Comparat amb el que era abans de la guerra (1990-1994), Rwanda és avui un país de degradació, sospites permanents, inseguretat, por, pobresa i tristesa, per a fer plorar els qui l'han conegut. Heus aquí el perquè:
1. No se sap veritablement qui té el poder. És "l'home fort" i els seus companys d'armes? Els altres alts barons vinguts de fora (de Burundi sobretot) i sovint de lluny, més educats i més competents en negocis, política, administració, però també en intrigues diverses? El sentiment més compartit per la majoria de la població de Kigali i de l'interior del país, és que el poder no controla gran cosa.
2. La inseguretat és arreu. És individual i col.lectiva. Els segrestos i les desaparicions es multipliquen arreu del país, però sobretot a Kigali, tant de nit com de dia. Cosa del tot nova, fins i tot a Kigali la gent comença a confessar que tenen por dels "Abacengezi" (rebels infiltrats). La gent té la impressió que tot pot explotar en qualsevol moment. Per primera vegada han deixat de confiar en la protecció del totpoderós Exèrcit Patriòtic Ruandès (APR).
3. La incompetència palesa dels agents en tots els serveis i a tots els nivells, però sobretot entre els alts funcionaris, ja que són nomenats en els càrrecs importants a causa de les seves relacions i no gràcies a la seva qualificació o la seva competència.
4. Els hospitals no funcionen degut a la manca de metges i infermers qualificats, però també per manca de medicaments.
5. L'atmosfera policial que plana sobre el país, a les ciutats i a pagès, cada cop esdevé més irrespirable i fa la vida més insuportable. Ningú es pot expressar, tothom se sent vigilat, espiat, fins i tot acorralat. Cadascú veu en el seu veí un espia, un denunciant de genocidi o d'altres crims no comesos, o un agent de la Seguretat militar, la famosa DMI (Division of Military Intellegence), disfressat de civil.
6. La rebel.lió, contràriament al que algunes persones pensen i, fins i tot, escriuen, no és una ficció ni una mena de tàctica creada pel APR per a poder actuar en represàlia contra la població civil. Aquests darrers mesos, la rebel.lió ha esdevingut una realitat i guanya terreny sense parar, fins el punt que l'exèrcit no gosa aventurar-se en certs municipis. I en d'altres, hi és present durant el dia i, quan es fa fosc, se'n torna a la capital de prefectura o, clarament, a Kigali, per tornar l'endemà, deixant així el terreny lliure als "Abacengezi", que l'ocupen i continuen progressant. Això es dóna, sobretot, als municipis del nord i nord-oest, des de fa molt de temps; i des del mes de març, els municipis de Bulinga, Nyakabanda, Nyabikenke, Rutobwe i, darrerament, Musambira, tots de la prefectura de Gitarama (centre del país). Això explica la inquietud de la gent de Kigali, ja que els combats s'acosten cada cop més a la capital. Aquest joc estrafolari dels dos camps, de fer-se por pel seu "jo hi sóc de dia, tu hi ets de nit" esdevé una tragèdia per a la població civil, sense defensa, víctima dels rebels a la nit però, sobretot, de les represàlies de l'APR de dia, que fan centenars, àdhuc milers de morts en cada operació. Perquè cal dir-ho, l'exèrcit mata sense cap escrúpol. El mateix cap d'Estat major ha dit que no vol fer presoners. Ha donat als seus soldats una ordre precisa: "Heu d'apuntar bé i tirar a matar".
7. Peró, cosa nova encara, l'APR ja no és més l'àntic exèrcit de la guerra del 1990-94 i de la campanya de Kabila a l'ex-Zaire, famós per la seva disciplina i la seva combativitat. Avui, els seus soldats tenen por. I amb raó, ja que moren en gran nombre, encara que no es digui mai i que oficialment només són els rebels els que moren. De fet, quan s'anuncia que l'exèrcit ha perdut 2, 3 o 5 soldats, es pot multiplicar aquestes xifres per 10, sense cap risc d'equivocar-se. I a més, els soldats estan desmotivats. L'exèrcit comprèn moltes categories. Primer, hi ha els que ho tenen tot i s'enriqueixen molt ràpidament i molt visiblement: o sigui, tots els oficials i alguns sots-oficials privilegiats. Tot seguit, hi ha gairebé tots els altres sots-oficials i tots els soldats, dels quals alguns no dubten a recórrer al robatori a mà armada, al xantatge i a d'altres mitjans poc recomanables per a poder endur-se'n la seva part. A aquests, no els ha somrigut la victòria. Proven de treure'n profit mentre puguin, però el seu descontentament no s'amaga gens. La gran majoria dels soldats estan desmotivats. A més de la gran fossa que els separa dels seus oficials -els quals no són homes d'estar sobre el terreny, sinó buròcrates desconnectats de les seves tropes-, no entenen com és que no arriben a posar fi a aquests rebels infiltrats i, en comptes d'això, continuen matant tantes persones, que prou veuen que són manifestament innocents. No suporten més sentir-se responsables de totes aquestes morts. Abans, quan lluitaven contra les FAR, per tant contra un enemic visible i ben identificat, no hi havia problema. Sentien que complien amb el seu deure. Però ara, el seu enemic ha esdevingut invisible i inaferrable. És arreu i enlloc, i això els desanima. Aleshores, es giren contra la població civil, que en paga les conseqüències, en operacions de represàlies molt sagnants. Abans es sentien guerrers, combatents, i n'estaven orgullosos. Ara se senten escorxadors i assassins, i això els rosega la consciència. Ara, quan arriba l'hora d'enfrontar-se amb els rebels cara a cara, en ordre de batalla, això pot durar un, dos, tres dies o, fins i tot, més, amb moltes pèrdues d'ambdós costats. No entenen com és que aquests rebels poden resistir tant de temps, com a veritables combatents, aguerrits i experimentats. "Fins i tot he sentit", diu un testimoni, "oficials de l'APR, dir-se entre ells: les FAR, realment sabien lluitar. Si no se les hagués pogut embrutar pel genocidi, posant la comunitat internacional contra ells, imposant-los-hi, així, l'embargament de les armes, no els hauríem pas vençut."
8. En el pla econòmic, cada cop més persones, incloent-hi tutsis, comencen a enyorar l'anterior règim. Diuen que sota el règim de Habyarimana, la gent almenys treballava i el país es desenvolupava. Mentre que ara, poques persones treballen i la majoria no en tenen ganes. Els inversors estrangers no tenen cap pressa a causa d'aquest clima, on ningú està segur de l'endemà. Les infrastructures energètiques i sobretot les carreteres, comencen a fer-se malbé, sobretot a la capital, on els carrers asfaltats es degraden per moments, i les pistes pateixen l'efecte devastador d'una estació de pluges excepcional. No es fa cap reparació, a nivell del Ministeri de Treballs Públics, a falta de pressupost, però també a causa d'una manca de sentit de responsabilitat, per la seva part, des que els serveis de manteniment de les carreteres han sigut privatitzats. L'estat de ruïna es generalitza i s'accelera a les ciutats, així com en el món rural, i els ruandesos, de totes les ètnies, ara diuen que el seu país està a punt de morir al seu davant.
9. En el pla polític, regna la incertesa. El nou règim no està gens segur de controlar la situació general, sobretot a causa de la rebel.lió, però també perquè no hi ha cap mena de confiança en la població, tant del cantó de la majoria silenciosa hutu com de la minoria tutsi. Entre aquests darrers, en efecte, hi ha els supervivents del genocidi, que diuen ser víctimes dues vegades: primer del genocidi i, tot seguit, de la incomprensió dels vencedors, que es malfien d'ells i no els hi concedeixen cap favor, els menyspreen o els amenacen, dient que han "col.laborat" amb l'antic règim i que és gràcies a això que han sobreviscut. Davant la rebel.lió, que s'acosta cada cop més a Kigali, es comença a observar un cert nerviosisme del cantó del poder, i un neguit s'instal.la seriosament en l'opinió pública tutsi de la capital i d'altres llocs. "És així que he sentit", diu un testimoni, "de boca d'alts responsables del nou règim, els següents propòsits: 'Amb aquesta rebel.lió, a la llarga els hutu podrien guanyar, però ells pateixen sempre d'un mateix problema: no s'entenen entre ells, no estan units, els hi manca un líder creïble per a tots ells i acceptable per la comunitat internacional, degut al fet que tots els seus caps han participat, de prop o de lluny, en el genocidi de 1994. Només sembla haver-hi una sola personalitat capaç d'aconseguir un ampli reagrupament de la massa hutu: Seth Sendashonga. És per això que temem aquest home. És intel.ligent i tenim tots els motius per a creure que és perillós".
10. Hi ha una sèrie de coses greus, de les quals el Govern no en parla, que es mantenen amagades a l'opinió internacional però que les missions diplomàtiques acreditades a Kigali no poden ignorar:
a. La por i la inseguretat arriben a les altes esferes del poder, tot i que fins ara eren considerades invulnerables. Les emboscades fetes pels "infiltrats", no maten només els soldats rasos. S'emporten, també, la vida d'alts responsables civils i militars. L'últim exemple és la mort del comandant de la regió militar de Byumba, un coronel del APR pròxim de Kagame, assassinat amb tota la seva escorta, el 12 o 13 de maig de 1998, en una emboscada prop del riu Base, mentre se'n tornava a Kigali.
b. Assassinats i desaparicions: personalitats ruandeses del règim anterior i responsables passats o actuals del nou règim, desapareixen a vista de tohom. Hi ha persones segrestades, dia i nit, sobretot a Kigali, però també en d'altres ciutats i pobles, i són assassinades. Els seus cossos són transportats de nit, en camions conduïts per militars ruandesos i americans, cap a llocs considerats secrets o declarats "zones militars", amb l'objectiu de sostreure'ls de la curiositat pública. També es dóna el cas que l'exèrcit "manllevi" les camionetes de persones privades, utilitzant-les per transportar els cadàvers. L'endemà, els propietaris reben els seus vehicles tacats de sang, entenen el que ha passat i no tenen interès a fer cap pregunta. Alguns llocs de destinació per a l'enterrament o cremació dels cossos, ara són coneguts, com el mont Rebero a Kigali, on són enterrades la majoria de víctimes de la capital. D'altres llocs es troben al nord, el nord-est, l'est i el sud-est del país.
c. En primera línia de mira dels esquadrons de la mort de l'APR: els futurs testimonis (reals o suposats) de descàrrec davant el TPIR.
Exemples:
* L'antic prefecte de Gitarama (de 1992 a 1994), esdevingut director general d'Afers Polítics (1995-98), assassinat quan tornava d'Arusha, on acabava d'ésser testimoni de descàrrec per a l'acusat Akayezu, antic batlle del municipi de Taba, que estava sota la seva autoritat administrativa, abans i durant els dies de les massacres de 1994, i del qual sabia que havia seguit les seves pròpies ordres i consignes, com d'altres batlles de la seva prefectura, que ho havien fet tot, cadascú en la seva jurisdicció respectiva, per a impedir les matances.
* El molt dolgut Seth Sendashonga, assassinat en el moment que es disposava a anar a donar testimoni davant el TPIR, a demanda d'aquest. L'explicació més seriosa, reconeguda en els mateixos ambients del nou poder, és que aquest, covardament, li ha impedit de parlar perquè ja havia dit que tenia moltes revelacions a fer contra el nou règim.
* L'assassinat, el 1997, d'un altre antic "fidel" del FPR, Théoneste Lizinde -pels mateixos autors, a la mateixa ciutat, mateixes condicions, mateixos mètodes i per assassins terroristes obeint les mateixes ordres-, no deixa lloc a cap mena de dubte respecte a la determinació del règim tutsi de Kigali, de desempallagar-se de tot testimoni molest per mitjà d'un terrorisme nacional i internacional molt eficaç i, cosa esfereïdora, ni condemnat ni criticat per cap de les nacions que es creuen defensores dels drets humans i els valors democràtics.
* Anteriorment, els assassinats del prefecte de Butare, Pierre-Claver Rwangabo (assasinat amb el seu fill i el seu xofer), del sots-prefecte de Nyabisindu (Nyanza), Placide Koloni (assassinat amb tota la seva família), respectivament el 1996 i 1997, i tants d'altres ciutadans innocents anònims que han d'ésser inclosos en aquest context.
* Avui, aquest règim, botxí del seu poble, ha millorat els seus mètodes i modernitzat els seus mitjans de massacre de masses. Segons testimonis oculars, l'exèrcit del FPR utilitza helicòpters pilotats per militars americans i mercenaris ugandesos, angolesos o de l'Europa de l'est, per a reagrupar, primer, les poblacions embogides pel brogit de les hèlices i dels bombardejos i després, concentrades en un mateix indret, metrallar-les amb frenesí. Les representacions diplomàtiques a Kigali saben tot això i callen. Les organitzacions humanitàries sobre el terreny, són igualment testimonis d'aquestes massacres col.lectives de la població ruandesa, assassinada per l'única raó de la seva pertinença ètnica, però no ho gosen denunciar per por d'ésser expulsades. Fins i tot, les diferents esglésies callen, per la mateixa raó. Un capellà que ha tornat recentment a Rwanda ens deia: "Assistim impotents a totes aquestes massacres i no podem dir res; si no, és l'expulsió. I aleshores, si no hi som, qui curarà els supervivents?" Heus aquí on porta la complicitat del silenci de tots els qui veuen aquestes matances, la conspiració del silenci dels qui han participat en el complot contra el poble ruandès. Es pot matar sense metralleta i sense helicòpter, n'hi ha prou tancant els ulls o callant.
11. La fam castiga durament la població, sobretot la rural: primer, perquè els pagesos no cultiven els seus camps degut a la inseguretat (accions dels rebels i represàlies de l'APR), després a causa de la pluja diluviana que s'abat sobre el país aquests darrers mesos i fa gairebé impossible tota activitat agrícola a la majoria de regions.
12. La SIDA mata enormement. El nombre de morts i malalts augmenta en progressió esfereïdora. Els grans grups afectats són:
L'exèrcit: de l'oficial superior al simple soldat, a conseqüència del "repòs del guerrer" que li ofereixen les prostitutes i algunes supervivents del genocidi, en agraïment per haver-les-hi salvat la vida. Fins i tot, els recents canvis de l'Estat major haurien sigut dictats pels constrenyiments deguts a aquesta malaltia; alguns oficials, entre els quals l'antic cap d'Estat major, estant ja en fase avançada, només anaven a treballar esporàdicament. Després dels moments eufòrics de la victòria, els militars van continuar creient que tenien tota llicència en matèria sexual, cosa que ha augmentat l'espectre del contagi en les poblacions urbana i rural.
Els funcionaris: la gran majoria dels quals són antics exiliats, havent-hi entre ells contagiats vinguts d'Uganda, Burundi, ex-Zaire i altres països de l'Àfrica de l'est on aquest flagell arriba a xifres rècords.
La població rural: aquesta havia sigut més o menys respectada fins ara però la rapidesa del contagi ha esdevingut molt inquietant, i més quan tots els programes de prevenció i lluita contra la SIDA, establerts pel règim anterior, han desaparegut amb la desfeta d'aquest i no s'han tornat a engegar amb el règim nou.
La població escolar, secundària i universitària, és igualment un blanc fàcil, més per despreocupació dels joves que per manca d'informació preventiva.
En poques paraules, la situació global és molt inquietant i pessimista per al conjunt de la població ruandesa.
13. La manca de cohesió de l'equip governamental s'acaba de veure amb la recent visita del secretari general de les Nacions Unides. El moc infligit a Kofi Annan pels serveis de protocol i les més altes autoritats del nou règim, ha deixat moltes senyals, i en alguns ambients de la classe dirigent es fan moltes preguntes sobre les raons d'aquestes matusseries diplomàtiques, qui les ha concebut, qui en treu profit, a qui perjudiquen, així com les seves conseqüències per a les relacions entre Rwanda i l'ONU. El ministre d'Afers Estrangers és assenyalat amb el dit per certs ambients del poder, i algunes personalitats diuen, d'Anastase Gasana, que "s'ha tornat boig". Aquest clima de desavinença i d'intrigues es va exacerbant, fins al punt que algunes "males" llengües diuen, fins i tot, que l'home fort" en podria ser víctima.
14. Finances i pressupost: més del 50% del pressupost està consagrat a l'exèrcit, i tots els altres ministeris es reparteixen la resta. Inútil de dir que alguns departaments, i no precisament els més petits, no reben més que ínfimes engrunes. En aquestes condicions, parlar de projectes de desenvolupament esdevé una il.lusió que no enganya ningú, ni els més ingenus.
15. Una molt feixuga dependència respecte a Kampala: Kigali ha esdevingut el suburbi de Kampala, i si hi ha un sector que va bé des de 1994, és ben bé el tràfic entre les dues ciutats. L'aeroport de Kigali és en ple funcionament per a assegurar l'anada i vinguda de les mercaderies, homes de negocis, funcionaris, militars ruandesos, ugandesos i americans, entre les dues capitals. Aquesta mena de "mà a sobre" de Kampala sobre Kigali, irrita els ruandesos, tradicionalment gelosos de la seva independència. Però un ressentiment particular és alimentat pels antics exiliats tornats de Burundi que, no parlant anglès com els seus germans vinguts d'Uganda, són considerats com a ciutadans o socis de segona, en aquesta relació estrafolària que sent la "colonització" al mig del nas.
16. Plantada de Kabila: per a Kampala i Kigali, el president autoproclamat de la República Democràtica del Congo, Laurent-Désiré Kabila, és allò que en llengua ruandesa es diu "ifu iseye" (traducció literal: "la farina ben mòlta"). És a dir: "algú que no presenta cap resistència, del qual se'n pot disposar molt fàcilment, com es vulgui i quan es vulgui; algú que no té cap autoritat, que no controla res per ell mateix, que no fa por a ningú, algú que es pot bandejar o matar quan es vulgui, sense cap mena de dificultat". En les dues capitals germanes s'afegeix, fins i tot, que els seus dies estan comptats.
Aquesta descripció de l'actual cap d'Estat congolès, pels seus col.legues i "amics", depassa qualsevol comentari, però no pot sorprendre quan se sap el suport que aquests últims han aportat a Kabila, en la seva marxa cap a la conquesta del poder, ara fa amb prou feines un any. Parlar de "plantada", doncs, no sembla una exageració. Més aviat és un eufemisme. L'isolament en el qual l'interessat ha celebrat el primer aniversari de la seva presa de poder n'es la prova, si cal.
El darrer canvi del Govern, que ha vist la destitució de cinc ministres congolesos, sota pretext de corrupció, per a integrar encara un major nombre de ministres tutsi que abans, constitueix, per a alguns comentaristes, una senyal forta que Kabila envia als seus protectors de l'est. Queda per veure com l'acolliran aquests últims.