La intenció d'aquest article no és de repetir els relats horribles sobre Rwanda i Burundi. La premsa ja ho ha fet en excés. La nostra intenció, difícil, és de buscar en la història llunyana de Rwanda i Burundi els elements que permetin entendre alguna cosa dels esdeveniments. Entretant, volem cridar l'atenció de tots els lectors sobre el fet que hi ha una distinció entre la comprensió dels esdeveniments i el judici moral que finalment se'n fa. L'avantatge incontestable que hom té, quan es jutgen fets en què es coneix l'origen i els motius, és que així es pot ser més just en la valoració.
Quan l'Església ja havia obert, des de feia alguns anys, seminaris menors per a la formació de capellans, i quan els primers seminaristes havien seguit ja una formació en el seminari major, a Nyakibanda (prop de Butare), l'Estat belga va obrir, el 1929, una escola oficial a Astrida (ara anomenada Butare). Aquesta escola va ser confiada als Germans de la Caritat. És en aquest institut que l'elit administrativa de Rwanda i Burundi es va formar. La formació dels caps era la delicada tasca del germà Secundianus i dels seus companys. En la línia de la política, seguida per l'Església i l'Estat, la part del lleó de les places de l'escola era per a l'elit tutsi dels dos països. A mesura que la sensibilitat democràtica i social dels missioners i dels funcionaris colonials va créixer, la seva repulsió pel sistema estàtic tutsi, feudal, va prevaler per damunt de les raons oportunistes que els havien portat, al començament, cap aquests últims.
Arran de la independència el 1962, Rwanda va optar per un règim republicà i (al contrari que Burundi) es va produir un consens popular per a, mitjançant la revolució, fer fora el Mwami. Rwanda ja havia fet, a partir de 1959, l'elecció definitiva d'una república. Gràcies a l'ajuda de l'administració belga, la majoria hutu havia reeixit ja, malgrat el domini tutsi, a foragitar l'administració tutsi per mitjà d'una revolució. És d'aquesta època que daten les colònies de refugiats tutsis d'Uganda, Burundi i Zaire. Són principalment els caps tutsis i les seves famílies que, amb tot el seu haver, van travessar les fronteres.
Aquesta elit social, econòmica i política encara és, malgrat tot, una veritable elit, tan a dins del seu país com a fora. En tots aquests països on van arribar els refugiats tutsis -amb l'excepció d'Uganda- van saber mantenir-se, de forma magistral, i sovint van ascendir a funcions de dirigents socials, econòmics i polítics en els països d'acollida.
Pensem amb personalitats com Bisengimana i molts d'altres al Zaire, en els èxits econòmics de comerciants tutsis a Bujumbura i en els nuclis elitistes a Nairobi i, més tard, a tots els països europeus i americans.
Però la jove generació de tutsis refugiats a Uganda va créixer en la rancúnia. La imatge que tenia de Rwanda era la que li donaven les seves famílies i parents refugiats. Ella, doncs, va créixer amb sentiments d'odi, venjança i nostalgia. Quan l'hima ugandès, Museveni, va fer una revolta armada contra Obote, posat altra vegada al poder per Tanzània, els joves tutsis d'aquests camps es van aliar amb entusiasme amb aquest dirigent hima. Van formar, aleshores, el nucli de l'exèrcit dels rebels. Durant set anys, sostinguts i armats per la Líbia de Gaddafi, van lluitar contra l'exèrcit ugandès. Quan, en els anys vuitanta, Uganda va caure a mans de Museveni, podem dir que Uganda cau en mans dels hima. Museveni va esdevenir el que és, gràcies a l'ajuda dels refugiats tutsis ruandesos, i aquests disposen actualment de l'exèrcit ugandès per a incloure Rwanda en el somni d'un regne hima. Si situem el conflicte actual en un marc més ampli, arribem altra vegada a la lluita pel poder entre les cultures hamites i les cultures bantús.
Quan el 1990, els "rebels tutsis" van envair Rwanda, una obra mestra de "talk and fight" (parlar i lluitar) es va desplegar. L'atac, ben preparat militarment, va ser superat, de bon tros, per les jugades d'habilitat de la campanya dels mitjans informatius que, abans, durant i després de la invasió, va agafar els països europeus i americans a contrapèl. Una campanya de difamació contra Rwanda, el seu president i l'elit hutu va ser orquestrada d'una manera tan tristement grandiosa que, el país -que algunes setmanes abans de l'atac encara era vist com exemple de desenvolupament honest i cohabitació harmoniosa- va ser qualificat de règim dictatorial assassí. El catolicisme del president va ser talment subratllat en oposició als anticlericals lliberals i socialistes que, aquests últims van obligar al govern Martens a aturar tota ajuda militar a Rwanda. Rebutjant el règim de Habyarimana, Bèlgica va tirar per terra l'esperança d'un règim democràtic per als set milions de hutus. Els tres anys de guerra i el fet que els hutus es van sentir abandonats per Bèlgica, van donar l'ocasió, als fanàtics de cada banda, d'emmetzinar fins a tal punt el clima polític, mitjançant atemptats, assassinats, violència verbal i la creació de milícies dels partits, que no hi hagué lloc per a una solució pacífica.
Després de l'error històric de 1990, les potències estrangeres van cometre un segon error, no menys dramàtic, en voler imposar a qualsevol preu els Acords d'Arusha. El president Habyarimana, el 1990 havia obert la porta a un pluripartidisme. El règim de Habyarimana tenia un punt feble que començava a pesar feixugament en l'estabilitat del terreny polític nacional. Era la regionalització, que va ser introduïda sense vergonya, sobretot per membres dels clans bakigas (hutus del nord de Rwanda), en els anys 80. El mateix Habyarimana era un Mukiga. En conseqüència, el partit unitari existent, el MRND, es va endurir d'ençà de la fundació d'altres partits fins a esdevenir un partit regional (del nord) que només podia comptar amb elements sortits de la vella estructura de poder.
El partit més gran (el Moviment Democràtic Ruandès o MDR) que comptava entre els seus membres, sobretot amb molts partidaris del centre i sud del país, va proporcionar el primer ministre del govern de transició. Amb el Partit Social Demòcrata (PSD) i el Partit Lliberal (PL), el MDR va fer d'oposició contra el govern de Habyarimana. Tots els cops eren permesos i, d'ençà de l'inici de l'experiència democràtica, aquesta oposició va optar decididament per la pau amb el Front Patriòtic Ruandès (FPR). Més tard, es va veure que "la pau a qualsevol preu" era, per damunt de tot, un objectiu del qual n'esperaven que els duria a la fi del domini dels bakigas. Arusha era una arma contra el president del partit unitari. Puix que aquests acords d'Arusha eren l'obra de l'oposició i puix que es considerava que aquesta oposició tenia darrera seu la majoria democràtica de Rwanda, aquests acords d'Arusha van rebre el suport incondicional de les potències estrangeres.
El caos de les darreres setmanes, precedint l'atemptat contra la vida del president, va ser conseqüència de l'oposició creixent contra aquests acords d'Arusha. Cecs a la realitat ruandesa, així com a les aspiracions democràtiques i justificades de la majoria hutu, Bèlgica i d'altres potències estrangeres van continuar sostenint aquest "cavall de Troia". Fanàtics de les dues bandes tenien via lliure per a exterminar a qui volien, ja feia molt de temps: per als hutus l'exterminació de la minoria tutsi, i per als tutsis el domini total d'un país que consideren com ofert a ells per Imana (Déu).
A la Rwanda d'avui només hi ha perdedors. Si el FPR, a la fi del segle XX, espera dominar Rwanda, hi comença una guerra de llarga durada, com a Burundi. És impensable que aquest país, després de trenta anys d'independència, torni a un estat d'apartheid com a Burundi, és a dir a una nova forma de feudalisme, més refinat. Els centenars de milers de refugiats en els camps, a les fronteres de Rwanda, no són uns esclaus i una lluita de resistència sorgirà d'aquesta massa. Si la majoria hutu aconsegueix, d'una manera democràtica, arribar una altra vegada al poder a Rwanda, estarà mancada de la creativitat i traça d'una elit social i intel.lectual. S'ha eliminat definitivament la via d'una integració social harmoniosa de les dues ètnies. Una responsabilitat aclaparadora recau sobre aquells que van prendre, el 1990, la iniciativa d'una guerra injustificada. A Rwanda, només hi ha ruïnes i n'hi haurà molt de temps.