"Zaire. Bill Clinton, està 'interessat' directament en la victòria de Laurent-Désiré Kabila? Se sabia que el cap dels rebels zairesos havia passat, el 20 d'abril passat, un contracte de 1.000 milions de dolars amb una societat americana, American Mineral Fields (AMF), cridada a substituir Gécamines, la societat nacional zairesa controlada pel president Mobutu Sese Seko. Se sabia també, que es tractava d'una societat recent, creada tan sols el 1995, i que la seva seu social es situava a Arkansas, l'Estat en què Clinton va ser governador durant molt de temps. Però el que reforça una mica més les sospites és que un dels principals dirigents d'AMF, Jean-Raymond Boulle, és un associat de Stephens Inc., una societat financera, la seu de la qual també es troba a Arkansas, i que ha sigut implicada en nombrosos i recents afers de 'donacions' electorals estrangeres a Bill Clinton o al partit demòcrata".
(Valeurs actuelles, 17 de maig de 1997, p. 22)
El que els serveis secrets francesos sabien.
"França pretén, més que mai, ser activa a l'Àfrica", diu Jacques Chirac.
Per què, París, es va deixar expulsar de Kinshasa?
Una nota dels nostres serveis revela la vinculació americà.
El juliol passat, el vice-president i ministre de la Defensa ruandès, Paul Kagame, confirmava la instal.lació sobre els altiplans del Zaire de les tropes ruandeses, les quals havien contribuït a la caiguda del règim de Mobutu. Ampliades als descendents dels "gendarmes katanguesos", les forces de l'aliança, conduïdes per Laurent-Désiré Kabila, encara són tributàries d'aquest exèrcit estranger, els pes del qual es fa sentir més que mai.
S'ignora, tanmateix, si la presa de Kinshasa estava prevista des de la reconquesta del Kivu (est del Zaire), des d'on les milícies hutu de l'antic règim hostilitzaven el nou poder tutsi de Kigali. Romania un interrogant sobre el paper dels Estats Units en aquesta vasta operació, dirigida concertadament per Rwanda i Uganda. Després del Washington Post, Le Monde, en la seva edició del 28 d'agost, va aclarir els últims dubtes quan va descobrir un document del Pentàgon, redactat a petició del Congrés, sobre el paper de les forces americanes a la regió. Aquest document revela el que haurà sigut el veritable engatjament americà, més enllà de la missió humanitària oficial.
Però, què feia França, doncs? La derrota de la seva diplomàcia al Zaire, degut al suport donat fins al final al mariscal Mobutu, deixa uns interrogants.
El Govern francès i la Presidència de la República, van ser correctament informats del que es tramava sobre el terreny, malgrat les bones paraules prodigades a Washington? En resum, els nostres serveis d'informació van estar a l'alçada?
Contràriament a la reputació controvertida que se'ls hi encasta a la pell des de l'afer Greenpeace, els agents d'informació havien descobert perfectament el doble joc americà. És el que indica clarament la nota redactada el mes de febrer d'aquest any a petició de les autoritats polítiques, de la qual Valeurs Actuelles n'ha pogut obtenir l'essencial.
Aquesta nota precisa que "lliuraments d'uniformes i mitjans de transmissió, via Uganda, van ser reconeguts i confirmats oficiosament per l'administració americana en reunions a París i Washington, sobre el Zaire, entre els serveis diplomàtics, militars i d'informació, francesos i americans, des del mes de desembre de 1996."
La mateixa nota indica que "lliuraments d'armes i municions (van ser efectuats) per via aèria a Goma, observats entre octubre i novembre de 1996". Vols efectuats per avions Hercules i Galaxy americans.
Si França no va poder desplegar al Kivu una força multinacional, que els americans sospitaven que era un pretext per a immobilitzar l'avanç de les tropes de la rebel.lió, nombrosos intercanvis van tenir lloc, tanmateix, en aquesta època, entre París i Washington, tant a nivell polític com militar. "Oficials americans amb oficials francesos van ser integrats a equips de reconeixement, a Kigali i Kampala, Entebbe i Bukavu, el novembre i desembre de 1996. Van informar dels propòsits del general Joulwan, aleshores comandant en cap de l'OTAN, que valorava la planificació i els mètodes dels seus subordinats com a massa suaus i poc estimulants."
Per a ell, diu la nota explicativa, "en els corredors humanitaris, els refugiats no havien de trobar-hi gaire menjar, només l'estrictament necessari, a fi d'obligar-los a marxar cap a Rwanda..."
Els serveis francesos fan menció de la presència d'una vintena d'oficials americans de les Forces Especials, vinguts especialment de Fort Bragg, als Estats Units. És arran de la conquesta de Bukavu que un d'ells serà mort al riu Oso, prop del camp de refugiats d'Amisi.
Quin haurà sigut el paper d'aquests boines verdes arran de les massacres que hi va haver després de la presa de la ciutat? Els francesos s'interroguen també sobre l'origen de les metrallades aèries, fetes de nit contra els camps de refugiats. Ni els ruandesos més entesos ni, fins i tot, els mercenaris europeus sobre el terreny, eren capaços de dur a terme vols de nit com aquests, que exigeixen un entrenament molt particular.
"Això planteja greus qüestions, quan se sap que entre els avions americans desplegats hi figurava, almenys, un C-130 Gunship de les Forces Especials, veritable canoner volant, blindat i armat d'un canó de 105 mm, míssils i metralladores, podent, fins i tot, deixar anar mines. Què hi feia allà, si com deia aleshores el comandant americà, es tractava només de buscar refugiats per a estudiar després els mitjans de portar-los-hi assistència?"
Algunes setmanes més tard, l'Elisi va ordenar fer reconeixements aeris per a tenir confirmació de l'amplada del desplegament americà, posat així en evidència.
És el DC-8 electrònic Sarigue, dels nostres serveis especials, el que va realitzar moltes d'aquestes missions. Aquestes van revelar que el dispositiu encara va ser reforçat amb el proveïment de radars, un dels quals de la darrera generació, transportable i capaç de guiar avions i dirigir un sistema de defensa aèria.
Les escoltes practicades pels francesos permeten, igualment, localitzar un sistema de transmissió ruandès, connectat a les unitats que lluiten al Zaire.
Comptat i debatut, als nostres serveis d'informació no se'ls hi ha escapat res, i acusen el Govern americà d'haver encoratjat una operació de purificació ètnica al Kivu, amplificada a Rwanda amb el retorn dels refugiats, repartits "la meitat en presons oficials, municipals i de l'Estat, i l'altra meitat en micro-presons clandestines, associades a uns quants centenars de llocs d'execució descentralitzats, en els municipis."
Arran d'una missió a Goma, a finals de l'any passat, el director de la DOSE, el prefecte Jacques Dewatre, ja havia constatat que l'Exèrcit de Mobutu estava trencat i no aguantaria gaire. Segons els oficials dels serveis especials, els diplomàtics francesos s'haurien deixat bressolar per les bones paraules dels seus homòlegs americans, cosa que hauria conduït París a tancar els ulls sobre el que es preparava.
Les organitzacions humanitàries xifren en més de 300.000 el nombre de morts, víctimes de la dispersió dels camps a cops de morter, execucions (incloent-hi dones i nadons), absència de socors i la sots-alimentació dels refugiats, així com execucions perpetrades a Rwanda.
Un balanç terrible, que explica la mala voluntat del nou règim de Kinshasa per a cooperar amb la comissió d'investigació establerta sobre el terreny.
A més de la responsabilitat americana, aclaparadora i paradoxal per a un país que diu estar obsessionat pel síndrome somalí, la inacció francesa no deixa d'intrigar, per tal com els plans d'una intervenció havien sigut preparats per l'Estat major dels exèrcits (EMIA) de Creil, on es concentren les nostres capacitats d'informació.
Certament, França tenia, al Zaire, un marge de maniobra limitat, per tal com la seva acció africana s'havia efectuat fins aleshores en una òptica de desengatjament. A més, les difícils negociacions sobre la reforma de l'OTAN no incitaven gaire el francesos a comprometre's en un conflicte a l'Àfrica amb els americans. En fi, amb la fiabilitat de les informacions recollides pels nostres serveis, posada en dubte durant molt de temps, els diplomàtics americans han esdevingut mestres en l'art del doble llenguatge.
Les responsabilitats americanes, des d'ara, estan clarament establertes, i el Congrès, que investiga sobre la qüestió des del mes de juliol, no hauria d'afluixar fàcilment. Un seriós escàndol de política estrangera sotja Bill Clinton, semblant al de l'Irangate, que havia esquitxat George Bush.