Aquí vull parlar del context més ampli, i vull provar d'assenyalar alguns punts essencials per a la comprensió de la crisi. Aquests han sigut discutits en les sessions precedents, en les quals no hi entraré massa en detall, però m'agradaria que ho entenguéssim des del punt de vista d'un ruandès que ha viscut aquesta crisi amb la seva família.
Com a exiliat ruandès, penso que la crisi, de fet, va començar el 1990 i no el 1994. N'hi ha molts que intenten argumentar que la crisi es va produir justament entre l'abril i el juny de 1994, però és el 1990 que Rwanda va ser envaïda per Uganda. La crisi també va ser alimentada per la crisi de Burundi, on dos presidents van ser assassinats. No es pot mirar cap a Rwanda sense considerar Burundi, on la situació era semblant, caracteritzada per les forces dominants matant la gent i assassinant els líders.
El 1994, a la vetlla de l'assassinat de Habyarimana, hi havia un milió de persones desplaçades a Rwanda, que es refugiaven del nord del país cap al cantó de Kigali, en grans camps de refugiats. Es pot imaginar els sentiments d'aquests refugiats quan van sentir la notícia de l'assassinat del seu president. La seva reacció podria ser de llançar-se cap a la ciutat per anar a buscar tot el que fes falta abans d'emprendre la fugida. La crisi ha fet al voltant de 300.000 víctimes entre 1990 i 1994.
Una altra història que us puc explicar és aquesta: el 1993, l'ONU va decidir convocar unes eleccions a la zona entre el Govern ruandès i el FPR. 40 líders municipals havien sigut elegits. El FPR només hi tenia una persona elegida entre les 40. Va massacrar les altres 39. Aquests esdeveniment va ser minimitzat pel Govern ruandès, i això és una fallada grossa. Hauria hagut de propagar la història a través del món sencer. Això va contribuir a cristalitzar la societat en dos camps oposats, els hutu i els tutsi. L'oposició a Rwanda, que al començament era al camp del FPR, es va donar compte que no tenia les mateixes intencions que el FPR. El FPR perseguia objectius diferents, que no tenien res a veure amb la promoció de la democràcia i els drets de l'home al país. L'oposició va prendre distància enfront del FPR. És per això que es va dividir en dos camps. Un dels camps es va afegir al FPR, l'altre a les forces oficials del Govern. És molt important fixar-se amb això per a comprendre perquè, després de la caiguda de l'avió, es van precipitar les massacres i es van estendre per tot el país.
Ningú pot preveure la fi de la crisi. Potser, en un to cínic, es pot dir que s'haurà acabat quan no hi hagi més hutus. Al meu parer, és el que està fent el FPR, com s'ha pogut veure després de la crisi del Zaire. Ara mateix, Kenya està completament cremada. Més de 300 hutus han sigut arrestats. Tinc tota la família a Kenya i no sé si són vius, si són a Kenya o han sigut enviats a Arusha o a Rwanda. No hi ha fonament per a aquestes detencions. Després de Kenya serà un altre país i després un altre i encara un altre, etc. Tots els hutu són amagats i arreu. Us dic la veritat, fins i tot el nombre ínfim de refugiats aquí, a Gran Bretanya, no poden venir a aquesta reunió perquè tenen tanta por del FPR i del president Museveni, que creuen que tot és possible.
Tothom es pot demanar per què ha passat això i qui n'és el culpable. Hi ha massa teories i algunes han sigut discutides avui, però el que puc dir és que hi ha necessitat d'una anàlisi més global, i això és el que espero que aquesta conferència aportarà en aquest context. La utilització de la paraula "genocidi" no pot servir d'explicació del que ha passat a Rwanda. Una teoria basada sobre "els bons i els dolents", junt amb l'acceptació del terme "genocidi", no ajuda a explicar les coses, tot al contrari, això només les fa més complicades, ja que l'única cosa que fa és acusar de criminals la majoria de ruandesos, que constitueixen el 85% de la població. He vist en els mitjans de comunicació que aquella gent són uns assassins, i que han de pagar pel que van fer el 1994. Si se sap que la intel.ligèntsia representa un 1% de la població, jo dic que el 99% d'aquesta població no té res a veure amb aquesta crisi, ells segueixen una tendència i en paguen les conseqüències.
Les massacres continuen a Rwanda. L'abril de 1995, vam veure 8.000 persones que van ser assassinades al camp de Kibeho en un sol cap de setmana, i això va ser minimitzat; cap problema, probablement hi ha assassins entre els morts en aquests camps. Els soldats utilitzaven combois de l'ONU, es desplaçaven de Rwanda en direcció a Uvira, al Zaire, en combois de l'ONU, i és molt important que entengueu això. I això és minimitzat. Ningú en vol sentir parlar. Com pot ser que els soldats ruandesos puguin fer servir combois de l'ONU sense que l'ONU ho sàpiga? És molt important que sapigueu això quan discutiu la crisi dels refugiats.
Hi ha hecatombes al Zaire i els refugiats són assassinats. Ningú hauria de prendre la decisió de matar algú altre. Recentment, Kagame ha declarat, a Sudàfrica, que han preparat i reeixit a destruir els camps de refugiats de l'ONU. És la primera vegada que un camp de refugiats ha sigut atacat i destruït sense que la comunitat internacional ho hagi condemnat.
La conclusió és que els hutu són declarats criminals i hom n'ha sentit les conseqüències arreu on va. És la primera vegada que he tingut ocasió de parlar d'això a Gran Bretanya, cosa que normalment no és possible. És quelcom que no comprenc. Per què? El FPR ha sigut a la tevisió en un debat d'una hora. Per què només hi ha hagut un sol punt de vista? Havia sigut convidat a parlar en una emissió de la BBC, però tres hores abans se'm va dir que no hi podria anar perquè estava massa lluny de Londres. Era una mentida. La veritable raó era que hi havia massa gent del FPR en aquesta emissió. Els drets humans, com el de ser un refugiat, han sigut refusats als hutu. Són tornats a Rwanda després d'haver fet 1.600 km, de Rwanda fins a Kinshasa. Els drets civils és un altre problema. Tots els que marxen de Rwanda no en tenen de drets civils.
En resum, sóc molt pessimista sobre el futur de l'Àfrica en l'estat en què es troba avui, i sembla que, malauradament, encara estem lluny de l'estabilitat a l'Àfrica central. Cal que nosaltres, els africans, comprenguem això, i ens unim per a una Àfrica millor, on ningú tingui el dret de matar, i això és imperatiu si volem garantir una vida en seguretat per als nostres fills.