Nosaltres, els ruandesos a l'exili, hem expressat la nostra condemna sense
reserves, de totes les violacions dels drets fonamentals de l'home i de tots
els crims (contra la pau, de guerra i contra la humanitat, així com de
genocidi) comesos per les parts en conflicte, abans, durant i després de la
guerra llançada pel FPR a partir d'Uganda, l'u d'octubre del 1990. Estem de
dol per totes les víctimes d'aquestes violacions: més d'un milió de
compatriotes, però també centenars de milers de zairesos i burundesos, la
majoria població civil innocent.
A hores d'ara, el genocidi es desencadena en els nostres països de la regió. Així, a Ruhengeri, l'Associació Ruandesa per la Defensa dels Drets de la Persona i de les Llibertats Públiques (A.D.L. asbl) informa que, només el mes de gener del 97, hi ha hagut 257 assassinats i molts ferits. Enmig d'aquests, un detall prou important, hi ha l'ex-caporal Jean de Dieu Mbatuyimana, mort per l'exèrcit ruandès, el famós APR. Mbatuyimana, guardià de nit de l'ONG Metges del Món, havia estat testimoni ocular de l'assassinat dels nostres amics Manuel, Flors i Lluís, assassinats la nit del 18 de gener del 97 a Kigombe. La versió oficial donada sobre la mort de Mbatuyimana i d'un col.lega de presó, tots testimonis preciosos de l'assassinat de 3 espanyols, és, com a mínim, sospitosa: haurien intentat fugir! Però la veritat és que, Mbatuyimana i els seus col.legues, en sabien massa de la mort dels nostres amics espanyols fredament assassinats. Hom es pregunta per quin interès l'Exèrcit Patriòtic Ruandès havia d'eliminar els excepcionals testimonis dels fets! Avui, sabem que els seus assaltants van tenir temps de verificar els passaports i d'intercanviar unes paraules abans de disparar, a boca de canó, només als espanyols, respectant al seu col.lega americà, abans d'evaporar-se natura endins!
Això que està passant a la zona de l'Àfrica dels Grans Llacs, cal que sigui vist, des d'una perspectiva internacional, com un problema de caire regional. No es tracta de problemes específics ruandesos, burundesos, zairesos, ugandesos o, fins i tot, sudanesos. La comprensió del problema de seguretat, en el seu conjunt, que depassa aquestes entitats nacionals, constitueix la única base per a una solució del conflicte que dugui a una pau estable en la nostra regió.
El dia 17.01.1997, Sam Kiley, periodista del diari London Times, va descriure bé la situació al parlar d'una política de revenja i de purgues sistemàtiques, sense compassió, dirigida per 4 vells guerrillers esdevinguts homes d'Estat. Es tracta del senyor de la guerra Museveni; de l'home fort de Kigali, Paul Kagame, antic cap dels serveis d'informació de l'exèrcit ugandès, actualment vice-president i ministre de defensa de Rwanda; de l'home fort d'Eritrea, Aferwerki, i del primer ministre etíop, Zenawi. Aquests antics maquis han forjat una amistat des dels temps de la seva rebel.lió, han enderrocat uns poders que ells qualificaven de dictatorials i s'han establert ells mateixos en dictadors incostestables. El darrer cop d'Estat a Burundi, ha aportat un cinquè aliat, el Major Pierre Buyoya.
Les guerres d'agressió que estan duent a terme contra els seus anomenats enemics a l'interior dels seus països i contra els refugiats en els països veïns, estan recolzades per una màfia d'homes (i de dones!) polítics i d'homes de negocis organitzats a Washington i a Londres en associacions d'interessos i d'afinitats, federats en O.C.T., les famoses organitzacions criminals transnacionals. Entre aquestes, hi ha els narcotraficants, els venedors il.lícits d'armes, els contrabandistes de pedres precioses, etc...(2) La paraula d'ordre polític que serveix de subterfugi al suport, del qual se'n beneficien els senyors de la guerra, en la nostra sots-regió, té una façana que sembla persuadir: "els africans han de trobar ells mateixos les solucions als problemes africans".
Però la motivació profunda és diabòlica, genocida i destructora de les joves nacions de la nostra sots-regió. La recerca de diner brut en les riqueses minerals de la regió, és una de les principals motivacions per donar suport als socis locals político-militars, que han establert aliances amb les poderoses O.C.T. L'exemple de la Cosa Nostra, que ha fet quadrar les altes instàncies de l'Estat a Itàlia, no es limita a aquest país. La veritat és que els genocides i els contra-genocides, a la regió dels Grans Llacs, constitueixen un cas determinat de penetració in situ de la confraria d'empreses que, per tot el món, es troben en vies de criminalitzar la vida política i econòmica.
Més recentment, el 13.10.1996, amb l'argument del dret de persecució dels hutu genocides, les forces armades ugandeses, ruandeses i burundeses, han començat una guerra d'agressió contra els país que acollia els refugiats burundesos i ruandesos, el Zaire. El periodisme sensacionalista ha qualificat aquest crim contra la pau, de guerra d'alliberament, dirigida pels Banyamulenge i d'altres Kabila, titelles del triumvirat presidit informalment per Museveni. Aquest holocaust, sovint és banalitzat amb l'asserció neomaltusiana, segons la qual "hi hauria massa gent en la nostra sots-regió, la qual cosa constituiria el veritable problema a la regió dels Grans Llacs".
Un altre problema, i no dels menys importants, porta el qualificatiu de "complexe de Faschoda" en referència a l'obsessió francesa, comprensible, respecte a l'expansió anglosaxona en la nostra sots-regió. Un proverbi ruandès ens ensenya que quan els elefants es barallen, les plantetes en reben les conseqüències. Som víctimes d'una criminalitat internacional organitzada, que ha establert uns pactes geopolítics a la zona. Però també hi ha, paral.lelament, una lluita hegemònica sorneguera entre la francofonia i l'anglosaxofonia, amb les seves incidències!
Pensem que la comunitat internacional, el món occidental, a la tradició humanista del qual pertany el vostre país, no ens pot abandonar, i deixar que les forces del mal destrueixin la vida en la nostra sots-regió. Us podeu imaginar Espanya tornant als temps del 18 de juliol de 1936, amb la caiguda del republicà Casares Quiroga, en un caos de governs paral.lels (Martínez Barrio, José Giral Pereira, i d'altres com Miguel Cabanella, sense oblidar Francisco Franco), amb el recolzament secret de l'Alemanya nazi? Podríeu suportar que la comunitat internacional en fós còmplice i deixés fer, amb les mans plegades, a aquestes forces del mal? Segur que no! Hi ha una obligació moral d'ajudar-nos a trencar el cicle de la violència, que crea en la nostra sots-regió el mateix caos que va conèixer Espanya a partir del juliol del 36.
Cal que sigui establert, amb urgència, un pont d'ajut aeri per socórrer els refugiats que es moren de gana, set i epidèmies. Avui, per exemple, a Tingi-Tingi, els nens i les dones estan a punt de morir per centenars cada dia i la seva constitució física esdevé cada cop més deplorable. A Rwanda, aquells que han sigut forçats al retorn per les armes del FPR i de les forces armaces associades de Burundi i d'Uganda, a la vista i amb el consentiment de l'ACNUR, tenen necessitat de recolzaments multiformes. La necessitat més important és la seguretat psicològica i física. En efecte, decenes de milers de persones estan arrestades i empresonades sobre la base de testimonis falsos, i es realitzen massacres sistemàtiques per part de certs elements de l'exèrcit i dels dirigents polítics del FPR. Avui, testimonis cada cop més aclaparadors confirmen que les forces aliades de Burundi, d'Uganda i de Rwanda estan en vies de cometre un genocidi sobre els hutu ruandesos, burundesos i zairesos, a l'est del Zaire(3).
Estem profundament reconeguts envers una gran part del poble espanyol, que no vol acceptar així, simplement, sense enquestes i ingènuament, la campanya d'autosantificació que el FPR ha reeixit a imposar, en tot moment, a l'opinió pública. És un secret de putxinel.li que, a més, en el genocidi comès per certs elements hutu (no per tots els hutu) en contra dels nostres compatriotes tutsi, "unes persones, pertanyents a l'una i l'altra banda del conflicte armat que s'ha desenvolupat a Rwanda..., han comès violacions greus del dret internacional humanitari..," i "que unes persones pertanyents a l'una i l'altra banda del conflicte armat, han perpetrat crims contra la humanitat a Rwanda..."(4).
Havíem posat totes les nostres esperances en la Resolució n. 955 del 8 de novembre de 1994, que duia a la creació del Tribunal Internacional Penal per Rwanda. Però encara no tenim senyals susceptibles de calmar les nostres inquietuds quant a l'eficàcia, independència i imparcialitat d'aquest tribunal. Tenim por que aquest no faci la justícia del vencedor, que també és sospitós, alienant així, per sempre, totes les possibilitats de reconciliació a la sots-regió.
Però la qüestió més important, en el problema de la nostra sots-regió, és d'ordre polític. Cal crear les condicions susceptibles de garantir un Estat de Dret, la seguretat de cada ciutadà i la pau a tota la regió. Això passa per la creació de zones de seguretat, per la protecció i l'acolliment dels refugiats, la creació d'institucions de consens nacional, amb la constitució d'un Exèrcit Nacional que tingui la confiança de la població, i l'adopció d'una Constitució de Transició. Cal també la restitució dels béns dels refugiats i l'endegament d'infrastructures d'acollida per als refugiats, antics i nous, sense béns ni propietats. En fi, hi ha l'imperiosa necessitat del funcionament efectiu d'una justícia que pugui acabar amb les violacions greus dels drets de l'home, restablir l'ordre i l'equilibri social i conciliar els diferents grups de la població.
(2) Per a més precisions, informar-se amb el professor Michel Chossudovsky, de l'Universitat d'Ottawa, llegint, per exemple, el seu article: "Com les màfies gangrenen l'economia mundial", a le Monde Diplomatique n. 513, desembre-96.
(3) Veure "Goma-Bukavu: Testimoni directe, gener 1997", document anònim en circul.lació per Europa. L'autor del document hauria preferit l'anonimat, per raons de seguretat dels membres de la seva entitat, en acció humanitària a la regió.
(4) Veure informe final de la Comissió d'experts, presentada conforme a la resolució n. 935 (1994) del Consell de Seguretat (S/1994/1405), p.36 (entre d'altres).