Qui va matar la Flors?

Ara que a Manresa tenim una casa de solidaritat on s'hi apleguen totes les associacions dedicades a la cooperació internacional i que porta l'escaient nom de Flors Sirera, potser és un bon moment per posar-nos al dia sobre les dades relacionades amb el seu assassinat a Rwanda el 18 de gener de 1997.

L'1 de març de 2000 apareixia un article al diari National Post de Toronto (Canadà) signat per Steven Edwards on per primera vegada es parlava d'un informe de l'ONU de l'any 1997 sobre l'assassinat dels presidents hutus de Rwanda i Burundi, que va desencadenar el genocidi ruandès de 1994. Fins llavors, la tesi generalment admesa era que els autors d'aquest gravíssim atemptat eren membres extremistes de l'exèrcit hutu ruandès. Tanmateix, l'informe concloïa que l'autor va ser un comando anomenat Network sota les ordres directes del general tutsi Paul Kagame, actual president de Rwanda i home fort de la regió de l'Àfrica dels Grans Llacs. Aquest mateix informe revelava que gairebé tres anys després el mateix comando va assassinar els tres cooperants de Metges del Món: Manuel Madrazo, Luís Valtueña i Flors Sirera. L'esmentat article es va escriure gràcies a les revelacions del responsable de l'informe, l'australià Michael Hourigan, que no compartia el secretisme de la que aleshores era fiscal del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, la canadenca Louise Arbour.

Per què la fiscal del Tribunal creat expressament per a jutjar el genocidi de Rwanda mantenia a pany i clau un informe tan cabdal per a la comprensió del conflicte ruandès? En l'informe de l'ONU de 1994 sobre el genocidi ruandès, que sí es va fer públic, s'apuntava el lligam entre els autors de l'atemptat als dos presidents i els planificadors del genocidi. Acceptar que l'autor del doble magnicidi era Paul Kagame equivalia a dir que el partit tutsi que gaudia dels favors de la comunitat internacional, perquè es considerava que havia aturat el genocidi, no era cap heroi sinó el responsable principal de l'holocaust ruandès. Això, els seus dos grans padrins, els Estats Units i Gran Bretanya, no ho podien permetre.

Tanmateix, aquest informe capgira les tesis generalment admeses que carregaven gairebé tota la responsabilitat al govern i les milícies hutus. Quan fa dos anys es publicava a França el llibre del periodista camerunès Charles Onana, Els Secrets del Genocidi Ruandès, comentant l'informe Hourigan i afegint noves dades que apunten a la responsabilitat de Kagame i el seu partit, aquest va presentar una denúncia per calúmnies als Tribunals francesos. Però, abans de començar el judici en Kagame va retirar la denúncia a la vista de les proves aportades pels advocats d'Onana. Aquesta retirada equival a una confessió pública de culpabilitat. No obstant, l'estiu passat en Kagame ha guanyat les eleccions a Rwanda davant d'una població atemorida, i els comentaris elogiosos cap el que s'anomena procés ruandés de reconciliació han abundat en els mitjans de comunicació de tot el món.

Probablement la inèrcia encara és massa forta. Tants i tants experts i periodistes s'han estat equivocant durant aquests anys que no és fàcil aturar l'embranzida de les simpaties que el Front Patriòtic Ruandès de Paul Kagame ha despertat arreu. Ara, però, tot apunta a què ells van ser el desencadenant principal d'aquesta enorme tragèdia al cor de l'Àfrica que ha dut a la mort de milions de persones, una de les quals es deia Flors Sirera, assassinada segons l'informe de l'ONU per un comando especial que dirigia el propi Kagame. Potser si això ho tenim clar, la propera vegada que aquest senyor trepitgi la nostra terra, com ho va fer el juliol de 2002 a Barcelona en un congrés internacional sobre la sida (mentre els seus soldats escampen la malaltia violant dones al Congo), uns quants manresans l'anirem a rebre amb alguna cosa més que catifes de flors.