Inshuti
febrer 1997
Rwanda és un país molt maco. Li deien la Suïssa africana, perquè els seus paisatges són encantadors, o sigui hi quedes encantat. Davant la bellesa del llac Kivu, del riu Nyabarongo, de la verdor dels seus turons, Rwanda et pren, t'agafa i se t'enduu volant. Quan la màgia d'aquest petit país africà et posseeix, la teva vida canvia per sempre, ja no el pots oblidar mai. Però, de tot plegat, el que t'arriba més endins és l'eterna alegria de la seva gent, la dolcesa de la seva llengua -el kinyarwanda-, el caliu de la seva acollida, el ritme dels seus balls i alguna cosa més que no es pot explicar amb paraules.
Però ara Rwanda està de dol. Molts dels seus fills han mort i ja fa temps que no sento parlar de la Suïssa africana, sinó de l'infern ruandès. Ja fa més de sis anys que s'hi està matant gent. Molts nens, com vosaltres, han mort. I això és molt trist. Tinc por que aquella alegria dels ruandesos, que em va arribar tan endins, hagi desaparegut per sempre. No entenc perquè es mata a la gent, no entenc perquè les coses han de ser així.
I quan el meu cap comença a donar-hi voltes, penso que moltes vegades la culpa de les disputes, de les baralles, dels odis, ve de les ganes d'estar els uns per damunt dels altres. Quan algú de nosaltres creu que és millor que l'altre, malament rai. Sovint, aquell que ens pensem que és inferior a nosaltres, ens deixa parats i veiem que té qualitats que nosaltres no tindrem mai. Com a persones que som, tots tenim el mateix valor, no podem deixar a ningú de banda.
A Rwanda, aquests últims anys, hi ha hagut un grup de gent, pocs, que s'han cregut això, que ells són millors que els altres, que són més intel.ligents, que sabran dirigir millor el país, que coneixen més el món, etc, etc. I van dir: volem manar, i ho volem fer sols, sense ningú que ens faci nosa. I van continuar: farem el que sigui per manar, els nostres pares, els nostres avis, els nostres besavis, etc, ja manaven a Rwanda i nosaltres ens toca manar. Per això, van començar una guerra i la van guanyar. No van tenir manies a l'hora de matar totes aquelles persones que van voler. També n'hi havia uns quants dels qui van lluitar contra ells que van matar molta gent perquè estaven molt enfadats quan van adonar-se que podien perdre la guerra.
I quan la gent va veure tot això, va començar a fugir dels seus pobles. Es van haver d'escapar més d'una vegada perquè no els matessin i, al final, van arribar a uns altres països, que es diuen Zaire i Tanzània. Eren a prop de tres milions. Es pensaven que no s'hi haurien d'estar gaire temps, però anaven passant els mesos i no podien tornar a Rwanda perquè sabien que encara hi mataven gent i que, si tornaven, potser també els matarien a ells.
Es van haver de de fer una tenda, com les que alguns de vosaltres potser haureu fet alguna vegada, tot jugant. Se la van fer amb branques d'arbres i amb uns plàstics que els van donar i, allà dins, hi havien de cabre tots: els pares, els avis, els 7, 8 o 9 germans. Quan plovia, entrava aigua per tot arreu. Menjaven el que els donaven les persones que hi havien anat per ajudar-los. No podien menjar gaire perquè s'ho havien de repartir i no n'hi havia per a tots. Alguns van agafar una malaltia que es diu còlera i es van morir.
Ells el que volien era poder tornar al seu país i viure a casa seva. Un dia, quan ja feia més de dos anys que vivien amb tendes, uns soldats que venien de Rwanda van atacar els campaments i van començar a matar gent. Els qui van quedar vius els van fer entrar per força a Rwanda, i els qui van poder es van escapar cap a dins de la selva perquè no els trobessin. Però allà van començar a posar-se malalts i se'n van morir més. Cada cop en quedaven menys. Llavors aquells soldats que havien atacat, van començar a empaitar-los i ells fugint sense parar. N'hi havia que, de tan cansats, quedaven estirats a la vora del camí i els havien de deixar estar allà.
Nosaltres, que vivim tan lluny, sentíem les notícies i no sabíem què fer. Teníem ganes de fer alguna cosa i, com que vèiem que els nostres governs no feien res per anar-los a ajudar, un dia vam decidir que ens quedaríem a dormir al carrer, amb sacs de dormir i amb una pancarta que deia: "Acció solidària amb els refugiats ruandesos". Ens pensàvem que, d'aquesta manera, la gent ho veuria i, tots plegats, demanaríem al govern que els anés a ajudar. I la gent va començar a venir i encenien espelmes en unes escales que hi havia al costat del lloc on dormíem i escrivien missatges de solidaritat en un llibre que en dèiem el llibre de la indignació i hi havia grups que feien pancartes i les penjaven als arbres.
Quan vam veure tot això, vam dir: ara sí que el govern farà alguna cosa. Però anàvem equivocats. El govern no va fer res. I els governs dels altres països tampoc. I no ho enteníem. Allà a l'Àfrica, a Rwanda, s'estava morint molta gent, i els governants, que són els que han de solucionar aquestes coses, no hi feien res. Ens fèiem tantes preguntes que vam començar a buscar respostes. Ens vam adonar que hi havia dos països rics que hi sortien guanyant amb aquesta guerra: els Estats Units i França. Vam veure que ells els venien armes i que tenien moltes ganes de tenir unes mines de diamants i d'altres minerals molt rics que hi ha allà. I vam dir: com pot ser que hi hagi gent que doni més importància als diners que a la vida de les persones?
Un dia ens van dir que una amiga nostra que era infermera i havia anat a curar a aquests refugiats, l'havien matada a dins de Rwanda. Es deia Flors i ens va deixar una olor molt bona, l'olor d'aquelles persones que quan veuen algú que pateix, els fa molt mal i tenen moltes ganes d'anar-lo a ajudar.
Un dia, dos amics nostres que es diuen Joan i Xiscu estaven tan empipats perquè els governs no feien res que van decidir anar-se'n al davant del Parlament Europeu, a Bèlgica, i al davant de l'ambaixada dels Estats Units, a Madrid, i que es quedarien allà uns quants dies sense menjar res. Vejam si, d'aquesta manera, els polítics se n'adonaven i feien alguna cosa. Avui, que som el dia 19 de febrer, ja fa 37 dies que no mengen res i s'han aprimat més de 12 quilos. Dilluns que ve, el dia 24, els ministres d'Europa han de parlar de tot això, i el Joan i el Xiscu volen aguantar fins aquest dia, a veure si així els polítics decideixen fer alguna cosa per aturar aquesta guerra. Vejam si comencen a pensar més en les persones que no pas en els diners.
Vosaltres, que creixeu tan de pressa, quan sigueu més grans penseu-hi en tot això. Potser algun dia haureu de triar entre els diners, les comoditats, la tranquil.litat o bé si preferiu ajudar aquells que us necessitin, encara que fent això segur que us complicareu la vida, però també segur que aquesta vida serà més maca, disfrutareu més i sabreu veure el cantó bo de les coses, els turons verds de Rwanda, la bellesa dels seus llacs i dels seus rius i, per sobre de tot, les rialles i l'alegria de la seva gent.