Malauradament, Rwanda està d'actualitat per causa del drama que està vivint. És important de repassar alguns esdeveniments que han marcat la vida política ruandesa abans del dramàtic 6 d'abril de 1994.
Les rendes en divises del país provenen essencialment del cafè i del te. Les rendes d'exportació cobreixen el 15% de les necessitats en divises. El país viu, en el seu 80%, d'ajudes exteriors. Els seus principals lligams comercials, en ordre d'importància, són Bèlgica, Kènia, França i Alemanya.
El 1992, Rwanda té una població estimada de 7.200.000 habitants, amb una taxa de creixement anual del 3,7%. Una família ruandesa consta de 8 persones de mitjana. L'esperança de vida és de 49 anys. La taxa de mortalitat infantil és de 200 per 1000. Un 65% de la població era analfabeta.
La població ruandesa és molt més nombrosa si es compten les persones d'origen ruandès que viuen a fora del país. Aquesta població de l'exterior, sobretot dels països limítrofes, inclou tres grups:
* Els refugiats polítics de majoria tutsi que sortiren del país a raó dels esdeveniments del 1959 que provocaren l'enderrocament de la monarquia tutsi i per les reaccions hutus contra els atacs dels Inyenzi -nom donat als refugiats tutsis que atacaven el país després de la independència fins al 1967-; i els refugiats polítics pels fets de 1973. El 1993, el nombre de refugiats polítics es calculava a l'entorn de 400.000.
* Els refugiats anomenats "econòmics", que marxaren per causa de les nombroses fams d'abans de la independència i també de després.
* Els pobles instal·lats històricament sobre els territoris dels països veïns des de la partició de les fronteres. Algunes fonts no dubten de xifrar el nombre de ruandesos que viuen fora el país en uns 2.000.000 de persones.
A Rwanda hi ha tres ètnies: els bahutu, 85% de la població; els batutsi, el 14 %; i els batwa, l'1%. De tota manera, els etnòlegs i els polítics no es posen pas d'acord en el que es refereix als conceptes clàssics d'ètnies dins el cas de Rwanda. Els uns troben que la polació viu els mateixos costums, parla la mateixa llengua, habita històricament sobre el mateix territori; altres expliquen la seva teoria pel fet dels orígens dels diferents components de la societat ruandesa. Els Batwa serien els pigmoides, primers habitants del país assimilats successivament pels Bahutu, agricultors bantús, i pels Batutsi, pastors nòmades d'origen nilòtic que dominaren el país fins al 1959.
La població ruandesa és essencialment rural. Abans del 6 d'abril de 1994, Kigali comptava amb uns 400.000 habitants. Les altres ciutats són Gitarama, Butare, Gikongoro, Cyangugu, Kibuye, Gisenyi, Ruhengeri, Byumba i Kibungo. La ciutat de Butare, una de les ciutats secundàries més importants, seu de la Universitat Nacional i del principal campus universitari, té al voltant d'uns 30.000 habitants, comptant amb la seva perifèria rural.
La independència del país fou proclamada l'1 de juliol de 1962. A partir d'aquest moment fins al 1973, el país serà dirigit pel President Grégoire Kayibanda, del partit MDR-Parmehutu i, del 1973 a 1994, pel President Habyarimana Juvénal, en principi sense afiliació política, però a partir del 1975, amb el partit únic de nova creació MRND, del qual en serà president fins el 1993, i finalment, del gener a l'abril del 1992, amb un partit d'oposició -el PDC-, partit demòcrata-cristià. A l'abril de 1992, cinc partits polítics formaren el govern, fins a l'abril de 1994.
L'MRND, amb el nom canviat però amb les mateixes sigles: Moviment Republicà Nacional pel Desenvolupament i la Democràcia.
L'MDR, Moviment Democràtic Republicà, els nous líders del qual no volien pas dir que renaixia a partir de les cendres del MDR-Parmehutu de l'antic President Kayibanda.
El PSD, el Partit Social-Demòcrata, el bastió del qual era Butare.
El PL, el Partit Liberal, creat per alguns empresaris, serà ben aviat identificat com a un partit tutsi.
El PDC, el Partit Demòcrata-Cristià.
Després de ser promulgada la nova constitució, el 10 de juny de 1991, fins al 6 d'abril de 1994, disset partits polítcs seran reconeguts oficialment. La participació dels partits polítics al govern no es va fer sobre la base d'unes eleccions democràtiques o a partir d'uns programes presentats a la població. El President Habyarimana acceptà d'obrir el govern a l'oposició després de les pressions internes d'aquests partits i de les pressions externes dels socis capitalistes. El Front Patriòtic Ruandès -FPR- no fou mai declarat com a partit polític i no fou mai reconegut com a tal. Això pot explicar-se, a més de per les raons internes, pel fet que la llei sobre els partits polítics prohibia les organitzacions armades i l'FPR, des del moment en què fóra reconegut com a partit polític, hauria d'haver dissolt la seva branca armada.
La guerra es desencadenà l'1 d'octubre de 1990, mentre el president ruandès Habyarimana estava a Washington amb el president ugandès Museveni. Aquell any, el president ugandès aconsegueix la presidència de l'OUA-Organització de la Unitat Africana. En les reunions internacionals que es feien en aquell moment, no s'adoptà cap resolució que condemnés l'atac i el recolzament donat per Uganda a l'FPR. La comunitat internacional no solament no condemnà l'atac, sinó que no intervingué de seguida per resoldre aquest nou conflicte.
A Kigali, i una mica per tot el país, des de l'atac, al voltant de 8.000 persones de majoria tutsi van ser detingudes com a còmplices de l'FPR i algunes massacres es desencadenaren a Kilibira en la Prefectura de Gisenyi. Molts element van fer que les massacres no es generalitzessin: el retorn ràpid del president Habuyarimana de Washington, la pressió de la comunitat internacional, la presència d'expatriats que busquen restar a Rwanda al moment de les evacuacions dels estrangers, la intervenció ràpida dels organismes de juristes i dels drets de l'home, els missatges radiofònics de crida a la calma i la limitació de la pressió de la guerra gràcies també a la intervenció de militars zairesos i francesos. Els atacs dels refugiats als anys 60 provinents de països veïns provocaren en reacció massacres dels tutsis de l'interior. D'això n'era plenament coneixedor i en prenia una responsabilitat històrica important l'FPR quan va començar l'atac, a l'octubre de 1990.
A les regions conquerides per l'FPR la població va fugir, demostrant de manera significativa que no el considerava un exèrcit d'alliberament. Fins a l'abril del 1994, la guerra amb l'FPR havia ocasionat, des del 1990, al voltant d'un milió de desplaçats de guerra que van poblar les terres a l'interior del país en onades successives al ritme dels atacs i de la incursió creixent cap a l'interior del país de l'FPR. L'FPR s'infiltraria profundament en el territori i aprofitaria els nombrosos alt-al-foc per reforçar les seves posicions.
Des del 90 fins a mitjan 91, l'FPR restarà políticament aïllat a l'interior del país, encara que obtingui un reconeixement de fet com a força militar i sobretot com a força política per la comunitat internacional, la qual demana al govern ruandès que negociï amb l'FPR. Aquest reconeixement de fet de l'FPR pels països estrangers pesarà en les negociacions, que no es basen en una dinàmica política interna en el país, sinó a partir de les relacions de les forces militars.
Arran de les negociacions d'Arusha, la delegació governamental, a imatge dels partits polítics, no defensa els mateixos interessos. Els partits polítics troben per la via d'Arusha allò que no van voler sol·licitar del poble a través de les eleccions: places pel govern de transició ampliat i representacions al parlament, on cada partit reconegut havia d'estar representat en les proporcions arbitràriament definides. Els "principals partits" -MRND, MDR, PSD, PL- havien de tenir cadascun 11 places al parlament, el PDC 4 places i els altres 1 plaça cadascun. 11 places de diputats pertocaren a l'FPR. La democràcia entrava per la petita porta.
Aquesta presa de posició en favor de l'FPR serà desaprovada a l'interior del país. Una part de l'oposició és acusada de traïció. Les divisions internes en els partits polítics esdevenen més clares. En un moment determinat, el cap de la delegació ruandesa, el Ministre d'Afers Estrangers, membre del partit MDR, reclamat des d'Arusha per la presidència de la consulta, refusa de retornar a Kigali. La polarització de la societat ruandesa entre els que són Pro-FPR o contra l'FPR no és recent. El país viurà aquest ambient fins a la signatura dels acords d'Arusha, el 8 d'agost del 1993.