Hakizabera Christophe
Cotonou (Benín)
10.08.99
Nascut el 1949 a Gitarama
Va sortir Cap de la 9ena promoció de l'Escola d'Oficials de Rwanda amb el grau de lloctinent, el 1971.
Va fugir a Uganda, el 1973, després del cop d'Estat del general-major Habyarimana.
Va adherir-se, a Uganda, al Front patriòtic Ruandès (FPR), el 1990.
Va deixar el règim del Front Patriòtic Ruandès (FPR), el 1995.
Des d'aleshores viu a l'exili.
Senyor President de la Comissió.
És un gran plaer per a mi i per a tot el poble ruandès de saber que el secretari general de l'ONU acaba d'establir una comissió encarregada de demostrar el paper de l'ONU en el genocidi ruandès.
Essent un d'aquells que, des del principi, van començar amb l'FPR a Uganda, considero que l'FPR, que continua embolicant la troca fent recaure les seves pròpies responsabilitats als altres, ha d'ésser denunciat.
Sóc l'únic antic membre supervivent de l'FPR que ha pogut fugir del seu règim torturador. Abans que no sigui assassinat per un comando de l'FPR, com han fet amb M. Lizinde Théoneste i M. Sensashonga Seth, lliuro a la Comissió de l'ONU les meves memòries sobre l'FPR. Goso esperar que el document aclarirà la comissió sobre els mètodes utilitzats per l'FPR per posar l'ONU en un parany.
Al meu parer, el millor que es podria fer seria:
2. Fer comparèixer tots aquells que són culpables de crims contra la humanitat davant d'un tribunal penal internacional del tot imparcial.
3. Organitzar una conferència internacional sobre la regió dels Grans Llacs i prendre amb prudència i fermesa totes les mesures necessàries per treure el poble ruandès tot sencer i els seus veïns del cicle d'auto-destrucció dins del qual una banda de criminals l'ha sumit. És inacceptable continuar deixant-se befar per les mentides de l'FPR, que vol enganyar la comunitat internacional i sotmetre-la a xantatge.
Podeu trobar a l'annex el document que he confeccionat adreçat a la Comissió d'Investigació de l'ONU titulat "L'ONU dins la tenalla dels lobbies del Front Patriòtic Rwandès (FPR)".
Resto a la vostra plena disposició per informacions complementàries, si es prenen les mesures adequades per assegurar la meva seguretat i la de la meva família.
Que Déu ens protegeixi.
La comunitat internacional s'ha deixat manipular pels lobbies de l'FPR i avui l'ONU n'ha de pagar el preu. La ingenuïtat, l'esperit partidista, la lleugeresa i l'absència d'anàlisi i d'esperit crític de determinats funcionaris, han dut el secretari general a posar el sistema de Nacions Unides a examen, establint una comissió encarregada d'investigar el paper jugat per l'ONU en la tragèdia ruandesa.
Si l'ONU hagués estat perspicaç des del principi, no hauria pas acceptat la retirada de les seves forces en el moment més fort de la guerra i en conseqüència hauria evitat la tragèdia, de la qual no coneix pas, fins al present, les víctimes. Avui es parla de 800.000 morts assassinats, però jo afirmo que aquest nombre es troba molt lluny de la realitat, perquè mai s'ha fet cap treball estadístic de recompte. Per què es minimitza aquest nombre? Per què les autoritats actuals a Kigali no volen procedir a l'empadronament i al recompte de les víctimes? Hi ha moltes qüestions que fan planar l'ombra sobre els autors de la tragèdia ruandesa. Mentre no es faci aquest treball, l'FPR i els seus lobbies continuaran fent recaure la responsabilitat sobre l'ONU, França i els interahamwes per encobrir el seu paper preponderant en el genocidi.
En la preparació de l'atac de Rwanda per l'FPR, els membres fundadors d'aquesta organització sabien que els tutsis en pagarien els plats trencats, però no s'esperaven unes massacres de magnituds tan grans com aquestes. Tots els pronòstics fets per la gent de l'FPR a l'exili i els seus simpatitzants concordaven a afirmar que la guerra que ells comptaven començar contra els hutus de Rwanda se saldaria amb una victòria ràpida de l'FPR tutsi i que les víctimes civils serien menys de 500 persones. Van ser aquests arguments els que van convèncer el general Fred Rwigema, el qual dubtava sempre d'atacar el règim hutu de Kigali.
Tenint en compte les estratègies de sortida de l'FPR, aquests pronòstics eren certs, però no preveien una eventual intervenció de tropes estrangeres del costat de les Forces Armades Ruandeses, que farien allargar la guerra. Quan l'FPR fou repel.lit per les Forces Armades Rwandeses ajudades per les zaïreses, el 3 d'octubre de 1990, fou necessari pensar ràpidament en un canvi d'estratègies i mètodes. És així que vàrem abandonar la idea d'una guerra clàssica per una de guerrilla. Les noves estratègies foren discutides llargament en un seminari organitzat per l'FPR a Mbarara, el mes de gener de 1991.
Vam concloure que per assegurar-se una victòria total, s'hauria d'atacar el règim Habyarimana en tots els fronts (militar, polític, diplomàtic i mediàtic).
Per assegurar-se una victòria militar tot minimitzant les pèrdues en vides humanes, l'FPR optà pel que segueix:
1.1. Formar els quadres político-militars i enviar-los per tot el territori per vehicular la ideologia de l'FPR a casa dels tutsis simpatitzants. La primera escola de formació fou implantada a Kabale i Masaka, a Uganda.
1.2. Infiltrar petits grups de 6 a 10 persones ben formades militarment en el territori ruandès, amb la missió de terroritzar la població i sembrar el pànic i la confusió entre la població civil, amb l'objectiu de convertir el país en ingovernable.
1.3. Instal.lar per tot el territori brigades (milícies) de l'FPR, que entrarien en acció el dia "J".
1.4. Per mitjà d'aquestes brigades, ensenyar a tot jove tutsi el maneig de les armes de foc.
1.5. Acumular el màxim possible d'equipament militar i repartir-lo per tot el territori ruandès en forma d'estocs.
1.6. Reclutar el màxim nombre de combatents entre els joves tutsis, els quals protegirien les famílies tutsis quan l'FPR avançés sobre Kigali.
La política de l'FPR consistia en diabolitzar el règim Habyarimana i presentar-se com una alternativa. Per aconseguir-ho calia fer el següent:
2.1. Provocar la còlera dels hutus matant un gran nombre dels seus congèneres arran de cada atac militar.
2.2. Despertar l'odi interètnic dreçant els hutus contra els tutsis.
2.3. Crear tensions interètniques, matant els caps hutus, tot atribuint les responsabilitats al règim Habyarimana i el seu partit, el MRND.
2.4. Camuflar la identitat ètnica de l'FPR tot reclutant hutus de servei que s'adherissin a la ideologia de l'FPR.
2.5. Buscar un hutu com a cap de l'FPR per fer-se passar per un moviment unitari.
2.6. Crear tensions entre els partits polítics a fi de fragilitzar l'oposició al règim Habyarimana, amb l'objectiu de reduir la influència dels partits en l'escena política ruandesa i promoure així un sol moviment unit que és l'FPR.
2.7. Infiltrar tots els partits polítics.
2.8. Infiltrar totes les organitzacions de joventut de cada moviment.
2.9. Dreçar l'opinió política hutu contra el règim de Habyarimana, organitzant a través dels partits polítics manifestacions que haurien de degenerar en agitacions, provocant així descontentament en el si de la població i en conseqüència justificar la necessitat d'un canvi de règim.
2.10. Calumniar l'Església catòlica, que predica la igualtat entre els homes i ha contribuït a l'educació de les masses populars.
2.11. Liquidar un gran nombre de clergues hutus amb la finalitat de reemplaçar-los més tard pels tutsis.
2.12. Terroritzar els missioners catòlics perquè deixessin el país, ja que ells són uns testimonis incòmodes i uns obstacles per a l'execució del pla de l'FPR en tot el seu conjunt.
2.13. Matar els antics missioners que coneixen la història de Rwanda, perquè són responsables del que va passar el 1959 quan els tutsis van perdre el poder en profit de l'elit hutu, formada per aquests mateixos missioners en els seminaris menors.
2.14. Amenaçar les tropes estrangeres que volguessin intervenir a Rwanda per protegir els tutsis.
2.15. A l'arribada de la MINUAR es va convenir el següent:
2.15.1. Manipular la MINUAR a través del general Dallaire, a qui se li va buscar una bonica jove tutsi molt intel.ligent i capaç d'influenciar-lo i manipular-lo.
2.15.2. Utilitzar les relacions personals de la canadenca Mme Hélène Ndasingwa Landoald amb el seu compatriota Dallaire, amb l'objectiu de tenir accés permanent a la informació de la MINUAR i manipular-la.
2.15.3. Informar constantment la MINUAR dels crims comesos a Rwanda, prenent cura d'incriminar el MRND i els interahamwes (quan molts d'aquests crims eren comesos per l'FPR contra les poblacions civils): assassinats polítics, atemptats amb explosius, massacres de civils.
2.16. Aprofitar la còlera dels hutus per acusar-los de preparar un genocidi contra els tutsis.
Per isolar el govern ruandès i desacreditar el règim Habyarimana, l'FPR va decidir de fer el següent:
3.1. Infiltrar les missions diplomàtiques estrangeres acreditades a Kigali per donar-los-hi les informacions fabricades pel cap pensant de l'FPR.
3.2. Informar les missions diplomàtiques sobre totes les accions comeses en tot el territori, fins i tot aquelles que eren perpetrades per l'FPR, prenent cura de carregar tota la responsabilitat sobre el MRND i els interahamwes.
3.3. Crear una estació de ràdiodifusió per mediatitzar la ideologia de l'FPR i diabolitzar el règim Habyarimana i el seu partit, el MRND. Aquesta ràdio fou batejada amb el nom de "Muhabura" i fou posada sota la direcció d'un extremista tutsi, conegut llavors amb el nom de comandant Shabani Ruta, que més tard duria el nom de comandant Rutayisire Willson. La Ràdio Muhabura, que al llarg de les jornades difonia propostes provocadores en relació al règim Habyarimana, ha estat molt nefasta per al poble ruandès, perquè és com a reacció a les propostes difoses per aquesta ràdio que els "extremistes" hutus van muntar la seva pròpia ràdio independent, la Ràdio Televisió dels Mil Turons (RTLM), que informava els hutus sobre la maldat dels tutsis i demanava a aquells d'estar atents i defensar-se contra els tutsis. A més és aquesta mateixa Ràdio Muhabura que va trencar la unitat nacional, tot exacerbant l'etnisme, el regionalisme i els odis entre els partits polítics.
Totes aquestes estratègies van ser aplicades per l'FPR, però no totes van produir els efectes esperats. Si bé les estratègies d'ordre militar foren un èxit total, políticament l'FPR ha tingut un fracàs total, que serà difícil de reparar. Tots els dimonis propis de cada ètnia s'han despertat i han sembrat l'odi dins els cors dels tutsis i els hutus. Malgrat que les dues ètnies formen part d'una mateixa nació, d'ara endavant s'han convertit en enemigues irreconciliables i la seva cohabitació, segons el meu criteri, serà difícil. Certament, l'FPR va reeixir a dividir els hutus i a crear una oposició ferotge al règim de Habyarimana i al seu partit, el MRND, però d'altra banda la política de diabolització de tot el partit MRND per l'FPR va permetre, a tots aquells que no estaven d'acord amb la ideologia de l'FPR, reunir-se en un moviment anomenat "Power" per fer un front comú contra l'FPR. Enfront d'aquest fracàs, l'FPR va elaborar un pla macabre que havia de conduir el país al caos: la mort del president Habyarimana. Aquest estava considerat com un gran obstacle per a la presa del poder per la força. La primera reunió de planificació de l'assassinat va tenir lloc a Kabale, als locals del Bisbat, sota els auspicis del bisbe Harerimana. Més tard, reunions d'aquest tipus es van fer a Mbarara, a la residència del general major Salim Saleh, mig germà del president ugandès Yoweri Kaguta Museveni. A més, se sap pertinentment que la decisió de matar el president Habyarimana va ser presa a Bobo-Dioulasso, a Burkina Faso, el març de 1994, i que el comandant Paul Kagame va participar en aquesta reunió. El pla d'assassinat del president Habyarimana va ser revelat als tutsis de l'interior, els quals van alertar Kagame contra les conseqüències inoportunes i desastroses d'aquest assassinat i van demanar-li de no cometre un error així, ja que ells coneixien per endavant les conseqüències i el preu de sang que es pagaria.
Però Kagame, comptava amb una victòria militar ràpida, la presa de Kigali en tres dies i la limitació de les pèrdues en vides humanes a 500 víctimes, balanç que l'FPR jutjava acceptable tenint en compte els resultats previstos, o sigui la presa del poder total a Kigali. Per l'FPR només comptaven els tutsis de la diàspora, mentre que la gran part dels tutsis de l'interior es considerava que formaven part dels qui van ser corromputs pel règim de Habyarimana. Aquest fet explica perquè la mort de milers de tutsis no va afectar en res l'FPR, que es va servir del seu infortuni per a legitimar el seu cop d'estat per mitjà de la força estrangera, i fins i tot de l'ONU, que hauria d'haver intervingut a Rwanda per salvar a qui fos necessari, sense importar si la intervenció hagués fet nosa a la presa del poder per la força per part de l'FPR. Està clar que Kagame tenia necessitat d'un bany de sang dels tutsis per justificar més tard l'extermini planificat dels hutus i proclamar alt i fort el genocidi, que avui ha esdevingut un xec en blanc inesgotable per legitimar el seu règim.
En conclusió, el règim de l'FPR es presenta als ulls del món sencer com alliberador, quan no solament no ha fet res per protegir i salvar els tutsis, sinó que ha fet tot el possible per bloquejar tota iniciativa que aspirés a protegir-los. Avui l'FPR vol aprofitar-se al màxim de la mort dels tutsis, fent recaure totes les responsabilitats en els seus antics aliats, entre els quals hi ha l'ONU, que ha reexit a tapar els crims horribles comesos per l'FPR. Cinc anys després de la tragèdia ruandesa, l'ONU es troba al banc dels acusats per haver estat còmplice de l'FPR, i quan els morts de Kibeho, dels camps de refugiats de Burundi i el Zaire, Tingi Tingi, Kisangani i Mbandaka, s'aixecaran per reclamar justícia, què respondrà la comunitat internacional a la qüestió que se li formularà per saber per què no s'han obert les investigacions contra aquests crims?
L'ONU, que per mitjà del seu òrgan, l'ACNUR, tenia per missió protegir els refugiats, els ha deixat voluntàriament per ser massacrats. Avui l'ONU és examinada pel seu paper en el genocidi dels tutsis, demà haurà de respondre de la sang dels hutus vessada per l'FPR, i el nombre de víctimes hutus no té comparació amb el dels tutsis que han estat morts, ja que almenys dos milions d'hutus han mort i continuen morint en aquests moments sota la repressió de l'FPR.