Juan Carrero Saralegui
President de la Fundació S'Olivar i
portaveu del Fòrum per a la Justícia a Ruanda
Diari Avui
05.04.04
Acabava de fer-se fosc. Ja regnaven les tenebres encobridores tan esperades pels executors d'una nova gran infàmia per a la història de la humanitat. Era el 6 d'abril de 1994. El jet presidencial ruandès estava a punt d'aterrar a l'aeroport de Kigali. A més del president Habyarimana i d'alguns membres de la cúpula militar, en el Falcon-50 pilotat per tres militars francesos hi viatjava el president de Burundi, Cyprien Ntaryamira, també hutu. Venien de Dar es Salaam, d'intentar una pau gairebé impossible. El segon míssil terra-aire SA 16 impactaria sobre el seu objectiu. Tots els ocupants del jet van perdre la vida.
Els planificadors que hi havia darrere els executors del comando Network volien arribar al poder a qualsevol preu. Centenars de milers de ruandesos en els següents tres mesos, i milions de congolesos i ruandesos en els següents anys, trobarien la mort. Immediatament després de l'assassinat dels dos presidents es van desfermar les grans massacres que han estat qualificades com el genocidi ruandès. Per això és difícil amagar -malgrat que durant tota aquesta dècada alguns s'han entestat a fer-ho- que hi ha una indubtable relació causa-efecte entre els dos drames. El mateix relator especial de l'ONU, René Degni Segui, encarregat de la investigació d'aquestes grans matances, va dir: "La mort del president Habyarimana serà l'espurna que encendrà la pólvora i provocarà la matança de civils". No obstant això, malgrat la importància d'aquest atemptat i que la comunitat internacional hagi acordat que el terrorisme és avui la major plaga a perseguir, fins ara havia estat impossible aconseguir que ni tan sols s'iniciés algun tipus d'investigació sobre aquest transcendent acte terrorista.
L'intens impacte emocional que aquestes grans matances tindrien sobre la comunitat internacional i l'anàlisi dels esdeveniments han estat tan intencionadament manipulats que els que gosaven referir-se a l'estreta relació que tenen les dues tragèdies rebien sistemàticament l'acusació de "negacionistes" o "revisionistes" del genocidi i de pretendre justificar les matances.
Exactament deu anys després, el fantasma d'aquella hora terrible torna a fer acte de presència. La veritat, com tants altres cops, sembla tornar per fer justícia. La querella interposada ja fa sis anys per la viuda d'un dels pilots francesos ha estat el petit instrument inicial del qual sembla haver-se servit la veritat. Dimecres 10 de març, l'influent diari Le Monde oferia un tractament excepcional -requadre a primera pàgina, editorial i pàgines 2 i 3 senceres- de les conclusions de la investigació feta pel jutge antiterrorista francès Jean-Louis Bruguière.
L'informe es basa en nombrosos testimonis, el més valuós dels quals és el del capità Abdul Ruzibiza, membre destacat del comando Network. Va ser aquest comando el que va executar l'atemptat i l'encarregat de fer certes missions especials delicades com ara l'assassinat dels tres membres de l'equip espanyol de Metges del Món.
Segons l'informe, el responsable últim de l'atemptat seria l'actual president de Ruanda, el general Paul Kagamé i deu membres més de la cúpula de l'FPR (Front Patriòtic Ruandès), principal aliat dels Estats Units a l'Àfrica dels Grans Llacs juntament amb el president ugandès Yoweri Museveni. Confirma també el que alguns experts ja deien des de feia algun temps: que l'FPR tenia una clara consciència que, en un context d'extrema tensió provocada per la guerra que havien iniciat, aquest atemptat provocaria unes incontrolades represàlies per part dels extremistes hutus. Que, davant la certesa d'aquesta reacció, la indiferència i el cinisme de l'FPR eren absolutes. Que, malgrat haver sacrificat premeditadament els seus germans tutsis de l'interior de Ruanda -que des del 1960 havien estat convivint amb el govern hutu sorgit de les urnes, i que eren per això considerats traïdors- va aconseguir un estatus de víctima de genocidi i una impunitat absoluta.
Aquesta insuportable impunitat de l'FPR els ha permès fer accions tan terribles com l'atac als refugiats ruandesos dels camps de l'antic Zaire, que estaven sota la protecció de l'ACNUR, i la seva posterior persecució i extermini. I fins i tot l'ocupació d'aquest gran país africà, ara República Democràtica del Congo. Ocupació que, segons tres contundents informes de la mateixa ONU, els ha facilitat l'espoli dels importants jaciments miners d'aquest país. Però també ha comportat la mort d'uns 4 milions de congolesos, com han denunciat els informes de l'International Rescue Committee, que han tingut una unànime acceptació. En realitat el míssil assassí no va ser llançat només contra el Falcon-50 sinó sobretot contra la pau i l'estabilitat de tota la immensa regió dels Grans Llacs africans. L'informe Bruguière acusa, a més, l'ONU d'haver amagat proves per evitar que la veritat fos descoberta. Uns dies després de la publicació de l'article de Le Monde, l'ONU s'ha vist obligada a reconèixer que la caixa negra de l'avió estava en possessió seva des del 1994. Tot apunta que hi ha hagut pressions per part dels Estats Units per impedir que la veritat fos coneguda. Ara es fa necessària una reinterpretació més global del conflicte de Ruanda i una justícia menys partidista. Juntament amb els extremistes hutus, que ja estan sent jutjats al Tribunal Penal Internacional per a Ruanda, Paul Kagamé i els principals responsables del seu moviment han de ser portats davant aquest tribunal. I en aquest procés no hi ha d'haver interferències, com la que es va produir el juliol passat, quan el secretari general de l'ONU va destituir la fiscal del Tribunal, la Sra. Carla Del Ponte, per disposar-se a instruir, per fi, els primers processos contra Kagamé i els seus.
Per als qui formem el Fòrum per a la Justícia a Ruanda, tot això és quelcom més que una gran notícia. És també el primer fruit de molts anys d'esforços. Convençuts que la força de la veritat és real més enllà de la importància humana del missatger i que, al costat de la misericòrdia, és la força més poderosa de la història humana, un grup d'organitzacions vam començar a treballar, fa ja gairebé cinc anys, en la preparació d'una querella criminal. Els objectius no eren purament judicials. Estàvem convençuts que la veritat convertiria l'FPR en un aliat incòmode per a aquelles potències que fan possible l'hegemonia d'un grup tan petit en una regió tan immensa. La tasca ben realitzada i la força de persuasió dels nostres investigadors ha permès localitzar i donar garanties a testimonis clau com ara el capità Ruzibiza. Gràcies també al mòdic finançament d'algunes institucions de les Balears, aquests testimonis han pogut aportar a França i Espanya -per a futurs processos judicials- la seva important informació. En aquest moment, el nostre objectiu prioritari és fer possible un veritable diàleg intraruandès (DIR).
La pretensió benintencionada d'una reconciliació en la qual no hi hagi reconeixement de la veritat és semblant a la pretensió que sani miraculosament una ferida infectada i tancada en fals. Però, alhora, la crua veritat, sense el bàlsam de la misericòrdia, és una ferida oberta que difícilment cicatritzarà. Els pilars per a aquest diàleg ja estan construïts. En les pròximes setmanes es realitzarà a Mallorca la primera trobada. Espanya ha compartit, com cap altre Estat, el sofriment de Ruanda i de la RD del Congo. Deu víctimes mortals, la primera de les quals va ser Quim Vallmajó, són un altíssim preu. Però potser, per això mateix, poden ser profètiques les paraules de la congressista Cynthia McKinney, enviada especial del president Clinton a l'Àfrica dels Grans Llacs: "Espanya pot ser la nova salvació de l'Àfrica [dels Grans Llacs]".