Inshuti
Manresa
29.05.03
Amb motiu de les manifestacions contra la invasió anglo-americana de l'Iraq, des d'algun mitjà de comunicació s'ha dit que les protestes eren fruit de l'antiamericanisme, i que això es podia constatar en l'absència de manifestacions per d'altres guerres actuals, com la del Congo, perquè allà els nord-americans no hi estan implicats. Això és radicalment fals. Els Estats Units són la clau per entendre el conflicte que assola l'Àfrica dels Grans Llacs.
La intervenció anglo-americana a l'Iraq ha estat directa, amb falsos subterfugis, però envaint un país amb tropes pròpies, fet excepcional. La política imperialista nord-americana s'ha dut a terme gairebé sempre a través d'actors del mateix país o zona que interessa controlar. Als Grans Llacs aquests actors han estat bàsicament els dos presidents actuals de Rwanda i Uganda, Paul Kagame i Yoweri Museveni. No es pot entendre el galimaties de faccions guerrilleres operant a l'est de la República Democràtica del Congo si no es té en compte aquesta dada essencial.
L'actual guerra a la RD del Congo és un enorme daltabaix. Segons l'estudi d'una important ONG nord-americana, International Rescue Committee, des de l'agost de 1998 haurien mort quatre milions de congolesos com a conseqüència directa o indirecta de la guerra. No s'han sentit gaires veus de protesta si ho comparem amb el conflicte iraquià. Les desgràcies congoleses no ens poden esquitxar, o així ens ho sembla. De fet, però, és un conflicte que gairebé ningú hi dóna la importància que té. Es minimitzen els danys, es considera que són conflictes endèmics de tipus ètnic sense sortida, s'elaboren informes que apunten a un aiguabarreig d'interessos múltiples difícilment destriables, etc. No es va a les arrels.
El territori de la República Democràtica del Congo és una de les zones més riques del planeta. Juntament amb Sud-Àfrica, compta amb el subsòl més ric del continent africà: or, diamants, coure, cobalt, urani, zinc, coltan, etc., amb enormes jaciments encara per explotar. A més, la cubeta del Congo té una riquesa hidrogràfica capaç de fornir aigua a tot el continent. Bèlgica en va ser la potència colonitzadora des de 1876 fins a 1960, i el rei Leopold II l'artífex d'un sistema d'explotació que causà milions de víctimes. La independència comptà amb un líder destacat, Patrice Lumumba, que fou assassinat per ordre d'Eisenhower el 17 de gener de 1961, i substituït per un titella dels Estats Units, Mobutu Sese Seko, que governà amb mà de ferro fins a 1997. Els darrers anys del seu règim, s'organitzà una oposició de base que dugué a l'establiment de la Conferència Nacional Sobirana, òrgan democràtic que pretenia ser l'alternativa successòria de la dictadura mobutista. Però els Estats Units no es podien permetre un procés democràtic en una zona tan vital per als seus interessos. Amb un Mobutu desgastat, desacreditat internacionalment i finalment malalt de càncer, el govern americà ja feia temps que preparava el relleu.
Yoweri Museveni és un tutsi que va prendre el poder per la força a Uganda el 1986. Compta amb el suport total dels Estats Units i Gran Bretanya. Paul Kagame, de la mateixa ètnia, va ajudar Museveni a fer-se amb el poder i el 1990 va envair Rwanda, iniciant una guerra que va guanyar el 1994 després del genocidi que l'ONU va qualificar d'exclusivament tutsi. Hi ha hagut molt interès, però, a tapar el genocidi contra els hutus causat pel règim d'en Kagame abans i després del seu accés al poder, a fi d'atorgar en exclusiva el rol de víctima a l'actual govern ruandès i el seu entorn, la qual cosa li dóna carta blanca per fer i desfer a la zona. D'aquesta manera, els dos règims d'Uganda i Rwanda van envair la RD del Congo (exZaire) el 1996, van destruir els camps de refugiats hutus massacrant-ne una bona part de la població, van derrocar Mobutu instal·lant un congolès al capdavant del país, Laurent Kabila, i van distribuir concessions mineres als seus finançadors nord-americans. Quan Kabila se'ls va rebotar, van començar una segona guerra que duria al seu assassinat. Amb el país dividit en dues parts, va accedir al poder el fill d'en Kabila, que controla la meitat oest del país, amb el vistiplau d'americans i europeus.
Dels tres homes forts, destaca especialment per la seva crueltat sense límits i el seu cinisme en Paul Kagame. L'informe d'experts de l'ONU de 1997 conclou que ell fou qui dirigí el comando Network que el 1994 va abatre l'avió on hi viatjaven els presidents hutus de Rwanda i Burundi, atemptat que va desencadenar la fúria d'alguns sectors hutus i dugué al genocidi contra els tutsis, davant la negativa dels Estats Units i Gran Bretanya a intervenir-hi. Si la planificació és essencial per definir el crim de genocidi, conclourem que els autors de l'atemptat són els planificadors del genocidi tutsi, que va ser executat per milicians hutus i també pel mateix exèrcit tutsi provinent d'Uganda que va arrasar la meitat est del país sense fer distincions ètniques. Deixant Maquiavel com un aprenent, el nucli dur d'en Kagame va planificar el genocidi de la seva pròpia ètnia a Rwanda per poder erigir-se després en alliberador i obtenir la legitimació internacional per molt de temps. Coneixent molt bé la psicologia hutu, van pressionar fins a l'extrem fins a convertir el país en una autèntica olla a pressió. L'atemptat contra els dos presidents hutus va ser l'espurna que va fer saltar tots els ressorts comprimits durant tres anys i mig d'una guerra que havia sumit el país en la misèria més absoluta.
La interpretació que s'ha imposat a tot arreu sobre el genocidi del poble ruandès és que només hi ha hagut un genocidi, el comès contra els tutsis, i que la justícia ja està actuant arreu contra els genocides hutus. Per contra, el règim d'en Kagame és presentat a nivell internacional com a alliberador i no se li imputa cap crim. Aquesta és la clau de volta del cul-de-sac en què està immersa tota la zona. Fins que no s'aclareixi, no hi ha altra sortida que no sigui l'aniquilament progressiu de la població.
L'hecatombe de l'Àfrica dels Grans Llacs avançava el que està passant en aquests moments al'Iraq i l'Afganistan. Vist el maquiavel·lisme emprat en el conflicte africà, no seria estrany que l'atemptat del World Trade Center hagués estat planificat des d'un nucli dur de l'administració nord-americana per tenir un motiu que els permetés intervenir sense límits en qualsevol zona del planeta rica en recursos.