Pr. Londende Lokenge
31.10.98
Sumari
I. Nova fase del neocolonialisme a l'Àfrica
II. Cimera dels G-7 a Denver
III. Per què els americans han triat els tutsi?
IV. Assistència militar americana a Rwanda i Uganda
V. Assistència diplomàtica
VI. Conclusió
La invasió i la desestabilització de la República Democràtica del Congo han mostrat el nou paper que el govern americà ha assignat als règims extremistes tutsi de Rwanda i Uganda, el de servir de policia transcontinental a l'Àfrica.
Amb la fi del comunisme, l'imperialisme occidental entra en una nova fase de neocolonialisme a l'Àfrica, el de l'explotació massiva dels recursos africans a fi de respondre a les necessitats creades per l'obertura de nous mercats. L'establiment d'una policia transcontinental respon, doncs, a les exigències de garantir l'accés als recursos miners, imposar la voluntat política i econòmica d'Occident i, en fi, desestabilitzar els règims africans que estalonen les aspiracions de l'imperialisme occidental.
Conscient del seu nou paper de policia a l'Àfrica i del suport incondicional dels Estats Units, Kagame, no ha declarat durant una roda de premsa a Brussel.les que "ningú dirigirà el Congo sense el meu consentiment"?
Tot i que els Estats Units van començar l'establiment de la seva policia transcontinental a l'Àfrica abans de 1995, és, més aviat, la cimera dels G-7 a Denver, el 1997, la que ha consagrat oficialment la nova orientació de l'imperialisme occidental a l'Àfrica. El Congressional Black Caucus, un grup de representants negres al Congrés americà, ha qualificat aquesta cimera de "segona Conferència de Berlín". En el curs d'aquesta cimera, França i els Estats Units van decidir enterrar les seves divergències respecte a l'Àfrica i tenir una política comuna. La ironia que se n'esdevé, és que la resolució principal d'aquesta cimera no ha proposat cap solució concreta als problemes crucials de l'Àfrica. Al contrari, només ha fet una crida a l'obertura immediata dels recursos africans a les multinacionals occidentals.
Per comprendre les veritables intencions d'aquesta cimera, convé examinar les accions concretes que l'han seguida. En efecte, des d'octubre de 1997, una llei, l'"African Growt and Opportunity Act", concebuda per les multinacionals americanes a l'Àfrica, ha sigut introduïda al Congrés americà. Aquesta llei preconitza, entre altres coses, la privatització de tots els sectors de l'economia a l'Àfrica, la reducció dels impostos per a les multinacionals, l'eliminació de totes les restriccions a les inversions, la flexibilització de les lleis sobre la protecció del medi ambient, etc.
Triant els extremistes tutsi, els americans no ho han fet de qualsevol manera. Aquesta opció ha sigut minuciosament estudiada. En la perspectiva americana, els extremistes tutsi de Rwanda i Uganda presenten les condicions necessàries per complir el paper de policia transcontinental a l'Àfrica. I els elements següents fan dels tutsi una tria ideal:
1. La solidaritat tutsi. Després d'haver analitzat comparativament els comportaments dels polítics a la regió dels Grans Llacs, els americans han sigut seduïts per la solidaritat i la consistència polítiques que han trobat en els tutsi. Aquests dos caràcters són els elements de base que constitueixen la lleialtat. Un expert en política americana al Congo, molt proper als ambients oficials de Washington, ho ha revelat, d'altra banda, molt recentment, declarant que en els ambients oficials americans s'admira molt la solidaritat tutsi, i es troba que, contràriament als congolesos, els tutsi no es dobleguen sota la pressió. A més, romanen molt solidaris i no traeixen la seva causa. Per consegüent, als ulls dels americans, apareixen com aliats viables.
2. Els règims tutsi són dictadures ètniques minoritàries oposades a la majoria hutu. Per això, viuen en una inseguretat constant. La seva supervivència, seguint l'exemple d'Israel, demana que s'aliïn a una força exterior per protegir-se. Aquesta inseguretat els predisposa, doncs, a sol.licitar la protecció d'un patró més gran. Els Estats Units han comprès aquesta necessitat i han decidit explotar-la.
3. Rwanda i Uganda són dos països pobres. Per consegüent, estarien disposats a servir els interessos americans mitjançant una remuneració. Aquesta es pot fer en forma de donacions, ajuda al desenvolupament, assistència humanitària, préstecs i altres favors a nivell de les institucions internacionals. En el cas de la invasió del Congo, tot i que l'objectiu últim és de permetre a les multinacionals americanes d'explotar a dojo els recursos del Congo, en l'entretemps ha permès a aquests règims arrambar la seva part del botí, saquejant les riqueses del Congo i atorgant-se il.legalement les concessions mineres.
4. El sentiment de culpabilitat envers el genocidi de 1994. Els règims extremistes tutsi capitalitzen, ininterrompudament, el genocidi de 1994, al recordar contínuament als occidentals la seva apatia envers aquell esdeveniment.
Tot i ser responsables, ells mateixos, del contragenocidi de més de 400.000 refugiats hutu, Museveni i Kagame continuen brandant l'espectre d'un genocidi imminent contra els tutsi per a beneficiar-se de l'ajuda militar dels americans. Aquests últims, mentre que la resta de l'Àfrica encara està bressolada per la simpatia del genocidi de 1994, aprofiten per introduir la seva policia neocolonial a Rwanda i Uganda, amb el pretext de prevenir un altre genocidi.
5. Similituds socio-històriques. Els Estats Units també s'han sentit atrets pels règims extremistes tutsi degut a les similituds que aquests tenen amb el règim racista americà. En efecte, durant més de quatre segles, els negres van ser esclavitzats i oprimits als Estats Units degut a la seva raça. A Rwanda, Uganda i Burundi, durant cinc segles, la minoria tutsi ha subjugat i continua aplicant un apartheid ètnic contra la majoria bantú.
Qui s'assembla s'ajunta, es diu. Aquestes similituds han acabat per crear un acostament i unes simpaties, d'una part i de l'altra. El passat mes de març, mentre que moltes veus s'aixecaven per demanar a Bill Clinton que demanés perdó als africans durant el seu viatge a l'Àfrica, degut al paper nefast que Amèrica va jugar en el Tracte de Negres, Museveni, no va disculpar els americans declarant que "si els africans van ser esclavitzats a Amèrica, va ser degut a la seva estupidesa i no als occidentals"? Aquest estat d'esperit, no serà una manera de justificar la seva pròpia actitud hegemònica tutsi a l'Àfrica? I sembla que és la mateixa actitud que ha acostat aquests règims extremistes tutsi als grups racistes sudafricans.
6. La cultura guerrera i sanguinària tutsi. Aquest element constitueix el principi bàsic de l'èxit d'aquesta força transcontinental. Aquesta cultura genocida i de la violència permet als tutsi de matar amb bestialitat i sense remordiments. I hom es recorda de com estaven disposats a exterminar fredament els sis milions d'habitants de Kinshasa quan van tallar el subministrament d'aigua, electricitat i productes alimentaris per a aquesta ciutat. Un diplomàtic americà, citat pel Washington Post, admira aquest esperit guerrer i despietat dels tutsi, i assenyala que posseeixen "una determinació que no ha d'ésser subestimada". Aquest mateix diari afegeix igualment que "Washington considera Kagame com un excel.lent estratega militar, al voltant del qual s'ha decidit de promoure l'estabilitat de la regió dels Grans Llacs".
En el seu lliurament del 14 de juliol de 1998, Lynn Duke, del Washington Post, escriu que un membre de l'administració Clinton, interrogat sobre l'assistència militar massiva dels Estats Units a Rwanda, declarava que "era necessari establir un règim militar molt poderós a la regió dels Grans Llacs per imposar solucions militars als conflictes".
És, doncs, aquesta manera de veure les coses, la que ha dictat l'assistència militar dels Estats Units a Rwanda i Uganda. I és en aquest mateix context que cal definir els motius de l'actual invasió del Congo. Havent comprès molt clarament la visió americana per a l'Àfrica, Rwanda i Uganda actuen, així, lliurement, sense inquietar-se.
L'assistència militar dels Estats Units a aquests dos règims prové essencialment del pressupost especial del Pentàgon. Aquesta assignació escapa al control del Congrés i del públic americà. Emana d'una llei votada el 1981, que concedeix al Pentàgon milions de dolars cada any per finançar les operacions de les Forces Especials a l'exterior dels Estats Units. És en aquest marc que Washington ha transformat Rwanda i Uganda en una veritable caserna americana a l'Àfrica.
A més del proveïment de material de guerra, Rwanda i Uganda participen activament en els programes de formació i assistència militar següents:
Anomenat també l'African Crisis Response Initiative (ACRI), aquest programa va començar el 1995. Tot i que d'altres països africans hi participen, sobretot el Senegal, es dóna una importància molt particular a Rwanda i Uganda, en nom del genocidi. Milers de soldats i oficials tutsi prenen part cada semestre en aquestes formacions militars assegurades pels boines verdes, una unitat d'elit de la 3ª Divisió de les Forces Especials de Fort Bragg, a Carolina del Nord.
En el marc d'aquest programa, també hi figura el "Super Raid Intervention Force", un batalló d'elit format únicament per soldats americans. Aquest grup, de menys de mil persones, actualment s'està formant a Alemanya. Sota la direcció del general americà John Jumper, constitueix una màquina assassina molt temible. És famós per la seva mobilitat excepcional i la seva sofisticació. El seu paper és d'intervenir a l'Àfrica per assistir les forces tutsi en cas d'una gran crisi, i defensar els interessos americans quan estiguin amenaçats. La seva primera sortida tindrà lloc a Rwanda abans de finals d'aquest any, on es centrarà en els exercicis d'entrenament amb els militars tutsi.
Aquest programa ofereix una formació militar molt avançada. Històricament, molts dictadors militars dels Tercer Món, així com els seus escamots d'execució, hi han sigut formats. És el cas dels tontons macoutes d'Haití, i de les brigades sanguinàries de Xile, Argentina i altres països. Molts oficials tutsi hi són enrolats a Fort Bragg i a Fort Leavenwoth, aquest darrer a l'Estat de Kansas. És en el marc d'aquest programa que Kagame, aleshores oficial a l'exèrcit ugandès, va participar en una formació militar, el 1993, en companyia d'alguns oficials ugandesos.
Aquest programa està supervisat per la Marina, l'Exèrcit de terra i la Força aèria. L'objectiu d'aquesta formació és de permetre a les tropes tutsi guanyar en experiència militar. Les unitats de la 3ª i la 5ª Forces especials hi prenen part. S'ensenyen algunes disciplines militars, a saber: les tècniques de camuflatge, la preparació dels combats, la mobilitat de les unitats reduïdes, el manteniment del material de guerra, la navegació nocturna, etc...
Aquest projecte va ser especialment concebut per avaluar l'eficàcia de tots els entrenaments militars en què participen els soldats i oficials ruandesos, amb l'objectiu de recomanar, en cas de necessitat, solucions per millorar-los.
Segons vàries fonts concordants, els Estats Units aporten suport logístic a Rwanda i Uganda. En efecte, segons Le Soir, dos dies abans de la invasió del Congo, van ser vistos alguns experts militars americans a la vora de la frontera del Congo. D'altra banda, dos vaixells de guerra americans operaven a l'alçada de Matadi, servint d'enllaç de comunicacions entre Goma, Kigali i Kitona. Dirigien, igualment, les comunicacions de la torre de control de l'aeroport militar de Kitona. A més, "instructors americans entrenaven mercenaris serbis, colombians, somalís i sudafricans, a la localitat de Dedia, prop de l'illa d'Idjwi, a la província del Kivu Sud"
Les iniciatives diplomàtiques americanes en favor dels règims extremistes tutsi de Museveni i Kagame, confirmen l'existència d'una relació molt sòlida de clientelisme entre el govern americà i aquests darrers. A tall d'il.lustració, es nota:
1. Amb l'objectiu de donar una bona imatge de Museveni i Kagame, els Estats Units, així com els seus aliats occidentals, no paren de brandar aquests dos extremistes tutsi com dos dirigents modèlics de l'Àfrica, els líders de l'anomenada "renaixença africana". I el viatge de Clinton a l'Àfrica, el punt culminant del qual va tenir lloc a Uganda, tenia l'únic objectiu de consagrar el nou paper de policies que l'imperialisme americà acabava d'assignar a aquests dos líders.
2. Els Estats Units han militat activament en favor de la impunitat de Museveni i Kagame respecte a la seva responsabilitat en el contragenocidi dels hutu en els camps de refugiats al Congo. En efecte, sota la pressió americana, la versió final de l'informe de les Nacions Unides respecte a això, ha sigut modificada per substituir la paraula "genocidi" per "massacre". Amb aquesta acció, Washington ha volgut preservar la integritat moral dels seus protegits, ja que aquests últims utilitzen el genocidi tutsi com a justificació ètica de la seva dictadura ètnica.
3. Els Estats Units estan promovent els interessos de Rwanda i Uganda davant les institucions internacionals. Per exemple, tot i que el Banc Mundial hagi establert la reducció del pressupost militar com a condició de base per a l'atorgament d'ajuda als països africans, continua atorgant préstecs, sota la pressió americana, als règims ètnics de Rwanda i Uganda, tot i que els seus pressupostos militars hagin augmentat més d'un 400% entre 1995 i 1998.
4. Quant a la invasió del Congo, existeixen proves irrefutables per confirmar que els Estats Units en són la veritable frontissa. Tot i que està clarament establert que les tropes ruandeses i ugandeses han envaït el Congo, i que Uganda ho ha arribat a confirmar amb tota arrogància, els Estats Units no han denunciat aquesta agressió. I a nivell de les Nacions Unides, després de les estratagemes americanes, no s'ha votat cap resolució per condemnar-la.
5. D'altra banda, els Estats Units, per mitjà de Susan Rice, sots-secretària d'Estat d'Afers Africans, han justificat obertament aquesta invasió del Congo al mantenir que Rwanda i Uganda tenen interessos legítims de seguretat que justifiquen la seva agressió. Hom se'n recorda, igualment, de com Bill Clinton va trametre, precipitadament, Howard Wolfe a l'Àfrica, durant la desfeta tutsi del front de l'oest, no per demanar als agressors de retirar-se, sinó més aviat per forçar Angola i Namíbia a tallar el suport al govern congolès, tot i que era la víctima d'aquesta agressió.
A més, segons el diari de Zimbabwe, Herald, Madeleine Albright, la secretària d'Estat americana, va ordenar, ella mateixa, a l'ambaixador dels Estats Units a Harare, d'intervenir davant les autoritats de Zimbabwe per obtenir un salconduit perquè la unitat d'elit de l'exèrcit ugandès, formada pels americans, pogués sortir del Congo.
A la llum del que precedeix, podem confirmar, sense risc d'error, que els règims extremistes tutsi de Rwanda i Uganda són, realment, una arma de la política imperialista dels Estats Units. La seva acció al Congo entra, doncs, en el context global de la política neocolonial americana a l'Àfrica.
En efecte, segons un article publicat per Jeune Afrique, Washington, tal i com va fer el 1960 arran de l'assassinat de Patrice Lumumba, ja ha pres la decisió de desempallagar-se de l'actual govern congolès. Els americans estan convençuts que Kabila és antagonista en la visió imperialista concebuda arran de la cimera dels G-7 a Denver, i sostinguda pel Congrés americà en la seva resolució continguda a l'"African Growth and Opportunity Act".
Durant els anys 60, els americans utilitzaven l'espectre del comunisme per desfer-se dels líders nacionalistes africans. Avui, utilitzen l'espectre del genocidi, creació local tutsi. Mentre que durant més de cinc segles, els tutsi han sigut culpables del cicle de violències que caracteritza la regió dels Grans Llacs, de sobte han sigut disculpats pels americans.
Tot i que l'ambaixador americà a Kinshasa ha emès, recentment, propòsits desfavorables per a Rwanda i Uganda, molts observadors romanen molt escèptics. Estimen que aquestes declaracions només reflecteixen la hipocresia i el cinisme amargs que caracteritzen la política americana envers l'Àfrica. Convé recordar que, des del Tracte de Negres, Amèrica considera l'Àfrica com un planter on hi estableix a voluntat les solucions a les seves necessitats econòmiques. Amèrica s'ha donat compte que l'actual govern congolès li estalona el pas. Per als Estats Units, la decisió, doncs, resta ferma i invariable.