Inshuti
Manresa
09.04.00
La bomba d'aquestes darreres setmanes ha estat l'article publicat l'1 de març pel diari de Toronto, National Post, sobre un informe de l'ONU realitzat el 1997 per esbrinar l'autoria de l'atemptat que va matar els presidents de Rwanda i Burundi, l'abril de 1994, i que va ser el detonant de les matances massives contra la població civil de Rwanda. L'autor de l'article és el periodista Steven Edwards, que ha accedit a l'informe a través d'un dels investigadors que el va elaborar, l'australià Michael Hourigan. L'informe està basat en el testimoni de tres militars tutsi del Front Patriòtic Ruandès, que revelen haver format part del comando que va llançar els dos míssils contra l'avió presidencial. El comando, anomenat Network, era dirigit pel que està a punt d'ésser nomenat president de Rwanda, el general Paul Kagame. Segons els testimonis, el mateix grup hauria assassinat els tres cooperants de Metges del Món-Espanya, el 18 de gener del 97, entre els quals hi havia la manresana Flors Sirera, així com a cinc observadors de l'ONU uns dies abans. El més gros del cas és que l'informe ha romàs a pany i clau durant aquests darrers dos anys i mig, per ordre de la que en aquells moments era fiscal del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, la canadenca Louise Arbour, ara magistrada del Tribunal Suprem del Canadà.
L'informe posa en quarantena la tesi de la planificació del genocidi a càrrec d'elements extremistes hutu, com oficialment s'ha sostingut fins ara. L'informe de l'ONU sobre les matances de 1994, deia que l'atemptat va ser el detonant que va provocar l'inici dels assassinats i que podien existir vincles entre els autors del magnicidi i els planificadors de les enormes matances que es van succeir. Tenint en compte que la corda estava tibada al màxim, que la situació que patia Rwanda era extremadament delicada i que la tensió entre les dues parts en conflicte havia arribat a uns límits insostenibles, abatre l'avió que duia els dos presidents, el cap d'Estat Major de l'Exèrcit ruandès, dos ministres burundesos i el secretari i home de confiança del president ruandès, tots d'ètnia hutu i oposats a les elits tutsi que pretenien dominar ambdós països, feia previsible un desgavell gros i molt probablement matances de població a gran escala. De bell antuvi, es va avançar la hipòtesi, que ha perdurat fins ara, que els extremistes hutu haurien sigut els planificadors de tot plegat per poder arribar a una mena de "solució final" que els desfés d'una vegada per totes dels seus seculars enemics, els tutsi, de qualsevol nivell social i qualsevol edat; en definitiva, un genocidi amb tots els ets i uts.
Nosaltres mai hem cregut que les coses haguessin anat així, la qual cosa no obsta perquè no hi hagués un nucli dur hutu que un cop iniciat el desastre dugués a terme una neteja ètnica. Si va ser l'FPR el qui va cometre l'atemptat, ells ja sabien, com tots els actors del drama, que amb l'assassinat de la cúpula política i militar el descontrol estava assegurat, que era impossible que es mantingués la calma, i que els tutsi de l'interior de Rwanda serien el blanc de les ires dels grups hutu més exacerbats. Una part important de la població tutsi de l'interior havia anat adherint-se als postulats de l'FPR, i després de la signatura dels Acords de pau d'Arusha es van anar observant signes entre bona part de la comunitat tutsi que alteraven l'ànim de la comunitat hutu, com la rebuda triomfal que es va dispensar a Kigali al batalló de 600 homes de l'FPR, el desembre de 1993. Hom coneixia bé que molts joves tutsi eren enviats a rebre formació militar a Uganda i entrar a combatre al costat de l'FPR. Quan es va desencadenar la follia de les matances, es van descobrir fosses molts profundes enmig de cafetars propietat de tutsis, lloc on només hi sol accedir la persona que cultiva la finca, i se'n va treure la deducció més lògica: que estaven destinades a enterrar-hi cadàvers hutu després de l'ofensiva llançada per l'FPR, que ja va començar unes hores abans que es produís l'atemptat contra l'avió presidencial.
La política d'en Habyarimana envers la comunitat tutsi de l'interior de Rwanda va ser molt negativa des de l'atac de l'FPR contra Rwanda, l'octubre de 1990, detenint i torturant gent pel sol fet d'ésser tutsi durant els primers dies posteriors a l'atac, i organitzant comandos que van produir matances de població tutsi en indrets com la regió de Bugesera o contra el subgrup tutsi dels bagogwe. Si en Habyarimana hagués sabut guanyar-se els tutsi de l'interior, que no estaven pas descontents abans de l'octubre de 1990, s'hauria pogut fer un front comú contra l'FPR, que ho hauria tingut molt difícil. Bona part d'aquesta comunitat tutsi ruandesa no estava d'acord amb l'atac llançat per l'FPR, que era vist amb molta suspicàcia; tothom sabia que eren els descendents de l'aristocràcia tutsi que havia abandonat el país a partir de la Revolució social de 1959, i que havia suposat un alliberament no tan sols per a la massa camperola hutu, sinó també per la població tutsi més senzilla, que va preferir romandre al país i va ser vista, pels qui havien marxat, com a traidora a la causa. Ara aquests tutsi de l'interior, supervivents del genocidi de 1994, són deixats de banda pel nucli que controla el poder al si de l'FPR i que gira a l'entorn del general Kagame, descendent del clan dels Abega, que fornia les reines mare en l'antiga monarquia, on el rei era del clan dels Nyiginya. Les reines mare eren conegudes per la seva tradició de crueltat envers els camperols hutu; no és d'estranyar la crueltat que ha caracteritzat l'FPR durant aquests anys, sota el control Abega. Fins i tot, ha arribat un punt en què un sector tutsi descontent s'està organitzant a l'entorn del rei destronat, ja molt gran i resident a Nova York, a fi d'intentar apartar del poder l'Akazu d'en Kagame, tal com s'anomena el nucli dur que controla el poder a hores d'ara.
El genocidi contra la població tutsi és absolutament injustificable, però no se'n pot parlar de forma descontextualitzada, simplificant els fets. Cal tenir en compte que a Kigali i les seves immediacions, hi sojorvaven un milió de desplaçats ruandesos que venien fugint de les matances comeses per l'FPR al nord-est, i centenars de milers de burundesos que havien fugien de les matances comeses per l'Exèrcit tutsi de Burundi després d'haver assassinat el primer president hutu democràticament elegit feia pocs mesos. A aquesta situació de desesperació, s'hi afegia el fet que l'economia del país estava absolutament enfonsada i que feia mesos que la gent començava a patir fam. De fet, no es pot dir que a Rwanda s'ha produït només un genocidi perquè les matances van ser a banda i banda. Es pot dir que hi ha hagut dos genocidis o un genocidi de la població en mans de dos grups, però és absurd parlar només d'un genocidi contra la població tutsi ruandesa entre l'abril i el juny de 1994, quan els càlculs més versemblants parlen de més de tres milions de morts des de l'inici de les hostilitats, 800.000 dels quals durant el 1994. Hi ha responsabilitats en els dos bàndols, però la responsabilitat principal recau en l'FPR, que va començar una guerra d'agressió injustificada i que va cometre l'atemptat que va desencadenar les matances de 1994, tot plegat en el marc d'un pla global de control a mig o llarg termini de la regió de l'Africa dels Grans Llacs, amb el suport de corporacions mineres i governs occidentals, sobretot el dels Estats Units. L'element de la planificació és el que s'ha fet servir des de 1994 per culpabilitzar bàsicament els hutu del règim anterior. Ara aquest element es gira en contra dels qui l'han estat utilitzant al seu favor.
La tàctica de l'FPR va consistir en anar escalfant l'ambient fins arribar a una situació asfixiant que portés a cometre actes que merexeissin la condemna unànim de tota la comunitat internacional. Com diu en Christophe Hakizabera en el seu testimoni cabdal del 10.08.99: "Per a l'FPR només comptaven els tutsis de la diàspora, mentre que la gran part dels tutsis de l'interior es considerava que formaven part dels qui van ser corromputs pel règim de Habyarimana. Aquest fet explica perquè la mort de milers de tutsis no va afectar en res l'FPR, que es va servir del seu infortuni per a legitimar el seu cop d'estat per mitjà de la força estrangera... Està clar que Kagame tenia necessitat d'un bany de sang dels tutsis per justificar més tard l'extermini planificat dels hutus i proclamar alt i fort el genocidi, que avui ha esdevingut un xec en blanc inesgotable per legitimar el seu règim."
Però l'FPR també va cometre matances a dojo en els territoris que anava ocupant. La gent que no va tenir temps de fugir va ser massacrada sistemàticament, i moltes d'aquestes matances es van atribuir a les milícies hutu interahamwe a causa de la campanya mediàtica, de la qual l'FPR sempre en va tenir molta cura. La guerra d'agressió que pateix actualment la RD del Congo ha aportat molta llum sobre els fets passats, perquè s'han anat constatant les connexions entre l'FPR i determinades corporacions mineres. Kigali ha passat a ser la principal plataforma d'exportació de minerals de tota l'Àfrica Central, tot i que Rwanda és un país que pràcticament no té cap riquesa mineral en el seu subsòl. És de suposar que les corporacions mineres que hi ha al darrere de l'FPR poden tenir un gran capacitat d'influència en mitjans de comunicació internacionals prou importants.
La segona revelació de l'article d'Edwards, diu que el comando Network va rebre ajut d'un país occidental, però s'omet d'esmentar quin. Les dues hipòtesis més probables són Bèlgica o els Estats Units. El ministre d'Afers Estrangers belga, Louis Michel, al ser preguntat recentment a Kinshasa sobre la qüestió, ha fugit d'estudi i ha dit que circulen molts rumors sobre l'autoria de l'atemptat, però que el que cal fer és mirar cap al futur i deixar d'una vegada aquesta qüestió de banda. Això és del tot incomprensible, com ho és la visita a Rwanda, aquesta setmana, d'una delegació belga d'alt nivell, formada pel primer ministre, el ministre d'Afers Estrangers i el ministre de Defensa, per participar en els actes de commemoració del sisè aniversari del genocidi ruandès, demanant perdó davant l'actual govern ruandès encapçalat per Paul Kagame, per la retirada dels cascos blaus belgues el 1994. A la vista d'aquest posicionament del govern belga, no fóra d'estranyar que el país esmentat en l'informe sigui Bèlgica, que ja va ser acusada en el seu moment per membres del règim anterior. Ara, no cal descartar la possibilitat que fossin els Estats Units, perquè ha sigut el gran avalador de l'FPR i qui li ha fornit l'assistència militar en tot moment, però seria una mica estrany que es deixessin enxampar en un acte tan barroer; ells actuen de manera més dissimulada o per interposició i és difícil que els membres d'un comando puguin incriminar els nord-americans d'una manera tan directa.
Les actuals revelacions del National Post obliguen l'ONU a pronunciar-se. Si es vol restar importància a l'afer, el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda perdrà la poca credibilitat que encara pugui tenir. Si es vol ser conseqüent, caldria processar la persona que s'apunta com a responsable del comando assassí, l'actual home fort de Rwanda a punt d'ésser investit president del país, el general Kagame. Però això duria a un gir tan brusc i radical pel que fa a la situació actual imperant a tota la regió, que costarà molt que es produeixi. Si s'opta per l'immobilisme, només restarà una opció: emprendre accions penals contra en Kagame en les jurisdiccions nacionals de països afectats, com acaba de fer l'advocat Luc de Temmerman a Bèlgica, i com es podria fer perfectament davant dels tribunals espanyols a partir de la jurisprudència creada per l'Audiència Nacional en l'afer Pinochet. Abans, però, cal veure què hi diu l'ONU, la qual es torna a veure abocada en un altre tràngol, un més dels molts en què s'ha anat trobant des que va començar la guerra de Rwanda, ara farà deu anys. Instrument dels poderosos, obligada a fer tots els papers de l'auca, n'hi ha un que destaca per sobre dels altres: el de ser l'ase dels cops i servir de pantalla protectora per als qui mouen els fils des de darrere l'escenari.