Es vol un Congo partit, malgrat els congolesos

Un país tan meravellós com el Congo no es mereix una guerra com aquesta, tan descaradament imposada. Una gent tan extraordinàriament acollidora i vital com els congolesos no es mereixen una guerra com aquesta, tan cruel i descaradament espoliadora. Una gent amb un sentiment de pertinença tan gran a un únic país no es mereix una guerra com aquesta, tan descaradament partidora.

La República Democràtica del Congo, l'ex-Zaire, 2.345.000 km2 de territori escandalosament ric, amb capacitat per proveir d'aigua degudament canalitzada i energia hidroelèctrica a tot el continent africà, amb la major part de la immensa riquesa del seu subsòl encara per explotar, amb una terra d'altíssima fecunditat i una selva de proporcions gegantines, amb un poble tan traçut i d'una riquesa humana tan superior a la nostra creixent esquifidesa, i tan unit malgrat l'heterogeneïtat de les seves 400 ètnies i llengües, és un país amb un esdevenidor potentíssim si reïx a sortir d'aquest cul-de-sac en què es troba, aconsegueix espolsar-se les paparres que li xuclen la sang, inicia un veritable procés democratitzador i es dota d'uns dirigents mitjanament honestos.

És clar que una lectura immediata de la situació actual no permet gaire optimisme. El país està partit en dues meitats gairebé incomunicades. El Kivu, graner del país, ja no pot proveir la capital; les despeses públiques estan orientades a l'esforç de guerra; el capital estranger ha fugit completament i la poca indústria que hi havia està aturada; la bestialitat dels militars tutsi que ocupen la part est, es fa palesa en les matances dirigides a terroritzar i fer fugir les poblacions; el govern d'en Kabila carrega tota la responsabilitat a la invasió per dissimular el profit que ell mateix en treu de la situació actual.

Per nosaltres és evident que no s'ha arribat a aquesta situació catastròfica només per una mala gestió del país per part dels seus governants, des de Mobutu fins a Kabila. La clau del desastre es troba en un pla ben elaborat des de determinades multinacionals mineres de capital nord-americà, amb el suport de l'administració Clinton. Tot i la Resolució 1304 del Consell de Seguretat, del 16 de juny del 2000, que fa preceptiva la sortida del territori congolès dels exèrcits d'Uganda, Rwanda i Burundi, en el terreny pràctic no s'està fent res per obligar-los a sortir. És cert que les resolucions referents a l'obligatorietat de la retirada de les tropes israelianes del Líban van trigar molt a fer-se efectives, però justament es tractava d'un aliat clau dels Estats Units, el mateix que està passant ara a l'Àfrica Central. Quina diferència quan s'ha tractat de resolucions que afavorien els interessos nord-americans o que almenys no els afectaven!

Els Acords de Lusaka no tenen el mateix predicament a l'est que a l'oest. La gent de l'est hi veu la consagració de la partició del país, a la qual cosa s'hi resisteixen amb totes les forces. La gent de l'oest hi veu, malgrat les seves mancances, un punt de sortida de les negociacions, que ha estat acceptat per totes les parts. Cal anar, però, amb molt de compte en la recerca d'una pau que pot sortir molt cara i que els diplomàtics nord-americans, amb Holbrooke al capdavant, vetllen per fer-ne pagar un preu ben alt: un Congo partit.

Kabila comença a ser discutit a l'est. Se li retreu la manca d'ajut material a les Forces d'Autodefensa Popular (FAP), els mai-mai, que es veuen obligats a resistir els criminals tutsi amb mitjans molt precaris. Vàries vegades li han donat les coordenades exactes on llançar les municions i les armes, però s'han fet malbé a l'impactar a terra o no s'ha enviat gairebé res. És clar que les condicions són molt difícils, amb un terreny controlat pels exèrcits invasors, que disposen de bateries antiaèries i de sistemes de comunicació i d'intercepció molt sofisticats, el contrari que les FAP. En quatre ocasions, les FAP han pres Goma i Bukavu i han demanat ajut a Kabila, que podent disposar dels aeroports no ha enviat res. És normal el creixent recel d'aquests combatents envers el govern de la República. I tanmateix, la major part de la població de l'est encara espera en Kabila, sobretot perquè no pot esperar en ningú més. Saben que estan sols. I aquí arribem al punt més escandalós d'aquest conflicte: l'abandonament absolut d'aquest poble en mans dels sequaços de l'imperi, que fa i desfà quan vol i com vol sense que ningú gosi piular. Almenys hauríem de ser capaços de dur-los la contrària, sense deixar-nos entabanar per les seves argúcies.