1. Kofi Annan a Rwanda i Burundi.
2. Reconeixement de culpabilitat de Jean Kambanda.
3. Execucions de 22 persones a Rwanda.
4. Comissió francesa d'investigació sobre el rol de França a Rwanda.
5. L'ONU retira la comissió d'investigació sobre les massacres de refugiats ruandesos a la la R.D. del Congo.
6. Combats a Rwanda i Burundi.
Pasteur Bizimungu, Paul Kagame i Pierre Celestin Rwigema, president, vice-president i primer ministre, respectivament, del Govern ruandès, van plantar al secretari general de l'ONU, Kofi Annan, en el sopar que abans d'ahir s'oferia a Kigali. Es queixen de la no intervenció de l'ONU durant les massacres de tutsi, el 1994, quan ells mateixos s'hi van oposar a aquesta intervenció. Els Estats Units van ser els primers a boicotejar la intervenció.
"És sota l'impuls dels Estats Units, Bèlgica i Gran Bretanya que el Consell de Seguretat va reduir, l'abril de 1994, el contingent de la MINUAR, de més de 10.000 homes a només 444. L'objectiu era de no molestar el FPR en les seves operacions, de les quals estaven segurs que en sortitia vencedor, vist els mitjans posats a la seva disposició.
D'altra banda, van ser els mateixos americans els que van posar obstacles al desplegament ràpid de la MINUAR II, en la resolució 918, del 17.05.94. El desplegament es va dividir en dues fases. La primera, referent només al redesplegament dels observadors que es trobaven a Nairobi, o sigui 179 homes. La segona fase, afectant 4.870 homes sobre els 5.500 autoritzats, va ser suspesa a voluntat de les parts en conflicte, incloent-hi el FPR, oposat, malgrat tot, al desplegament de la MINUAR! Els americans, de fet, no volien aquest desplegament abans de la victòria del FPR.
Això també explica les raons que van impel.lir els Estats Units i Gran Bretanya a refusar l'alto-el-foc abans de la victòria del seu poltre. Per contra, van assetjar el Consell de Seguretat per obtenir un embargament militar contra el Govern ruandès, mentre que el FPR rebia armes i municions via Uganda. L'embargament va ser decidit el 17 de maig de 1994. L'acabament de la guerra estava decidit des d'aleshores"(1).
Poques hores abans d'anar a Rwanda, Kofi Annan era a Burundi, on rebia del CEG (Centre d'estudis sobre el genocidi), organització totalment tutsi, la petició d'"una comissió judicial d'investigació, encarregada d'establir les responsabilitats en el genocidi comès el 1993", fent al.lusió a les massacres dels tutsi pels hutu, després de l'assassinat del president Ndadaye. Semblen partir de la base que com més grossa la diuen millor. Resulta que, a Burundi, els militars tutsi van matar el primer president elegit democràticament i la reacció va ser l'assassinat d'alguns tutsi a mans de la població hutu. És el que esperava l'exércit tutsi. La repressió fou terrible. Les xifres més versemblants estarien al voltant de 300.000 morts (alguns parlen de 500.000, d'altres de 100.000). Sempre la mateixa tàctica: provocació, reacció i repressió.
La declaració de culpabilitat de Jean Kambanda davant el Tribunal Internacional per a Rwanda és més que dubtosa. Processalment tot ha estat incorrecte: se l'ha aïllat en un lloc secret durant més de nou mesos i ara ha signat un acord secret amb el fiscal, declarant-se culpable i testimoniant contra els altres acusats. Amnistia Internacional ja havia denunciat les condicions de detenció de Kambanda(2). Tot plegat fa que la seva declaració no es pugui considerar legítima. Amb aquests mètodes, el Tribunal no pot ser creïble. El Tribunal és del tot necessari però caldria millorar la seva forma de procedir i ampliar la seva competència, de manera que poguessin ser jutjats els responsables de massacres d'ambdós cantons.
"El 8.11.94, el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar la resolució 955 que contempla la creació d'un tribunal internacional per a processar als responsables de la violació del dret internacional humanitari a Rwanda, entre el 1 de gener i el 31 de desembre de 1994. Les competències del Tribunal s'estenen a tot el territori ruandès i als territoris dels països veïns on ciutadans ruandesos haurien comès un crim contra el dret humanitari. Ara bé, aquesta resolució limita molt la competència del tribunal. Tot crim greu contra el dret internacional en el marc del conflicte ruandès, des dels preparatius de la invasió de l'u d'octubre de 1990, fins al moment que el Tribunal conclourà els seus treballs, hauria d'entrar en les competències del Tribunal.
Així, tots aquells que són culpables de propagandes de guerra, planificació i incitació a la guerra d'agressió i continuació de la guerra contra Rwanda, sigui quin sigui el territori on aquests crims han sigut comesos i sigui la que sigui la nacionalitat dels criminals, haurien de comparèixer davant el Tribunal Internacional per a Rwanda"(3).
La competència del Tribunal en el temps és del tot insuficient i s'hauria d'ampliar. Per començar, caldria cobrir els crims contra el dret humanitari comesos pel FPR i les tropes ugandeses, particularment el gener-febrer de 1991, el febrer-març de 1993, l'agost de 1993 i les massacres de Kibeho i Kanama, el 1995. Però, sobretot, hauria de cobrir les massacres de refugiats hutu comeses a l'est de l'ex-Zaire, entre l'octubre de 1996 i maig de 1997.
"El Tribunal només processarà el cantó dels vençuts, o sigui els hutu. Protegirà els criminals tutsi i institucionalitzarà la impunitat per a ells, al mateix temps que reforçarà el seu domini de poder a Rwanda. D'aquesta manera, no es podrà aconseguir una solució fonamentada sobre la veritat, el càstig dels culpables i la justícia"(4).
Amnistia Internacional, en un document publicat el 22.04.98, ha denunciat les execucions de 22 persones a Rwanda, acusades de genocidi. I no només les execucions en si, sinó també la forma en què es dugueren a terme, que fomenta l'odi i impedeix la reconciliació(5).
Les execucions van anar acompanyades de declaracions del Govern ruandès, plenes de cinisme. "Aquestes execucions es duen a terme perquè tothom sàpiga que la vida humana és sagrada a Rwanda". Cada nit desapareix gent a mans de l'exèrcit i gosen dir això?
Un d'aquests executats ha sigut Silas Munyagishali, auxiliar del fiscal de Kigali entre l'agost de 1994 i el febrer de 1996. Se l'ha acusat de genocidi quan era un supervivent de les massacres de 1994. Va ser suspès de les seves funcions el febrer de 1996, per haver volgut alliberar cinc alts càrrecs hutu de la banca nacional de Rwanda. Amnistia denuncia clarament les greus irregularitats en el seu procés, sobretot la intimidació dels testimonis de la defensa. Quant a Froduald Karamira, un altre dels executats, caldria que hagués comparegut davant del Tribunal Internacional per a Rwanda, ja que era un testimoni clau de les massacres de 1994.
A França, s'ha encetat un procés d'investigació sobre el rol que aquest país ha jugat en el conflicte ruandès. Certament, hi ha molts punts foscos en tot això i cal escatir-ho. També, alguns congressistes nord-americans han demanat que s'obri una comissió semblant als Estats Units.
Les declaracions del ministre de defensa francès, Francois Leotard, en referència a l'assassinat dels presidents de Rwanda i Burundi, fet que va desencadenar les massacres el 1994, aporten dades interessants. "Es van interceptar comunicats del FPR manifestant una forta satisfacció, immediatament després de l'atemptat; es va copsar la paraula victòria. Els serveis d'informació van interceptar un missatge ugandès que anunciava: 'els tres tirans hi seran presents (Mobutu havia d'anar en l'avió però a ùltima hora se'n va desdir). Un comando del FPR es trobava a les immediacions de l'aeroport des de la conclusió dels Acords d'Arusha i controlava una part dels seus accessos, obligant els aparells a situar-se en un eix que els permetia tocar-los si haguessin volgut tirar. És en vehicles de l'ONU, m'han dit els serveis d'informació, que s'haurien desplaçat al presumpte lloc des d'on va ser disparat el míssil, i això es va fer a les fosques, a dos quarts de nou del vespre. Alguns diuen que el president Museveni, d'Uganda, va fer la seva intervenció tard, a Dar-Es-Salaam, com si desitgés retardar la partença dels dos caps d'Estat. Militars del FPR van ser enviats als Estats Units per aprendre el maneig de certs míssils antiaeris a Phoenix (Arizona)".
L'avió en què viatjaven els dos presidents en el moment de l'atemptat era francès, així com els dos pilots i un militar francès que anava d'acompanyant. Tothom està d'acord en què tant el FPR com l'exèrcit ruandès necessitaven suport logístic per a fer un atemptat d'aquesta envergadura. La teoria més difosa fins ara, era que l'atemptat havia estat comès per extremistes hutu amb el suport dels francesos. Però difícilment els francesos ajudarien a cometre un atemptat contra els seus propis interessos.
"Gairebé tothom està d'acord en reconèixer que l'assassinat del president Habyarimana va ser la gota d'aigua que va fer vessar el got. Fins i tot, el relator especial de l'ONU, que va fer el primer informe sobre els fets, ho reconeix. Segons ell, 'la mort del president Habyarimana serà l'espurna que encendrà la polvora, desencadenant així les massacres de civils'. Per això, es pot afirmar, parafrasejant l'adagi: diguem qui ha mort el president Habyarimana i et diré qui va planificar les massacres(6).
El 27.02.94, Jean-Pierre Minaberry, un dels dos pilots de l'avió, escrivia una carta llarga al seu contacte en el Ministeri de la Cooperació francès sobre la situació política general, que acabava amb aquestes paraules: "Sabem que el FPR té míssils i estudiem sortides de l'avió a baixa alçada (com a l'exèrcit) i arribades, ja sigui a alçada baixa o a alçada molt alta. Resumint, no estem tranquils". Al cap d'un mes i escaig d'haver escrit aquesta carta, aquest pilot moria en l'atemptat.
El secretari general de l'ONU retirava, el 17.04.98, la comissió d'investigació sobre les massacres de refugiats ruandesos a la R.D. del Congo. El portaveu de l'ONU declarava: "Des de la seva arribada, l'agost de 1997, la comissió d'investigació ha fet front a nombroses obstruccions per part de les autoritats de la RDC, malgrat les afirmacions repetides del Govern en el sentit de permetre a l'equip fer bé el seu treball. A forenses experts, se'ls va impedir excavar una fossa comuna a Mbandaka (nord-oest). Les autoritats van hostilitzar i intimidar testimonis. Es va detenir breument un membre de l'equip, el canadenc Christopher Harland, a qui se li van prendre els documents de la investigació per a fotocopiar-los, en completa violació de la immunitat de les Nacions Unides".
El Reagrupament per al Retorn dels Refugiats i la Democràcia a Rwanda (RDR), principal organització representant dels refugiats ruandesos, ha publicat un document, el 17.04.98, comentant aquesta retirada, on hi diu:
"La decisió presa pel secretari general de Nacions Unides és el resultat del laxisme i la feblesa que ha caracteritzat el Consell de Seguretat de Nacions Unides des de la creació d'aquesta comissió. Era possible esperar un altre resultat que el sabotatge i la retirada d'aquesta comissió, des del moment que el Consell de Seguretat havia acceptat les exigències i els xantatges dels mateixos que són responsables del genocidi dels refugiats hutu?
No hi ha dubte, a hores d'ara, que l'exèrcit del FPR, sota la direcció de Paul Kagame i els seus aliats, havia planificat minuciosament la destrucció dels camps i el genocidi dels refugiats ruandesos. El 01.07.95, Jacques Bihozagara, ministre del FPR, havia declarat a l'ambaixada de Rwanda a Brussel.les, que la pròxima guerra tindria lloc al Zaire. El general Kagame ho superaria poc temps després, dient que si els fills no tornaven, se'ls hauria d'anar a buscar allà on es troben. El 14.04.96, el primer ministre ruandès, Pierre Celestin Rwigema, va convidar els ruandòfons desplaçats per les tensions interètniques del Kivu Nord, a prendre les armes contra el Zaire. El mateix Kagame va confirmar, el 09.07.97, al Washington Post, la implicació de les tropes del FPR en la guerra del Zaire i en les massacres de refugiats ruandesos al Zaire.
El Poble ruandès, les víctimes i els supervivents d'aquest genocidi, així com tots els que aspiren a la veritat i a la justícia, estan completament revoltats i indignats per l'actitud del Consell de Seguretat de Nacions Unides. La perpetuació del silenci sobre els esdeveniments passats, que continuen encara a l'Àfrica dels Grans Llacs, i l'absència de fermesa de la Comunitat internacional, especialment del Consell de Seguretat, pel que fa a la recerca de la veritat sobre aquests esdeveniments, afavoreixen la impunitat i obstaculitzen la reconciliació i el retorn de la pau a la regió dels Grans Llacs i especialment a Rwanda, protegint i reforçant les dictadures criminals instal.lades a l'Àfrica Central.
Els rebels hutu de Rwanda confirmen, dia a dia, que la seva organització està consolidada. Així com, durant força temps, els xocs entre la guerrilla i l'exèrcit es produïen només al nord-oest del país, actualment s'han estès a d'altres zones, sobretot a la prefectura de Gitarama, al centre. Ja amb el segrest de les dues religioses espanyoles, la segona quinzena de març, havien atret l'atenció dels mitjans de comunicació de tot el món arran de la visita del president dels Estats Units, demostrant que estaven organitzats i que la imatge d'assassins que es volia transmetre no s'avenia amb el bon tracte que van dispensar a les monges.
Hi comença a haver testimonis que entren en contacte amb la guerrilla. Expliquen que molta població jove s'hi ha incorporat després d'ésser alliberada de la presó o degut a la inseguretat en què es troben als seus pobles, on molta gent desapareix o és assassinada. Molta gent està fugint dels seus pobles a causa dels forts combats entre la guerrilla i l'exèrcit. La guerra està assegurada per molt de temps a Rwanda.
A Burundi, s'han observat, des de fa algunes setmanes, forts moviments dels rebels hutu cap a la capital. Al sud del país, hi han hagut forts combats i l'exèrcit ha sofert greus pèrdues.Una companyia de prop de 400 soldats va quedar encerclada, a mitjans del mes passat, a la província de Makamba, i uns 300 soldats haurien mort, tot i que l'exèrcit no vulgui fer cap comentari al respecte. Tanmateix, el ministre de l'Interior, el coronel Epitace Bayaganakandi, en una sessió parlamentària, ha reconegut tenir dificultats al sud i al nord-oest del país.
El sud del país és el feu del grup FROLINA (Front per a l'Alliberament Nacional). El rebels del PALIPEHUTU (Partit per a l'Alliberament del Poble Hutu) lluiten al nord-oest. La majoria de les FDD (Forces de Defensa de la Democràcia, branca armada del CNDD) estarien a Bujumbura rural i a la capital.