La clau de volta de l'immens conflicte que avui es viu a la regió dels Grans Llacs africans es troba en el "Genocidi" ruandès de 1994. És el ferro roent que gairebé ningú s'atreveix a agafar. Qui gosa dir alguna cosa que difereixi un xic de la "veritat establerta", és etiquetat ràpidament de revisionista, i si va gaire enllà, de negacionista. Tanmateix, potser ja és hora de revisar obertament, sense embuts, els fets ocorreguts a Rwanda durant aquells tres mesos negres de 1994.
L'ONU va elaborar un informe on es concloïa que el règim ruandès hutu havia planificat i executat un genocidi contra l'ètnia minoritària tutsi. Tant a nivell dels grans centres d'investigació universitària, com de les principals ONGs o dels mitjans de comunicació més influents, es va corroborar la mateixa versió, en la que es responsabilitzava exclusivament el règim ruandès i els extremistes hutu afins, de les horribles massacres d'aquell període. Es va assenyalar les joventuts del partit presidencial, els anomenats "interahamwe", com a gairebé únics executors d'aquell intent de solució final. Es va crear el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, amb l'objectiu de jutjar els genocides, identificats només en un sol bàndol: l'extremisme hutu.
Ara, la guerra que sotragueja el Congo, amb les violacions massives dels drets humans contra la població civil per part de la coalició tutsi, l'anihilament de la població ruandesa, així com testimonis que estan aconseguint passar el filtre d'alguns mitjans informatius, fa que la revisió del "Genocidi" sigui inajornable.
Efectivament, el darrer dia de l'any passat, a la població congolesa de Makobola, l'exèrcit tutsi hi massacrava més de 600 persones, la meitat dels quals nens, com a represàlia per un atac dels guerrillers Mai-Mai. Feia un parell de mesos que havien massacrat un nombre similar de persones a la població de Kasika. Al més pur estil nazi. I això pel que fa a les massacres difícilment ocultables, però les desaparicions de gent d'un cert relleu és una constant a la regió congolesa del Kivu. Pel que fa als testimonis, darrerament cal destacar el de Marcel Gérin i la seva esposa, a la televisió flamenca i a la revista Africa International, que aquest gener han causat un gran impacte en l'opinió pública belga. En síntesi, ve a dir que el 1994 la guerra els va deixar atrapats a Rwanda, on hi tenien un negoci turístic prop del parc nacional de l'Akagera. Van ser testimonis de les massacres indiscriminades a la zona on residien i van poder constatar, al ser fets presoners, que els qui aparentment semblaven milicians interahamwe no eren més que mercenaris sense uniforme a les ordres de l'exèrcit tutsi. Van poder sortir-se'n miraculosament quan esperaven ser executats, gràcies a l'arribada d'uns periodistes i de cascos blaus. Tot i afirmar que a la zona on vivien, els interahamwe van massacrar un miler de persones a l'església, la major part de les massacres es van realitzar a l'arribada d'aquells mercenaris, que van matar tothom que van trobar sense fer cap distinció d'ètnies, en una clara operació de neteja total del territori. Evidentment, tota imatge que es prengués duia a creure que els autors eren les milícies hutu interahamwe. De testimonis n'hi ha d'altres, però potser no tant excepcionals com aquest, al tractar-se d'un occidental que va poder-ho presenciar i fugir-ne.
Ja no resulta tan inversemblant afirmar que el que està succeint a la regió dels Grans Llacs africans és el producte d'un pla elaborat des de determinats centres de poder, sobretot dels Estats Units. La comparació amb Llatinoamèrica és inevitable. El Pla Cóndor, que va donar suport a les dictadures llatinoamericanes, va ser elaborat i coordinat des de Washington. Tanmateix, els primers anys de la seva execució no era fàcil apreciar-ne la unitat d'acció. Als Grans Llacs, la versió acceptada internacionalment del genocidi ha permès el reconeixement i suport a l'actual règim extremista tutsi de Rwanda. Ha permès, també, diabolitzar tota una ètnia i atacar impunement camps de refugiats sota la bandera de l'ONU. A mès , l'exèrcit nord-americà ha pogut enviar instructors a la zona en nom de l'amenaça d'un altre possible genocidi, i així s'ha pogut dissimular la instrucció donada a l'exèrcit tutsi que ha envaït el Congo per dues vegades en poc més d'un any.
El conflicte que va començar el 1990, amb la invasió de Rwanda per part de l'exèrcit tutsi del FPR, amb el suport de l'exèrcit ugandès, s'ha anat encadenant, estenent-se al Congo, implicant nou països de la regió i, a hores d'ara, acaba de passar a Angola, on la UNITA, la guerrilla que havia rebut el suport dels Estats Units en el període de guerra de blocs, s'ha revifat. Així, l'exèrcit angolès, que era el principal suport del president Kabila a la guerra del Congo, ha hagut de concentrar els seus esforços a l'interior d'Angola, abandonant el front congolès, afavorint així els interessos de la coalició tutsi. El més probable és que la UNITA estigui rebent suport nord-americà, sobretot instrucció i armament a través de la gran base militar que els Estats Units tenen a Uganda.