A la R.D. del Congo acaba d'esclatar un altre conflicte. El dia 27 del mes passat, el president Kabila va ordenar que les tropes ruandeses, que van ser el nervi en l'ofensiva fulminant contra Mobutu, d'octubre del 96 a maig del 97, abandonessin el país i se'n tornessin a Rwanda. Aquestes, com era de preveure, s'han rebel.lat.
Les tropes ruandeses de què parlem són tutsis perquè tot l'Exèrcit actual de Rwanda ho és. Des de Rwanda es va planificar, el 1996, l'atac contra Mobutu i la desfeta dels camps de refugiats hutus. Un cop en el poder, els tutsis ocuparen els ministeris més estratègics, com el d'Afers Estrangers i el de la Presidència. En principi, es van fer amb una part important del control del govern i de l'exèrcit, i el mateix Kabila, congolès de la regió de Katanga, feia tot l'aspecte de ser un home de palla. Però el Congo és un territori immens, de 2'3 milions de km2 i unes 300 ètnies i, per tant, difícilment subjugable, i més tenint en compte que la immensa majoria dels congolesos rebutja la presència dels tutsis ruandesos.
Les pretensions dels dirigents tutsis de dominar el màxim de territori possible al centre de l'Àfrica, sembla que han trobat un límit. De fet, a hores d'ara controlen amb mà de ferro Uganda, Rwanda i Burundi, on els tres presidents són tutsis, tot i que és una ètnia molt minoritària, sobretot a Uganda. No podent controlar tota la R.D. del Congo, sembla que, almenys, volen fer seva la zona est del país, fronterera amb els tres països esmentats. El problema és que amb això poden reestructurar fronteres i això pot portar encara més inestabilitat, afegint llenya al foc de l'animadversió tutsi per part de les ètnies d'origen bantú, que són majoritàries al centre del continent.
És impensable que una ètnia tan minoritària com la tutsi, pugui controlar un territori tan extens i atemorir tots els països de la zona, si no fos perquè compta amb el suport incondicional dels Estats Units. El que va començar sent una aliança amb Museveni, el president d'Uganda, ha anat entreteixint-se i ara ja no es pot destriar. Han fet massa coses plegats. Per exemple, les massacres contra els refugiats ruandesos als campaments del Kivu congolès, el 1996-97, on els nord-americans no es van limitar a subministrar armament i suport logístic, sinó que també hi van aportar homes que van participar en aquestes massacres de criatures, vells, malalts, mares amb nadons i dones embarassades, a més dels més forts que podien enxampar, és clar. A més, la presència americana a Uganda i Rwanda és un fet tan clamorós que difícilment es poden fer enrera. Es poden trobar, però, amb una reedició de Vietnam, a l'africana.
Les massacres dels refugiats serien també una de les causes d'aquest divorci entre Kabila i els militars tutsis. En els dos informes apareguts el mes de juny, un de l'ONU i l'altre d'ONGs, l'autoria de les massacres s'atribuïa a les forces de Kabila i als militars tutsis ruandesos, apuntant-se també la participació nord-americana. Kabilistes i tutsis ruandesos han volgut, indirectament, encolomar-se les massacres mútuament. Fer fora als tutsis ruandesos, principals autors d'aquestes massacres, és un intent de desmarcar-se'n i desbloquejar l'aïllament internacional en què es troba el règim de Kabila a causa d'aquestes violacions flagrants dels drets humans.
Ara, però, els tutsis es fan forts a l'est del país, concretament a les dues províncies del Kivu, però sembla que tenen pretension sobre dues províncies més, Maniema i Mulenge. De fet, ja fa setmanes que està arribant al Kivu molta població tutsi, en el que sembla un pla de colonització d'aquesta zona. Difícilment el govern de Kabila els podrà fer fora perquè tenen la força del seu cantó, i els principals mitjans d'informació internacional parlaran al seu favor o no en diran res en contra. Estats Units ha encès el foc. Vejam qui és capaç d'apagar-lo?
La història contemporània africana està marcada per tres moments històrics: 1885, data en la qual els països europeus es reparteixen el pastís africà a la Conferència de Berlín; la dècada de 1960, en què els països africans obtenen la independència política; l'any 1989, en què la caiguda del Mur de Berlín marca l'inici d'un nou model de relacions entre Occident i els països africans, sota l'hegemonia indiscutible dels Estats Units.
Esfondrat el model comunista, Occident exigeix als governs africans l'obertura de processos democratitzadors. Com a instruments de pressió es compta amb el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, amb els seus programes d'ajustament estructural i el condicionament dels prèstecs. Només un any després, el 1990, s'inicia el primer conflicte com a conseqüència d'aquesta nova situació. A Rwanda, on s'endegava el procés democratitzador, es produeix una invasió per part d'un grup d'exiliats tutsis que veuen, precisament en aquest procés, un perill contra les seves aspiracions de poder. La invasió compta amb el suport evident d'Uganda, la qual està rebent un tracte de favor per part dels Estats Units, Gran Bretanya i les institucions econòmiques esmentades. Són els dies de l'atac americà contra l'Irak.
Amb la consolidació de l'hegemonia mundial, Estats Units veu com a enemics potencials els països àrabs que no estan a la seva òrbita, sobretot l'Iran i el Sudan. Aleshores, es dóna suport a la guerrilla del sud del Sudan, no musulmana, que lluita contra el govern islàmic del nord. Per això, cal un aliat fort al sud, que serveixi com a base de subministrament, i aquest país és Uganda. A Uganda, el 1986, després d'anys de rebel.lió, havia accedit al poder un tutsi, Yoweri Museveni, actualment el principal aliat dels Estats Units al centre de l'Àfrica. És des d'Uganda que s'alimentarà la rebel.lió contra el règim de Rwanda, al sud, i del Sudan, al nord. Però, amb la victòria de la guerrilla tutsi a Rwanda, el 1994, i amb el cop d'Estat tutsi a Burundi, el 1996, es consolida un bloc de tres països sota l'hegemonia d'una ètnia molt minoritària en els tres, però que compta amb el suport nord-americà. Aquests tres països són els que atacaran el Zaire, el 1996-97, foragitant Mobutu en una ofensiva fulminant i accedint al control de l'immens país, rebatejat com a R.D. del Congo. França ha defensat els seus interessos en aquesta zona, però és evident que no pot res quan es tracta de fer-ho enfront dels Estats Units.
Estats Units està fent servir la mateixa tàctica que ha emprat des de sempre a Amèrica Llatina i que, de fet, han emprat tantes potències colonitzadores al llarg dels segles: valer-se d'unes elits locals per als seus interessos, evitant d'embrutar-se les mans tant com es pugui. Evidentment, es vol evitar un altre Vietnam.
En aquest seisme, qui ha rebut la patacada forta és el petit poble de Rwanda. Quatre milions de morts en vuit anys però, sobretot, dues grans massacres o genocidis, el 1994 i el 1996-97. Al banc dels acusats del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, una trentena de presumptes responsables hutus del genocidi de 1994. I els piròmans?
"La Comissió estima, sobre la base de nombrosos informes i testimonis, que prop de 200.000 refugiats en territori zairès, la majoria d'ètnia hutu, han perdut la vida de manera arbitrària o han desaparegut, com a conseqüència d'una estratègia deliberada d'extermini lent d'una part de la població d'origen ruandès (p. 3). A parer de la Comissió, al Zaire s'hi han comès actes de genocidi contra els refugiats hutu, en violació de la Convenció sobre la repressió del crim de genocidi (p. 4). Els llocs de massacres més importants corresponen on hi havia els refugiats civils ruandesos en territori zairès i només hi ha una relació molt feble amb els llocs de combat militar (p. 13).
"Estimem que l'administració americana havia d'estar al corrent, necessàriament, dels crims de guerra comesos a l'est de l'ex-Zaire, ja que els rumors persistents feien menció de la presència, al costat de les forces de l'AFDL i de l'APR, de consellers militars americans (p. 105). Quant a l'ajuda humanitària, els americans no van voler enviar soldats per a la missió militar humanitària. Com explicar el dubte i després el refús de fornir un suport logístic i material per anar a salvar milers de vides humanes? Pensem que la resposta es troba en l'aval polític, fins i tot informal, donat pels Estats Units a la iniciativa militar ruandesa per a solucionar el problema dels refugiats (p. 105).
S'ha informat sobre molt fets que posen en qüestió alguns treballadors locals d'organitzacions humanitàries, en particular de l'ACNUR (Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats), havent fet el paper de "guies o facilitadors" per a identificar i enganyar els refugiats, portant-los a sortir dels seus amagatalls per acabar sent assassinats (p. 109). Enfront dels testimonis nombrosos sobre les massacres dels refugiats, la posició de l'ACNUR ha esdevingut insostenible. Guardar silenci davant les massacres i davant la impossibilitat de dur assistència als refugiats degut a l'obstrucció dels militars que controlaven el territori, és fer-se còmplice indirecte de crims de guerra i crims contra la humanitat" (p. 109).