El càstig i la sanció descoratjaran tots els qui tinguin vel.leïtats de cometre crims semblants. El judici haurà de tenir, per un cantó, la funció educativa per a la massa i podria servir, així, de llavor per a la reconciliació nacional. És per això que no s'hauria de convertir en una venjança del vencedor contra el vençut.
Els qui exerciran aquesta justícia han d'ésser persones íntegres, justes, neutres i independents i per damunt de tota sospita. El seu únic mestre ha d'ésser la justícia i l'única preocupació condemnar els culpables i absoldre els innocents.
El govern del FPR no sembla afanyar-se a jutjar les persones sospitoses d'haver comès crims. Busca, sobretot, fer patir el major nombre de hutus, el màxim de temps possible. Els més febles moriran, mentre que els que se n'escaparan no tindran coratge ni forces per a resistir el jou de la minoria tutsi. El FPR vol, doncs, reduir el nombre de hutus ("síndrome Simbananiye", aquell ancià ministre tutsi de Burundi que va concebre, els anys 70, un pla de genocidi contra els hutu de Burundi, de cara a reduir-los a un nombre igual al dels tutsi) i de fer miques la seva capacitat de resistència al nou règim.
Ntakirutimana Jean-Damascène, director de Gabinet del primer ministre del FPR, denuncia, en la seva carta de dimissió, del 12 de juny de 1995, el bloqueig del sistema judicial pel FPR. Escriu, en el document que acompanya la carta de dimissió, que "el FPR maniobra subtilment per bloquejar el funcionament del sistema judicial".
Els diputats tutsi que dominen l'Assemblea Nacional (40 sobre 70) han rebutjat, durant molt de temps, les propostes del Govern de nominacions al capdavant de la Cort Suprema. Els mateixos diputats han rebutjat el projecte de llei proposant el recurs a magistrats estrangers per ajudar els seus col.legues ruandesos. I malgrat tot, precisa, "els amics de Rwanda han proveït de fons necessaris i alguns estan a punt per a enviar magistrats a fi d'ajudar els ruandesos".
Mentrestant, al voltant de 250.000 hutus (oficialment, més o menys 100.000) es podreixen a les presons, els calabossos, les casernes militars i altres llocs secrets de detenció. Tots aquests llocs han esdevingut llocs de mort.
Així doncs, una justícia més independent i més justa és necessària.
Cal reconèixer, d'altra banda, que molts dels crims greus comesos són crims contra el dret internacional, per la qual cosa cal constituir un tribunal internacional ad-hoc.
D'altra banda, aquesta justícia perilla d'aplicar-se només als hutu, ja que el FPR considera que entre els tutsi no n'hi ha de criminals o ben pocs. Es perilla, aleshores, de retornar a l'esperit de Leipzig on, després de la primera guerra mundial, el 1919, Alemanya, que havia refusat de lliurar els seus criminals de guerra, va donar l'espectacle d'una paròdia de justícia. En efecte, els aliats es van inclinar davant el refús d'Alemanya de lliurar aquests criminals per tal "d'apreciar, segons els seus actes, la bona fe d'Alemanya i el seu desig de cooperar eficaçment en el càstig del crim". Al contrari, una paròdia de justicia va ser organitzada a Leipzig. "Una farsa judicial es va desenvolupar enmig de l'esvalotament del populatxo". Poques persones van ser portades davant la justícia i moltes absolucions induïdes foren pronunciades. "El 7 de gener de 1922, una comissió inter-aliada, reunida a París...va constatar el fracàs de l'experiència de Leipzig" 150.
Malauradament, tot porta a creure que l'experiència condemnable de Leipzig perilla d'ésser reeditada a Kigali amb el règim dictatorial i totalitari del FPR, a menys que el Tribunal Internacional prengui consciència d'aquest perill i exerceixi plenament la seva autoritat.
Així, el Tribunal Internacional per a Rwanda s'hauria de preocupar més activament de l'expedient de les persones desgraciades, detingudes arbitràriament a les presons immundes del FPR. En té la competència, en virtut de l'article 8, apartat 2, dels seus estatuts, que li donen "la primacia sobre les jurisdiccions nacionals de tots els Estats". Aquest tribunal, en què els jutges han sigut nomenats per l'Assemblea General de les Nacions Unides151, té totes les possibilitats de portar a bon fi la seva missió, vista l'alta competència de les personalitats que el composen, així com el calibre del procurador que les secunda. Aquest darrer, el jutge Richard Goldstone, de Sudàfrica, és famós per la seva integritat i per la seva independència. Amb tot, una tasca immensa i sense gens de repòs els espera. Van a fer un expedient que no és únicament tècnic i jurídic sinó també, i sobretot, polític. Aquests homes seran, o són ja, objecte de sol.licitacions diverses, fins i tot pressions, hàbils i subtils al començament, però que esdevindran insistents i ofegoses a mesura que provaran de deslligar els fils de la intriga, a fi d'ordenar el trencaclosques massa complicat del drama ruandès.
Els amics poderosos del FPR provaran de fer excloure aquest i els seus homes del rengle dels acusats, i donar per pinso alguns peixos petits (sens dubte hutus del FPR) mentre que els peixos grossos continuaran cometent els seus crims abominables contra els hutu a Rwanda.
Els mateixos exerciran, en canvi, pressions intolerables sobre el procurador i els jutges a fi que tota l'elit tutsi sigui acusada i, fins i tot, condemnada pel Tribunal. Aquesta intenció malvolent apareixia ja a les llistes de criminals llargament difoses pel FPR i els seus aliats. Aquestes llistes comprenen tota l'elit hutu anti-FPR.
Després de la seva investidura, el Tribunal haurà de donar prova de la seva independència mostrant clarament la seva intenció de fer procedir a investigacions serioses, abans d'interpel.lar les persones inscrites arbitràriament en aquestes llistes de criminals sense que cap prova de culpabilitat hagi estat establerta contra elles. El Tribunal haurà de recordar-se, entre d'altres, de la seva vinculació al principi de presumpció d'innocència, recollit en l'apartat 3 de l'article 20 del seu estatut, i condemnar, per això, les detencions arbitràries de persones considerades culpables abans que s'hagi establert cap prova contra elles.
Una bona justícia suposa la igualtat de tots davant el jutge: l'acusat i l'acusador. Un bon nombre de persones susceptibles d'ésser acusades pel Tribunal no coneixen, segurament, els seus drets i no tenen els mitjans per a trobar advocats que els assessorin. També, des de la seva instal.lació, el Tribunal haurà d'abordar la qüestió relativa a la informació dels acusats. Caldria, primer de tot, posar a la seva disposició tots els instruments jurídics que serviran per a la seva acusació i la seva defensa. Com que alguns d'ells es troben, probablement, en els camps de refugiats, els Tribunal podria utilitzar les bones maneres de l'ACNUR per a fer-li arribar tota la informació pertinent. La Creu Roja Internacional podria ocupar-se dels casos empadronats a l'interior mateix de Rwanda. Aquesta tasca no ha de ser confiada als serveis de l'administració de Kigali que, fatalment, han pres partit.
Els observadors objectius han constatat que, per al FPR, el judici és percebut com un acte de represàlies i venjança. Això explica la seva obstinació malaltissa a voler imposar a les Nacions Unides la pena de mort. El que busca el FPR no és la justícia sinó la decapitació de l'elit hutu. Buscarà, des d'aleshores, d'eliminar tots aquells que seran al seu abast. Ja ho ha fet moltes vegades a Rwanda. I continua fent-ho perquè és encoratjat pels seus amics, entre els quals African Rights ocupa un lloc destacat. En efecte, aquest darrer, ¿no recomana a les poblacions tutsi repatriades o supervivents de les massacres d'emprendre-les amb els "principals arquitectes de les massacres" 152, designats arbitràriament, és clar, pel FPR? Alguns partidaris del FPR, com l'Administració Clinton, el govern britànic o els ambients socialistes i liberals belgues, voldrien tornar a la idea, que els Britànics havien presentat el 1945, de prendre la decisió política d'afusellar totes les persones sospitoses d'ésser nazis, sense procés. Si no hagués sigut per la saviesa dels americans i la determinació dels francesos, que van preferir la via judicial a la via política, persones innocents haurien pogut ésser afusellades o condemnades a la pena de mort d'ofici, sense que aquesta pena fos proporcional als seus crims153. Heus aquí, respecte a això, la instrucció que el president Truman va donar al jutge Samuel Rosennman, representant dels Estats Units en les negociacions sobre les persecucions dels criminals de guerra: "crec saber que... els delegats britànics havien declarat que el seu govern tenia la intenció de suprimir políticament els dirigents nazis i feixistes sense cap procés. El govern dels Estats Units és contrari a aquest mètode. Per consegüent, us demanaria d'insistir perquè s'endegués un procediment just però tan expeditiu com sigui possible. Els responsables de les atrocitats que van horroritzar el món, des del 1933 fins el dia d'avui, han de comparèixer davant un tribunal i ser castigats sense demora, però cal que els seus crims siguin establerts jurídicament segons les regles dels procediments adoptats per les quatre potències"154. A falta d'haver guanyat en el que fa referència sobretot a les detencions per simple denúncia, a falta d'haver-hi un procés polític expeditiu, el FPR, com té per costum, activarà els seus esquadrons de la mort per a liquidar les persones innocents o aquelles que hauran sigut condemnades. Kagame, l'home fort de Kigali, no ha dubtat a declarar públicament respecte a això, a les antenes de Radio Rwanda, les seves intencions morboses. Ha afirmat que si el Tribunal Internacional no condemna aquells que les autoritats de Kigali consideren com a criminals, elles mateixes sabran com castigar-los, sigui on sigui el seu lloc de residència.
El Tribunal, doncs, haurà d'ésser prudent, sobretot en la determinació dels llocs de judici o detenció. Caldria triar llocs on, primer de tot, la independència del Tribunal fos garantida, així com la seguretat dels acusats i la dels condemnats. Rwanda i els països limítrofs, sempre que fos possible, haurien d'ésser evitats.
En les seves explicacions, el representant de Rwanda va precisar que el seu país s'oposava a la resolució per les raons següents:
* Absència de pena de mort entre les penes que el Tribunal pot pronunciar.
* El fet que alguns processos poden poden portar-se fora del territori ruandès.
* Nombre insuficient de jutges.
* El fet que no hi haurà un procurador propi per al Tribunal Internacional per a Rwanda.
* El període anterior a l'u de gener de 1994 no ha singut considerat.
Entre les decisions contingudes en aquesta resolució, es pot remarcar:
* La creació del Tribunal i la determinació de les seves competències.
* La necessitat d'adreçar una notificació al govern ruandès abans de prendre decisions en allò que fa referència a l'execució de les penes (article 26 de l'estatut), així com la gràcia i la commutació de les penes (article 27).
* La possibilitat per al Tribunal de reunir-se en un altre lloc que no sigui la seu "quan ho cregui necessari per al exercici eficaç de les seves funcions".
* L'establiment d'un despatx a Rwanda.
* L'organització de processos a Rwanda "si és possible i apropiat, amb reserva d'arranjaments adeqüats".
* L'augment del nombre de jutges i cambres de primera instància "si es creu necessari".
Aquestes decisions són comentades a continuació, al mateix temps que els articles pertinents de l'estatut del Tribunal, que és l'annex de la resolució 955.
"El Tribunal internacional per a Rwanda està habilitat per a jutjar les persones considerades responsables de violacions greus del dret internacional humanitari comeses en territori ruandès, i els ciutadans ruandesos considerats responsables de tals violacions comeses en el territori d'Estats veïns, entre el 1 de gener i el 31 de desembre de 1994...". Aquest article és comentat més endavant, en relació amb els articles 6, 7 i 8.
Els articles 2 al 5 precisen els crims pels quals el Tribunal és competent, a saber156:
* El genocidi (article 2).
* Els crims contra la humanitat (article 3).
* Les "violacions greus de l'article 3, comú a les convencions de Ginebra de 12 d'agost de 1949 i violació del protocol adicional 11 de 8 de juny de 1977", comunment anomenats "crims de guerra".
Convé remarcar que els "crims contra la pau", definits pel Tribunal de Nuremberg (veure capítol III) i precisats pel de Tòkyo, no han sigut recollits a l'estatut del Tribunal per a Rwanda. El Tribunal de Tòkyo va reconèixer "que la preparació i encalç d'una guerra d'agressió constituia un crim contra la pau, hagi sigut o no declarada..."157. Es comprèn fàcilment que els aliats d'Uganda i del FPR i, especialment, els Estats Units i Gran Bretanya, han vetllat perquè aquest gènere de crims no sigui inclòs en l'estatut del Tribunal a fi d'evitar que aquest país i aquesta organització terrorista, així com els seus dirigents, no siguin citats a comparèixer davant el Tribunal per la seva agressió contra Rwanda. Així, els americans han tornat a caure en l'esperit del dret internacional del segle XIX, que el jutge Jackson (americà) fustigava ja el 1945 dient que "el dret internacional del segle XIX havia establert, desencertadament, una igualtat jurídica entre els bel.ligerants i negligit de procedir a les distincions necessàries entre la injusta guerra d'agressió i la justa guerra de defensa"158. El jutge Jackson considera, en efecte, que: "...cap justificació d'odre polític, militar o econòmic, no era susceptible, fora de la legítima defensa, d'excusar l'agressió..."159.
Uganda i el FPR, fins i tot, no podran ser acusats de "conspiracy" (complot), que estava previst en el Tribunal de Nuremberg com a crim autònom, en el marc dels crims contra la pau160. En efecte, si Uganda continua discutint la participació a la guerra contra Rwanda, ha reconegut, per veu del seu President Museveni, que el pla d'atac contra Rwanda va ser preparat a Uganda per oficials de l'exèrcit ugandès, la NRA, a vista de les més altes autoritats ugandeses161. El mateix President Museveni va estar al corrent d'aquests preparatius ja que va declarar que no podia decidir la detenció de persones que busquen tornar a casa seva: "after all, how do you arrest people because they are discussing going back to their country"162. El quid, evidentment, és que aquest retorn s'havia de fer amb les armes subministrades pel mateix Museveni.
L'estatut del Tribunal Internacional per a Rwanda tampoc ha previst els crims lligats a organitzacions anomenades criminals o els crims de participació.
L'estatut, fins i tot, no preveu la noció d'organització criminal. És a dir, doncs, que les persones que s'obstinen a presentar els accionistes de la RTLM o els membres dels partits CDR, MRND o MDR, PSD i PL (tendència republicana) com a criminals, pel simple fet de pertànyer a aquestes organitzacions, no tenen cap fonament jurídic per a fer-ho. En efecte, aquestes organitzacions són, realment, a la vista de la legislació ruandesa, organitzacions lícites i oficialment reconegudes. No poden ser qualificades de criminals.
D'altra banda, fins i tot, si aquestes organitzacions poguessin ser jurídicament declarades criminals, no n'hi ha prou de formar-ne part per a ser considerat com a criminal. En efecte, criminals només ho serien els membres que s'haurien adherit a aquestes organitzacions sabent pertinentment que tindrien objectius criminals163.
Quant als membres d'aquestes organitzacions que fossin culpables de crims, haurien de respondre'n personalment.
En referència, particularment, a la ràdio de la R.T.L.M., S.A., hauria d'ésser qualificada en rigor com a instrument de propaganda del corrent republicà, com Radio Muhabura era l'instrument de propaganda del FPR. En aquest cas, el Tribunal Internacional per a Rwanda adoptaria la mateixa actitud que el Tribunal de Tòkyo, pel qual apareixia que les associacions japoneses que eren percebudes com a criminals, "només havien fet tasca de propaganda i no podien incórrer en una responsabilitat penal per aquest càrrec"164:. Així, només serien reprimits els crims individuals que haurien estat comesos utilitzant les antenes de Radio Muhabura i de la RTLM o d'altres ràdios, com la RFI, la BBC, la VOA, Ràdio Vaticà, Canal Afrique, Deutsche Welle...
L'article 6 tracta de les competències del Tribunal ratione personae. Aquest article precisa, sobretot, que el fet d'ocupar altes funcions polítiques (cap d'estat, ministre) o administratives, no exonera un criminal de la responsabilitat penal i no pot constituir, per si mateix, una circumstància atenuant.
Un superior que no ha fet res per a impedir al seu subordinat de cometre un crim, "si sabia o tenia raons per saber" que aquest crim anava a ser comès, incorre en responsabilitat penal per aquest crim. I també, fins i tot, si havent sabut que aquest crim ha estat comès pels seus subordinats, no ha castigat els autors. Exigeix, doncs, del superior, de prendre "mesures necessàries i raonables" per a impedir el crim. És a dir, que si fa temptatives "raonables" però no arriba a impedir el crim o, fins i tot, si no té possibilitats de fer-hi res, no té, raonablement, cap responsabilitat penal. D'altra banda, la condició indispensable perquè el superior incorri en responsabilitat penal és que hagi sabut o tingut raons de saber que el subordinat s'aprestava a cometre el crim.
L'article 6 precisa, a més, que l'execució d'una ordre no pot excusar un crim. Pot, tanmateix, ser considerada com una circumstància atenuant.
L'article 7 fa referència a les competències ratione loci (lloc) i ratione temporis (temps). Les competències del Tribunal s'estenen a tot el territori ruandès i als territoris dels països veïns on ciutadans ruandesos haurien comès un crim o l'altre dels definits abans. La competència del Tribunal ha estat limitada al període comprès entre el 1 de gener i el 31 de desembre de 1994.
Molta gent creu que tot crim contra el dret internacional comès en el marc del conflicte ruandès, sigui quin sigui el lloc on es trobava el criminal i sigui quina sigui la seva nacionalitat, ha d'ésser sotmès a la competència del Tribunal Internacional per a Rwanda. Això permetria, sobretot, d'inculpar periodistes estrangers, membres o responsables d'ONGs, que van, pràcticament, incitar els tutsi i el FPR a continuar la guerra i a massacrar poblacions hutu. D'aquesta manera, podrien ésser justiciables d'aquest Tribunal els responsables de certs serveis governamentals americans, britànics, belgues, ugandesos i d'altres, així com els seus col.laboradors que han participat en el conflicte ruandès i han comès crims greus contra el dret internacional, com l'assassinat del President Habyarimana, que ha provocat les massacres interètniques.
Tenim el sentiment que el Consell de Seguretat ha limitat el camp d'acció del Tribunal Internacional per a Rwanda per a evitar que els governs que van ajudar el FPR a fer la guerra contra Rwanda no siguin objecte d'acusació i que alguns Caps d'Estat o de Govern i d'altres altes personalitats, com Bill Clinton, Museveni, John Major, els ministres belgues Willy Claes i Léon Delcroix, el diputat belga Jean Gol..., no siguin obligats a comparèixer davant el Tribunal. El Consell de Seguretat ha volgut, també, sostreure alguns dels seus membres, com el Secretari General Boutros Boutros Ghali, a la justícia, mentre que pels seus actes o omissions o, fins i tot, complicitat, les massacres interètniques no han pogut ser evitades.
Sigui el que sigui, totes aquestes persones han de ser citades com a testimonis davant el Tribunal Internacional per a Rwanda. Però les persones com el general Dallaire i els seus acòlits han de comparèixer com a acusats.
La majoria dels ruandesos haurien desitjat que les competències del Tribunal ratione loci et ratione temporis fossin més àmplies.
En efecte, tot crim greu contra el dret internacional en el marc del conflicte ruandès, des dels preparatius de la invasió de l'u d'octubre de 1990, fins al moment en què el Tribunal conclourà els seus treballs, hauria d'entrar en les competències del Tribunal.
Així, tots aquells que són culpables de propagandes de guerra, planificació i incitació a la guerra d'agressió i de continuació de la guerra contra Rwanda, sigui quin sigui el territori on aquests crims han sigut comesos i sigui la que sigui la nacionalitat dels criminals, haurien de comparèixer davant el Tribunal Internacional per a Rwanda.
La competència del Tribunal ratione temporis hauria pogut ser ampliada, al menys per a cobrir els crims abominables contra el dret humanitari comesos pel FPR i les tropes ugandeses, particularment el gener-febrer de 1991, el febrer-març de 1993 i l'agost de 1993. I també respecte a les massacres comeses el 1995 per les autoritats del FPR i el seu exèrcit, sobretot les horribles massacres de Kibeho i Kanama, que corren el risc de restar impunes, sobretot al més alt nivell.
L'article 8 preveu que els tribunals nacionals també són competents, al mateix nivell que el Tribunal Internacional, per a jutjar els crims definits anteriorment. Tanmateix, el Tribunal Internacional té la primacia i pot, en qualsevol estadi del procediment, "...demanar oficialment, a les jurisdiccions nacionals, de desprendre-se'n al seu favor...".
Molts analistes objectius, sobretot aquells que segueixen de prop les relacions internacionals, estimen que els tribunals ruandesos corren el risc de repetir la "farsa judicial de Leipzig", que va ser condemnada unànimement. D'altra banda, la justícia del FPR serà, fatalment, la justícia del vencedor, la de la venjança.
Adoptant aquesta clàusula de "competències concurrents", el Consell de Seguretat ha depassat la desgraciada experiència de Leipzig i ha trepitjat l'esperit de Nuremberg, que Jacques Bernard Herzog, participant actiu en aquest primer Tribunal Internacional, resumeix en aquests termes: "... val més que els vencedors hagin exercit la seva justícia al gran dia d'una audiència oberta al control de l'opinió pública internacional, que no pas en els clarobscurs d'un sotabosc i en el soroll de les metralletes de la venjança"165:11.
Hom sent, en tot moment, la mà de l'Administració americana que busca, per tots els mitjans, que els vençuts (hutus) siguin esclafats de debó pels vencedors (tutsis). Són els americans, en efecte, els qui han insistit perquè la participació dels tribunals ruandesos en els judicis dels crims comesos durant els esdeveniments coberts pel Tribunal Internacional per a Rwanda, sigui reserva del Consell de Seguretat.
Es pot esperar que el Tribunal Internacional podrà fer servir el seu dret a la primacia per a desposseir els tribunals nacionals, cada vegada que es cregui necessari per a assegurar una bona justícia, sigui per a impedir els tribunals ruandesos d'exercir la justícia del vencedor o per a sostreure criminals del rigor de la llei?
L'article 9 conté el principi segons el qual ningú pot ésser jutjat dues vegades per un mateix crim (non bis in dem).
Preveu, tanmateix, que el Tribunal Internacional pot prendre el cas d'una persona sospitosa d'haver comès un crim contra el dret humanitari, sota certes condicions:
1. Si aquesta persona només ha sigut jutjada per un crim de dret comú.
2. Si "la jurisdicció nacional no ha sigut establerta de manera imparcial o independent" o si "el procediment emprès davant d'ella mirava de sostreure l'acusat de la seva responsabilitat penal internacional" o si "la demanda no ha estat exercida amb diligència".
El Tribunal haurà d'estar atent per a corregir les patinades i els subterfugis als quals els jutges ruandesos seran obligats a recórrer per la pressió i imposició de les autoritats del FPR, que volen fer condemnar massa feixugament totes els hutu i absoldre alegrement un gran nombre de tutsis o condemnar-los a penes irrisòries.
Ningú ignora que les més altes autoritats del FPR, començant per Paul Kagame, anomenat Pilat per la seva crueltat, són grans criminals internacionals. Ho faran tot per a escapar de la justícia. D'altra banda, és la raó per la que han insistit prop del Consell de Seguretat perquè tots els processos tinguin lloc a Rwanda, on hauria d'ésser situada, segons ells, la seu del Tribunal. Hom se'n recorda, fins i tot, que en un cert moment les autoritats de Kigali es van oposar a la creació del Tribunal Internacional, pretenent que la justícia ruandesa podia complir la missió tota sola.
La "farsa judicial de Leipzig" sembla, doncs, que s'ha de repetir a Rwanda. Jacques Amalric reconeixia, en la seva editorial de 27 de febrer de 1996 (Libération n. 4594) que "la paròdia de justícia que es prepara (a Rwanda) és plena, per damunt de tot, de venjança i dissuasió. Una venjança que només es concebeix com a col.lectiva i una dissuasió que mira de convèncer els refugiats hutu de no tornar, sobretot, a travessar la frontera".
* Dues sales de primera instància, amb tres jutges cadascuna, i una sala d'apel.lació, amb cinc jutges.
* El Procurador.
* Un Secretari.
Els jutges de les sales de primera instància són elegits per l'Assemblea General de les Nacions Unides per a un període de quatre anys.
Els jutges de la Cort d'Apel.lació del Tribunal Internacional per a Rwanda són els mateixos que hi ha a la Cort d'Apel.lació del Tribunal Internacional per a l'ex-Iugoslàvia.
Els jutges elegeixen el seu President que, en el seu moment, assigna els jutges a les cambres després de consultar-ho amb ells.
Cada jutge ocupa la sala que li és assignada. Els jutges designats en cada sala elegeixen els seus Presidents, que condueixen "tots els procediments de cada sala".
Cal recordar que l'Assemblea General ja ha designat els jutges dels Tribunal Internacional per a Rwanda. Aquests han prestat jurament el 26 de juny de 1995, a la Haia, i han començat immediatament els seus treballs.
Per començar, han d'examinar, sobretot, els reglament interior del Tribunal.
El Procurador és responsable de la instrucció dels expedients. Examina les demandes "contra les persones considerades responsables de violacions greus del dret humanitari internacional.." (art. 15).
El Procurador del Tribunal Internacional per a Rwanda és el jutge sudafricà Richard Goldstone, el mateix que el del Tribunal Internacional per a l'ex-Iugoslàvia. El govern del FPR es va oposar a la seva nominació pretenent que caldria un Procurador propi per als expedients ruandesos. Però en realitat, les autoritats del FPR tenen por de la independència i la integritat reconegudes al jutge Goldstone, el qual és probable que sigui rigorós contra les seves maniobres, encaminades a sostreure's de la justícia.
L'Adjunt del Procurador és un jutge de nacionalitat malgaix. Resideix a Kigali, mentre que Goldstone es queda a la Haia (Països Baixos), a la seu del Tribunal Internacional per a l'ex-Iugoslàvia.
El Secretari assegura l'administració i els serveis del Tribunal Internacional per a Rwanda (art. 16). El Secretari és designat pel Secretari General de l'ONU després de consultar-ho amb el President del Tribunal
Aquest reglament d'ordre intern regeix "l'establiment de l'acusació, els processos en primera instància i els recursos, la receptibilitat de les proves, la protecció de les víctimes i dels testimonis i d'altres qüestions apropiades". Tanmateix, l'estatut del Tribunal Internacional per a Rwanda conté els principis de base d'aquests procediments, que resumim a continuació:
a. El Procurador obre una informació d'ofici en fe a informacions obtingudes de tota mena de fonts que avalui d'antuvi, abans de decidir prosseguir.
b. El Procurador, tot seguit, és habilitat per a interrogar els sospitosos, les víctimes i els testimonis; per a reunir les proves i procedir a mesures d'instrucció.
c. Tot sospitós interrogat té el dret d'ésser assistit per un conseller, triat per ell o atribuït d'ofici, si no té els mitjans per a pagar un defensor. També té dret a un intèrpret en cas de necessitat.
d. El Procurador estableix una acta d'acusació "si decideix que, a la vista de les presumpcions, s'escau d'emprendre les demandes...". Exposa breument els fets i els crims retrets a l'acusat. L'acta d'acusació, tot seguit, és transmesa a un jutge de la cambra de primera instància.
a. El jutge examina l'acta d'acusació transmesa pel Procurador. Té l'opció de confirmar-la o rebutjar-la.
b. Si el jutge confirma l'acta, decreta, "a requeriment del Procurador, les ordres i mandats de detenció, arrest, citació o lliurament, o tota altra ordre necessària per a la conducció del procés".
En cas de confirmació d'una acta d'acusació, la persona referida és col.locada en situació d'arrest "conforme a una ordre o mandat d'arrest" emanat del jutge. Aquesta persona és informada, immediatament, de les acusacions dirigides contra ella i és citada al Tribunal.
Així doncs, només és després de l'examen i confirmació de l'acta d'acusació del Procurador que una persona acusada és posada en estat d'arrest. El procediment proposat pels americans de fer detencions en base a simples denúncies és, de fet, il.lícit. S'assembla més a una mesura d'ajustament de comptes que els americans i el FPR han imaginat per a poder ficar a la presó el màxim possible de líders hutu, si no existeixen contra seu indicis seriosos de culpabilitat.
Quan l'acusat és citat davant la sala de primera instància, es procedeix a la lectura de l'acta d'acusació i després l'acusat presenta els seus mitjans de defensa. Després d'això, la sala fixa la data del procés. Les audiències són publicades, llevat decisió contrària de la sala.
Aquest sistema d'acta d'acusació és desconegut en el sistema judicial ruandès, on tot el procediment es desenvolupa en dues fases i no en tres: instrucció de l'expedient pel procurador i després el procés. El sistema d'acta d'acusació sembla garantir millor els drets de l'acusat pel fet que, ja en el nivell de l'examen de l'acta d'acusació, el jutge pot rebutjar les al.legacions del Procurador.
La sentència és decidida, en majoria, pel jutges166. És motivada. Pot donar lloc a "opinions individuals o dissidents, que s'hi poden adjuntar".
"La sala de primera instància només imposa penes d'empresonament, segons la graella d'aquesta mena de penes aplicades pels tribunals ruandesos. La sala, també pot ordenar la restitució als seus propietaris dels béns adquirits per mitjans il.lícits.
Així, l'estatut del Tribunal Internacional per a Rwanda no preveu penes de multa, confiscació de béns, obligacions de residir a tal lloc o de no marxar de tal altre... No preveu la pena de mort, que el sistema de Nacions Unides rebutja.
La qüestió de la inaplicabilitat de la pena de mort en el procés internacional sobre el drama ruandès, ha preocupat durant molt de temps les autoritats del FPR. Aquestes van arribar, fins i tot, a votar contra la resolució instituint el Tribunal Internacional per a Rwanda a fi d'expressar el seu descontentament. Eren sontinguts en això pels americans. Però aquests no han pogut convèncer els altres membres del Consell de Seguretat de seguir la via proposada pel govern de Kigali. La senyora Madeleine Albright, representant permanent dels Estats Units a l'ONU, va declarar respecte a això que "els Estats Units comprenen les preocupacions expressades per Rwanda respecte a molts punts importants d'aquesta resolució, sobretot la qüestió de la pena de mort, però era, al seu parer, impossible de tenir en compte totes aquestes preocupacions i al mateix temps conservar el suport general que els membres del Consell de Seguretat donaven a aquesta resolució"167.
Així, el govern de Kigali havia esperat, amb els seus aliats, fer acceptar la pena de mort i batre's perquè aquesta s'apliques a la majoria de líders hutu, les llistes dels quals circulen ja arreu del món.
La minoria tutsi està determinada a decapitar el poble hutu. Caldria que medités, tanmateix, les paraules -quanta saviesa!- de Leon Blum (cap del Partit socialista francès) que, el 1941, va tenir el coratge lúcid d'escriure que no convé intentar "anorrear un poble, una llengua, una tradició, fins i tot una llegenda, ja que l'abús de la força crea la voluntat de la revenja"168.
Les persones condemnades o el Procurador poden presentar recursos pels motius següents:
1. "Error sobre un punt de dret que invalidi la decisió".
2. "Error de fet que hagi comportat una negativa de justícia".
La sala d'apel.lació pot confirmar, anul.lar o revisar les decisions de les sales de primera instància.
El procediment d'apel.lació previst a l'estatut del Tribunal Internacional per a Rwanda, constitueix una novetat respecte als processos de Nuremberg i Tòkyo, que no en tenien. El recurs d'apel.lació permet impartir una millor justícia, corregint, sobretot, els possibles errors de les sales de primera instància o el rebuig d'impartir justícia correctament.
En cas d'un fet nou decisiu, que no era conegut en el moment del procés, el condemnat o el Procurador poden demanar al Tribunal Internacional la revisió d'aquest procés.
L'article 26 preveu que les penes poden ser executades a Rwanda o en d'altres Estats que s'hagin inscrit a les llistes creades pel Consell de Seguretat. Les penes són executades "segons les lleis en vigor a l'Estat referit, sota la supervisió del Tribunal".
Es pot esperar que el Tribunal prendrà les mesures necessàries perquè la seguretat dels condemnats sigui garantida i que la seva detenció es faci en condicions humanes. Sinó, cal mostrar serioses preocupacions quant a l'oportunitat de detenir condemnats a les presons mortuòries de Rwanda o dels països limítrofs.
Tanmateix, una qüestió s'imposa. El Tribunal, estarà en disposició de supervisar realment les execucions de les penes, o s'acontentarà només registrant que tal condemnat o tal altre és detingut en tal presó o tal altra d'un determinat país? Aquesta noció de supervisió és igualment més vaga que la durada de la missió del Tribunal Internacional per a Rwanda, que no està definida ni a la resolució, ni a l'estatut. Serà igual o superior a la pena màxima que serà decidida? Difícil de creure. Aquesta funció hauria d'ésser confiada a una instància permanent de les Nacions Unides, que cobriria tota la durada d'execució de les penes.
El condemnat pot beneficiar-se d'una gràcia o d'una commutació de pena, segons les lleis en vigor a l'Estat en qüestió. Aquest Estat ho notifica al Tribunal, que pren la decisió "en interès de la justícia i sobre la base dels principis generals del dret".
Convé remarcar que la resolució que institueix el Tribunal indica que el govern ruandès ha de rebre una notificació abans de l'execució de les penes, així com en el cas de possibilitat de gràcia i commutació de pena. No es diu, tanmateix, que les autoritats de Kigali tinguin el dret de pronunciar-se sobre les decisions del Tribunal. De què serveix, aleshores, la notificació? Aparentment, aquesta notificació només és una simple informació a l'Estat d'on són súbdits els condemnats, o una notificació destinada a una àmplia difusió i publicació a fi que el poble ruandès sigui degudament informat de l'evolució dels expedients dels condemnats. La notificacio perilla, tanmateix, de tenir inconvenients greus, tenint en compte la determinació de venjança que anima la minoria en el poder a Kigali. Els esquadrons de la mort del FPR seran activats per a buscar i intentar executar líders hutu que seran indultats o les penes dels quals seran reduïdes. El govern de Kigali no s'estarà, d'altra banda, d'oposar-se enèrgicament a aquests procediments de gràcia i commutació de pena. Es pot, tanmateix, confiar en la independència del Tribunal.
Tots els Estats són cridats a col.laborar amb el Tribunal Internacional per a Rwanda i, particularment, amb les sales de primera instància, en la recerca i el judici de persones acusades. Han de respondre, sense retard, a qualsevol demanda d'assistència o a qualsevol ordre que vingui d'una sala de primera instància i que faci referència, sense límit a:
a. La identificació i recerca d'una o vàries persones.
b. L'aplegament de testimonis i la producció de proves.
c. L'expedició de documents.
d. L'arrest o detenció de les persones.
e. El trasllat o compareixença de l'acusat davant el Tribunal Internacional.
Per això, sembla que el Consell de Seguretat no ha previst enlloc, per una decisió obligatòria, que els Estats puguin prendre iniciatives de detencions, entre d'altres, de persones acusades. Els Estats només actuen per "demanda d'assistència" o seguint una "ordre" que vingui d'una sala de primera instància.
Se'n pot deduir, també, que les detencions fetes per alguns Estats no entren en el marc de la cooperació i ajuda mútua judicial en qüestió, de l'article 28; no s'avenen a la resolució que institueix el Tribunal Internacional per a Rwanda i no haurien, per això, d'aferrar-se al seu estatut, que ja violen.
La resolució 978 sobre les detencions adoptades el 27 de febrer de 1995 pel Consell de Seguretat, per la insistència dels americans, no modifica en res l'article 28, pel fet que aquesta resolució no és obligatòria i no apunta a la modificació de l'estatut del Tribunal Internacional. Les detencions fetes en el marc d'aquesta resolució Clinton, basant-se en simples denúncies, han d'ésser qualificades com detencions polítiques ja que no estan fonamentades en dret. El Tribunal Internacional hauria de desprendre's ràpidament d'aquest expedient.
Les llengües de treball del Tribunal són l'anglès i el francès. Tot i que els intèrprets podran ser posats a disposició dels acusats que no parlin o no comprenguin l'una o l'altra llengua de treball, el President del Tribunal haurà de vetllar perquè els francòfons compareguin davant els jutges francòfons i els anglòfons davant els jutges que parlin anglès.
D'altra banda, l'acusat haurà de poder contestar el nomenament d'un intèrpret o posar en dubte la conformitat i fidelitat de la seva interpretació.
La tria dels intèrprets del kinyarwanda perilla de crear problemes si el Tribunal no vetlla per la seva estricta neutralitat. Cal, sobretot, evitar intèrprets fornits pels simpatitzats d'una part quan és un membre de l'altra part el que és encausat. L'intèrpret, a falta d'una persona realment neutra i independent, haurà de pertànyer a la mateixa tendència política que la persona acusada. El mateix val per als traductors eventuals.
1. La igualtat de tots davant el Tribunal.
2. El dret de fer entendre la seva causa, equitable i públicament.
3. La presumpció d'innocència mentre la culpabilitat no sigui establerta per un judici equitatiu i just.
4. Cada acusat té dret, almenys, a les garanties següents:
a. Ésser informat, en els més petits detalls, "de la naturalesa i motius de l'acusació".
b. "Disposar del temps i les facilitats necessàries per a la preparació de la seva defensa i poder comunicar-se amb el conseller que hagi triat".
c. "Ésser jutjat sense retard excessiu".
d. Estar present en el procés i defensar-se ell mateix o tenir l'assistència d'un defensor que hagi triat, o un defensor atribuït d'ofici en el cas de falta de mitjans per a pagar-se'n un.
e. "A interrogar o fer interrogar els testimonis de càrrec i a obtenir la compareixença i l'interrogatori dels testimonis de descàrrec en les mateixes condicions que els testimonis de càrrec".
f. A tenir gratuïtament un intèrpret en cas de necessitat.
g. "A no ser forçat a testimoniar contra ell mateix o confessar-se culpable".
Abans de fer alguns comentaris sobre els drets de l'acusat, és important, en primer lloc, recordar que l'acusat en qüestió és la persona per la qual l'acta d'acusació adreçada pel Procurador ha sigut retinguda per un jutge de la sala de primera instància. Abans d'això, qualsevol persona, l'expedient de la qual no hagués arribat a aquest estadi, només seria un simple sospitós.
És a dir, doncs, que el terme "acusat" és, jurídicament, impropi quant a les llistes que circulen actualment. Totes aquestes persones que consten en aquestes llistes no són ni sospitoses, als ulls del Tribunal Internacional, ja que no figuren a la llista confeccionada per ell. Aquestes persones són, simplement, sospitoses, pels autors d'aquestes llistes, d'haver comès crims en el període considerat. La major part d'aquestes sospites, d'altra banda, no són més que un simple ajustament de comptes. Aquestes llistes no són documents jurídics utilitzables com a tals. Poden, tanmateix, servir d'indicacions per a fer investigacions. Però cal utilitzar-les amb una gran prudència i perspicàcia perquè emanen sempre de parts adverses, més aviat àvides de venjança i d'ajustament de comptes que de justícia veritable.
Aleshores, és de doldre que certs Estats, certes agències de Nacions Unides, ONGs i, fins i tot, individus, hagin pres alguna d'aquestes llistes com paraula de Déu. Aquesta actitud és més incomprensible pel fet que aquestes llistes només contenen curriculums vitae o afirmacions gratuïtes, sense proves o contenint simplement acusacions que no connoten actes reprensibles.
En el que fa referència a la defensa dels refugiats acusats, no cal dir que la posada a la seva disposició de defensors i intèrprets és indispensable ja que cap d'ells disposa de mitjans per a pagar-los. Tanmateix, amb la disponibilitat de defensors no n'hi ha prou per a una bona defensa. Cal que el mateix acusat comprengui l'acusació i sàpiga comunicar-se amb el defensor. Per això, l'acusat ha de disposar d'informacions i documentacions necessàries sobre el procés. Aquestes informacions li poden ésser comunicades en el moment en què hagi d'ésser interrogat pel Procurador o, fins i tot, una mica abans, en la mesura del possible.
A més, les mesures de protecció de les víctimes i els testimonis, evocades a l'article 21, no han de perjudicar els interessos de l'acusat. El principi d'igualtat davant el Tribunal també ha d'ésser escrupolosament respectat aquí.
En fi, els refugiats posats a les llistes creuen que els seus drets estarien més ben protegits si el Tribunal pogués procedir a investigacions prop de la massa dels mateixos refugiats. En efecte, fins ara, les investigacions han tingut lloc, gairebé exclusivament, en territori ruandès, fins i tot sense saber-ho el poble afectat. "Estan mancades de transparència i no tenen en compte tots els actors d'aquesta guerra"169.
Per a cloure aquest capítol, podem dir que el Tribunal Internacional per a Rwanda ha estat fortament sostingut pels refugiats hutu, els líders dels quals són posats en el banc dels acusats pel FPR, el vencedor. Tenen plena confiança en la neutralitat i la independència d'aquest Tribunal que, com el de Nuremberg, ha d'evitar que la repressió internacional no "degeneri en una venjança primitiva", segons l'expressió de Jacques Bernard Herzog. La justícia internacional ha d'ésser el baluard "contra la tradició i la temptació de represàlies"170.