Declaració a la premsa de Barcelona


Fernando Madrazo
Sevilla
01.03.97


Davant la impossibilitat d'estar present en aquesta roda de premsa a Barcelona, envio aquest escrit perquè sigui llegit en el meu nom, ja que és necessari denunciar en veu alta el genocidi que estan efectuant el Front Patriòtic Ruandès i l'Aliança dels Banyamulengues, tant en un cantó com en l'altre de la frontera entre el Zaire i Rwanda. Aquesta matança de milers i milers de ruandesos es perpetrava poc a poc a l'interior de Rwanda, el meu germà en fou testimoni, i de forma massificada es fa entre els refugiats al Zaire. La guerra en aquest país va obligar a intensificar la matança a l'interior de Rwanda, i aquesta pressa va fer que s'eliminés a testimonis incòmodes, com els representants de les ONGs, de l'ACNUR i membres de la comunitat religiosa. Per primera vegada en aquest devastador procès, s'assassinava no per raons ètniques, sinó per raons estratègiques, amb un acurat i meditat pla que va aconseguir l'objectiu d'eliminar els possibles testimonis del que ha succeït i está succeïnt allà. Del fet que el meu germá era testimoni de la neteja ètnica, en tinc proves pels relats que em va explicar mentre va estar uns dies a casa: la indefensió dels acusats, les presons inhumanes que va visitar, la vexàció contínua dels membres de l'ètnia perseguida. Però altres proves van arribar a través de cartes, que arribaren quan ja estava mort. Aquesta és una part de la carta escrita a les seves filles el 12 de gener de 1997: "Demà m'he de llevar una mica més d'hora del que tinc per costum, em llevaré a les sis, perquè a les nou tinc una reunió amb el director del districte sanitari i abans he de portar unes caixes de sèrum i una de penicilina benzatina a un centre de salut que està a uns trenta-vuit quilòmetres, dels quals vint-i-quatre són de pista de muntanya. Aquí ens segueixen tractant igual, són estrictament cortesos, però posen moltes pegues per a tot. En els centres de salut de les muntanyes ens reben millor, però en els llocs "oficials" és diferent. Nosaltres ens devem a la població, a la qual hem d'ajudar a millorar, però per això hem de passar abans per l'"aparell oficial", que ha guanyat una guerra recent, que se sent fort, que té el comandament i que, encara que amb discreció, està saldant comptes passats; mai he viscut una cosa semblant i crec fermament que ningú hauria de passar per això. Estic fart de veure armes pel carrer, per les carreteres i fins i tot en els exotiquíssims mercats que hi ha aquí; la guerra és una estupidesa insofrible i les armes i el poder que generen són odiosos". Aquest paràgraf aclaridor escrit a les seves filles i que va arribar després del seu assassinat, significa que Manolo estava sent testimoni del genocidi controlat que es porta a terme a l'interior de Rwanda. No s'explica aquest paràgraf que alarmava a la seva família, sense deduir que el que estava veient ho tenia fora de control; del control de no transmetre inseguretat als seus éssers més estimats.

Malgrat tot, aquest genocidi en prou feines ocupa espai a la premsa. Desenes de milers de persones han mort i continuen morint a la zona, davant la passivitat internacional i el silenci dels mitjans de comunicació. Aquesta neteja ètnica és de molta més envergadura que la ocorreguda a la República Serbo-Bòsnia, i la seva repercussió infinitament menor. En aquesta roda de premsa és el moment que els que tinguem notícies de la matança que allà s'está perpetrant, la denunciem. Que no callem la vexació sistemàtica del poble ruandès que porta a terme el Front Patriòtic i els seus correligionaris Banyamulengues, a un i altre costat de la frontera. Aquest genocidi és comparable per la seva magnitud i mètode a l'holocaust nazi. I nosaltres assistim als fets com els països europeus de 1938, donant més crèdit a la propaganda del Front Patriòtic que als testimonis que relaten la barbàrie. Impedim que continuï, a fi que quan descobrim l'horror del que ha succeït no ens hàgim d'enrogir de vergonya.