificar les seves intervencions. En última instància, era el cap de guerra Paul Kagame qui prevalia"(19). Així, mentre els seus acòlits feien veure que negociaven l'establiment d'institucions de transició, amb la missió de fer encallar el diàleg, el cap de guerra planificava el seu pla d'atac. Havent cregut que la seva màquina de guerra estava ben greixada i posada a punt, havent-se assegurat la determinació dels seus aliats i padrins, i constatant que la propaganda mediàtica havia aconseguit l'objectiu, Paul Kagame va desencadenar la catàstrofe el 6 d'abril de 1994, cap a dos quarts de nou del vespre. L'atemptat en el qual Habyarimana va morir, després de la desintegració del seu avió, va ser presentat tot seguit com organitzat pels propis homes de Habyarimana.
Alguns no dubten a afirmar que les massacres interètniques que en van resultar, van ser planificades per Habyarimana i els seus. Quin suïcidi increïble i inimaginable? I, malgrat tot, els mitjans de comunicació van imposar al públic aquesta visió estrafolaria del drama, a fi de poder fer empassar el que vindria a continuació. La continuació és que, segons el FPR i els mitjans intoxicats per ell, el Govern dels Hutu va planificar el genocidi dels Tutsi i que només els Tutsi i els Hutu "moderats" van ser massacrats. És aquesta la característica del tercer període de la propaganda mediàtica del FPR. Està sempre present i té per finalitat culpabilitzar a la víctima -el Hutu, malgrat tot atacat des de 1990 i de qui el Cap d'Estat acabava d'ésser assassinat, aquest Hutu que va gosar exercir el seu dret a la legítima defensa. Fins i tot, no se li deixava ni el benefici del dubte o la possibilitat d'al.legar circumstàncies exculpatòries .
La màquina de propaganda del FPR funcionava a ple rendiment per a posar un punt final a l'objectiu últim del seu combat: esclafar al Hutu, tant el propi com el figurat, amb la complicitat conscient o inconscient, poc importa, de la comunitat internacional. Per això, n'hi havia prou de carregar a la seva esquena totes les massacres que van tenir lloc, fent creure que només els Tutsi i alguns Hutu "moderats" van morir a la tormenta. Però on han anat a parar els dos milions de Hutu que han desaparegut? On són els 700.000 habitants hutu de Byumba que falten a la crida? Qui ha massacrat els 300.000 hutu encerclats pel FPR el mes de maig a la prefectura de Kibungo? Què se n'ha fet dels habitants del Bugesera, de Gitarama, de Butare i Gikongoro, que el FPR va concentrar a les esglésies i les escoles, puix que aquestes darreres van ser destruïdes amb granades o foc de morters? A qui s'imputen els recents genocidis de Kibeho i Kanama? Aquests últims desastres van il.lustrar la complicitat flagrant entre el FPR i la comunitat internacional. Aquesta, en efecte, va rentar de tota sospita el govern de Kigali ja que és ella qui va prescriure als militars del FPR d'evacuar per força el camp de desplaçats de Kibeho i qui va prescriure o cobrir les massacres de Kanama. Ella es va acontentar d'acceptar les promeses fal.laces del govern del FPR de perseguir als culpables, de fet els bocs expiatoris.
Però com ho declara Pierre Erny, "que es massacri hutus no té mai gaire importància"(20). Caldrà creure que la sang hutu no és vermella!(21)
El partit pres per certes potències occidentals i fins i tot per les Nacions Unides, no pot sorprendre a cap observador informat. No és cap secret per ningú que aquestes potències van sostenir la lluita del FPR des del començament, primer a través de l'Uganda de Museveni, després obertament, posant a la seva disposició tots els mitjans necessaris per a prendre el poder per la força, fins i tot passant per sobre de milions de cadàvers.
Qui és, aleshores, el responsable del drama ruandès? Habyarimana, que va morir en el seu lloc, defensant el que quedava de la causa republicana? Les Forces Armades Ruandeses (FAR) o les "milícies", la resistència de les quals i la legítima defensa van causar estralls a les files del FPR, segons el mateix Paul Kagame?(22) O precisament els agressors del poble ruandès (Uganda/FPR) així com els seus aliats (Bèlgica, Estats Units, Gran Bretanya) que no van dubtar a eliminar al President Habyarimana, prenent així la feixuga responsabilitat de totes les conseqüències greus que n'havien de resultar?
Malauradament, els mitjans de comunicació occidentals es van deixar manipular per la màquina de guerra del FPR i van deformar, gairebé unànimement, la veritat sobre el drama ruandès. És cert que "a Europa (d'altra banda, també a Amèrica), el FPR va seduir de la mateixa manera la gent d'extrema dreta i d'extrema esquerra, els uns atrets pels seus aires de moviment feixista pur i dur, eventualment sobre fons reialista, exaltant els valors d'una "ètnia" i d'una "raça" d'homes superiors; els altres, pels seus aires de moviment rebel a l'estil de Mao o de Pol Pot, atacant un poder podrit pel diner"(23).
Nosaltres pensem que tota resposta a les qüestions plantejades tindrà el seu costat subjectiu, ja que fins i tot pels observadors més objectius, la informació que es té "tindrà necessàriament aspectes subjectius: és en funció de la seva informació anterior, de les seves opinions, dels seus prejudicis, de les seves creences, del seu inconscient i del seu subconscient, que ell triarà"(24). És per a intentar guiar més bé a l'opinió enganyada pels mitjans de comunicació manipulats pel FPR i els seus partidaris i per a revelar les veritats que els mitjans han amagat, que nosaltres hem cregut que era útil escriure aquesta obra. Però també amb l'afany de mostrar l'altra interpretació dels esdeveniments al voltant del present conflicte ruandès, aquella que creiem més propera a la veritat objectiva.
Potser correspondrà al Tribunal Internacional de decidir. Però les seves decisions només seran creïbles si aquest s'ajusta als principis d'una justícia sana i equitativa, delerosa d'establir la veritat, tota la veritat i només la veritat.
Respecte a això, el Tribunal Internacional haurà de recollir les seves pròpies informacions, analitzar minuciosament i sense prendre partit, totes les informacions rebudes, abans de decidir en "ànima i consciència". El què en surti, haurà d'evitar refugiar-se en allò que M.G. Levy anomena "la costum que provoca una informació exuberant"(25), parany en el qual el FPR ha fet caure a l'opinió occidental.
Si el Tribunal Internacional té la prerrogativa de la darrera paraula en allò que es refereix a les responsabilitats penals en el drama ruandès, són els mateixos ruandesos els que han de decidir després dels esdeveniments.
Cal perllongar el conflicte político-ètnic que oposa els Tutsi als Hutu o bé assentar les condicions de la seva coexistència pacífica?
És millor separar els protagonistes i tancar-los en un Tutsi-land i en un Hutu-land, condemnats a sobreviure de costat sense creuar mai la línia divisòria?
Només les negociacions directes, franques i transparents, exemptes dels mals pensaments d'abans, caracteritzades per concessions recíproques positives i no gaire excessives, podran permetre respondre a les qüestions que assenyadament es posen, tots aquells que volen veure a la regió dels Grans Llacs l'estabilitat retrobada, la pau i el desenvolupament.
Expressem, en aquesta obra, el nostre pensament quant a l'orientació de les negociacions futures en què el deure exigeix, ben segur, la voluntat i la bona fe dels uns i dels altres. En efecte, de res serveix acusar-se mútuament quan tots som culpables. A menys que estiguem determinats a morir plegats lluitant "fins al final", amb la complicitat dels nostres amics occidentals que, a fi de comptes, com va profetitzar un intel.lectual tutsi (endut malauradament per la borrasca) són els veritables vencedors d'aquest conflicte sens fi. Però, per a comprendre la fondària d'aquesta profecia, cal un alt grau de saviesa que molts líders polítics i militars instal.lats a Kigali encara no han assolit, degut a què resten presoners dels mites del passat, del radicalisme musevenià i del racisme burundès.
Mentrestant, hom pot esperar que el desencantament de l'exercici impossible d'un poder que se'ls hi escapa inexorablement, malgrat la duresa enganyosa del seu discurs, els obligarà a ser més realistes i, per què no, a un cert nivell de saviesa, si les ingerències estrangeres no alteren aquesta desitjable evolució.