Les intervencions militars de Zimbabwe, Angola i Namíbia, fent costat al govern congolès, han provocat un canvi radical en la situació militar a la R.D. del Congo. Quan ja semblava que la capital, Kinshasa, estava a punt de caure a mans dels tutsis, l'atac pel darrera de l'exèrcit d'Angola ha deixat els invasors sense subministrament, i molts d'ells han sigut fets presoners o, en algun cas, com s'ha vist per la televisió, han sigut linxats per la població, fins el punt d'arribar a cremar-los vius, fet que sovinteja a Kinshasa quan s'enxampa un lladre in fraganti. Les imatges que no s'han vist, però, han sigut les de les massacres comeses al Kivu pels invasors tutsis. Durant molts dies, Kinshasa ha estat privada de corrent elèctric i aigua corrent, degut al tall efectuat per aquests últims, cosa que ha provocat molts problemes en els hospitals i en les condicions precàries de vida de bona part de la població d'aquesta macrociutat, de més de sis milions d'habitants. Ara, la situació a l'oest del país està controlada pel govern, però l'est està en mans dels exèrcits de Rwanda i Uganda, i les possibilitats d'escissió del país són molt altes.
Ha sorprès la reacció dels països de la regió, agrupats en la SADC (Comunitat Sudafricana per al Desenvolupament). Tots, si exceptuem Sudàfrica, s'han mostrat unànimement contraris a les pretensions d'Uganda i Rwanda. Si bé només tres hi han enviat ajuda militar, els altres 9 països que integren la Comunitat han donat suport moral al govern congolès. Sembla que, per primera vegada, es planta cara d'una manera conjunta a la coalició tutsi sostinguda pels Estats Units. França, que fins ara s'havia mostrat obertament contrària a aquesta coalició, ara li ha fet costat, cosa que confirma el de sempre, que l'única lògica del poder és la de mantenir-s'hi, tot i que es podrien haver equivocat perquè, convençuts de la superioritat tutsi, no s'esperaven una reacció tan contundent.
La República Sudafricana, i més concretament el seu president, Nelson Mandela, intenta exercir un paper de mediació, però tothom sap que Estats Units utilitza la bona imatge del líder africà per defensar els propis interessos. Mandela paga, així, el preu pel suport decisiu d'Estats Units en el procés d'eliminació de l'apartheid a Sudàfrica.
El govern congolès es nega a negociar si abans no hi ha una retirada de les tropes d'Uganda i Rwanda. La Unió Europea acaba d'anunciar l'enviament a la zona d'Aldo Ajello, a fi d'intentar l'inici de negociacions, de la mateixa manera que aquest és un dels punts centrals de discussió a Durban, Sudàfrica, on s'esta celebrant la cimera de països no alineats. La decisió que adoptin Angola-Zimbabwe-Namíbia serà fonamental, ja que l'exèrcit congolès és incapaç d'iniciar una contraofensiva tot sol, i si no rebés cap suport es veuria obligat a negociar. Si hi hagués negociacions, potser per evitar el canvi de fronteres es podria atorgar una mena d'autonomia a la zona est, que no seria més que un camuflatge en el control total que exercirien els tutsis. Si la via de la negociació no aporta cap resultat, cosa força probable a hores d'ara, la guerra continuarà, aprofitant l'actual moral de victòria de l'exèrcit governamental i els seus aliats. Aleshores, la R.D. del Congo pot convertir-se en un camp de batalla terrible, on el xoc dels exèrcits d'Uganda-Rwanda-Burundi per un cantó, i els del Congo-Angola-Zimbabwe- Namíbia, per l'altre, pot portar a una conflagració de conseqüències devastadores per a la població.
Un altre factor a tenir en compte és el dels atemptats contra les ambaixades dels Estats Units a Kenya i Tanzània. Cal dir que una de les arrels d'aquest immens conflicte centreafricà es troba en l'estratègia americana per aturar l'islamisme del Sudan, mantenint un aliat fort al sud, Uganda, país d'on arrenquen les invasions de Rwanda, el 1990, i l'actual invasió del Congo. La reacció americana als atemptats esmentats ha estat el bombardeig contra una presumpta fàbrica d'armament químic al Sudan i contra un presumpte camp d'entrenament a l'Afganistan. Ara, l'ambaixador alemany al Sudan acaba de de declarar a Der Spiegel que no es tractava de cap fàbrica d'armament sinó de medicaments, però per a Washington tant se val. ¿Podria ser que una animadversió creixent dels països islàmics i d'una part important de països de l'Àfrica austral, obligués a replantejar la política dels Estats Units a l'Àfrica? Difícil, però no impossible.