"Una gira per l'Àfrica": això és el que va anunciar Bill Clinton dimarts passat quan va anunciar la gran "iniciativa africana", un dels temes centrals, segons va prometre, de la Cimera dels Vuit a Denver el cap de setmana. Davant d'un jardí ple de notables afroamericans, ambaixadors africans i empresaris americans, el President llançà oficialment el "partenariat afro-americà per al desenvolupament". No es tracta de res més que d'un "canvi radical de la política dels Estats Units respecte a l'Àfrica", segons un dels principals inspiradors d'aquest pla, el diputat demòcrata Jim McDermott. Una política adaptada a la fi de la guerra freda, als compromisos pressupostaris i a les noves ambicions africanes de Clinton, que confirmà que l'any vinent faria la seva primera visita oficial al continent. Els Estats Units, va explicar, volen ajudar a fer de l'Àfrica un continent "estable, pròsper i democràtic", a través de la integració a l'economia global dels països que s'ajustin a la via del liberalisme econòmic (abandonament del proteccionisme duaner, lliberalització i protecció de la inversió estrangera, privatitzacions, etc.) i de la democràcia. "Es tracta de fer un bé més que no pas fer economia", precisà Clinton. "Nosaltres necessitem socis a l'Àfrica."
Clinton, doncs, va prometre d'obrir més àmpliament el mercat americà als productes "made in Africa", doblant el nombre dels que hi puguin entrar sense drets d'aduana (tèxtil i sabates sobretot). Va prometre també encoratjar les inversions privades, amb la garantia de l'Overseas Private Investment Corporation (una mena de Coface americana) a un fons d'inversió de 150 milions de dòlars i a un fons de finançament de treballs d'infrastructures de 500 milions de dòlars. I, sobretot, va sermonejar els seus set socis de Denver perquè facin el mateix, i anul.lin els deutes aplastants, tant els bilaterals com els multilaterals, que puguin hipotecar el desenvolupament dels països africans més pobres. La iniciativa no és pas sorprenent: només formalitza una evolució obligada després dels principis de l'administració, en particular per part del difunt secretari de Comerç Ron Brown. Aporta un aire presidencial a una legislació en gestació al Congrés al cap de tres anys. Es tracta, segons McDermortt, de passar, a l'Àfrica, d' "una relació de donant-assistit a una relació de venedor-client".
"Hi ha moltes més raons per ser optimistes pel que fa al desenvolupament econòmic de l'Àfrica en el moment actual, en comparació a qualsevol altre moment després de més d'una generació", assegura Lawrence Summers, secretari adjunt al Tresor. Segons el Banc Mundial, més de la meitat dels 48 Estats africans s'han ajustat a la via de les reformes; el creixement africà ha estat del 4,7 % el 1997 i encara serà més gran l'any vinent. A Washington es parla ja dels "petits tigres africans" per evocar l'immens mercat potencial que representen els més de 600 milions d'africans. Es treballa amb la perspectiva d'acords de lliure canvi entre Amèrica i Àfrica, i amb la promesa d'establir un "Fòrum Econòmic africano-americà" que reunirà regularment els dirigents africans a l'entorn dels Estats Units, així com les cimeres francòfones ho fan entorn de França. "Clinton l'Àfricà" predica el desenvolupament a través de la disciplina del mercat: la influència a través de la política de contractes més que a través de l'artilleria.
En aquest terreny li ha estat fàcil a Clinton de menar aquesta política "per sobre dels partits" que li interessen, ja que aglutina els demòcrates liberals (que volen ajudar els pobres), els republicans conservadors (que volen reduir l'ajuda al desenvolupament) i els polítics afro-americans de totes les tendències (que volen que hi hagi un interès per l'Àfrica). Però la motivació també és estratègica: la desintegració de les xarxes tradicionals d'influència, heretades des del període colonial, obre a l'Àfrica un "buit estratègic". Una nova generació de dirigents africans, caps de guerra, anglòfons, "anticolonialistes", més oberts al liberalisme econòmic i addictes al "model americà", ha aconseguit el poder a Uganda, Etiòpia, Eritrea, Ruanda i Burundi, sense oblidar el Congo (ex-Zaire), on els Estats Units han jugat un paper, almenys de connivència passiva, en la victòria de Laurent Kabila, ni el canvi de l'Àfrica del sud. Tot de noves possibilitats per la diplomàcia americana.
Per tant, argumenta un alt responsable de l'administració, "no s'ha pas d'esperar un gran rebuig a priori en les nostres relacions amb l''Àfrica". El continent negre encara resta com a marginal pels interessos econòmics americans (un 1 % del comerç exterior). El pressupost d'ajuda al desenvolupament va disminuint sense parar, i els Estats Units representen l'última posició en l'ajuda proporcional al PNB. Clinton està preparat per assentar-se a l'Àfrica, però només quan això no suposi prendre responsabilitats militars amb risc de desastres com el de Somàlia el 1993. Naturalment, ha dit ell mateix, l'Àfrica acumula "grans esperances, però també ferms problemes". Al mateix moment en què ell parlava de la "renovació africana", els Estats Units anunciaven el tancament de la seva ambaixada a Brazzaville, per raons de seguretat.