La part governamental, composada pel Govern, les Forces Armades Ruandeses (FAR) i les joventuts dels partits polítics, és acusada principalment d'haver comès els següents crims:
1.- Planificació del genocidi i massacres de tutsi.
2.- Incitació de les "milícies" al genocidi contra els tutsi i a la massacre dels hutu "moderats".
3.- Distribució d'armes a les "milícies".
4.- Refús de parar les massacres.
5.- Incitació de la població a l'exil i al refús del retorn.
6.- Preparació de noves massacres a Rwanda.
Segons la Convenció Internacional per a la Repressió del Crim de Genocidi de 1948 (article 2) "...s'entén com a genocidi, qualsevol dels actes descrits a continuació, comesos amb la intenció de destruir, en tot o en part, un grup nacional, ètnic, racial o religiós, com a tal:
a) assassinats de membres del grup;
b) atemptat greu a la integritat física o mental dels membres del grup;
c) submissió intencional del grup a condicions d'existència que portin a la seva destrucció física o parcial;
d) mesures destinades a travar els naixements en el si d'un grup;
e) trasllat forçós d'infants del grup a un altre grup.
Aquesta definició comprèn tres elements constitutius:
* el grup, nacional, racial o religiós, vist com a tal;
* l'acte mirant de destruir, en tot o en part, un grup nacional, racial o religiós, com a tal;
* la intenció de destruir, en tot o en part, un grup nacional, racial o religiós, com a tal.
Com a grups nacionals, hom comptava a Rwanda, associacions professionals, grups de la societat civil, ONGs de desenvolupament, partits polítics. Aquests darrers s'oposaven, efectivament, en l'escena política, algunes vegades amb violència. Militants de partits oposats es mataven entre ells. Aquesta violència també es podia trobar en d'altres grups, però es reduïa sempre a querelles basades en la pertinença a partits polítics.
Quan s'examina atentament i objectivament la situació que regnava a Rwanda abans del 6 d'abril de 1994, hom remarca que la societat estava fortament bipolaritzada al voltant de dues ètnies principals, que són els tutsi i els hutu. Els primers sostenien massivament el FPR, àmpliament dominat per la gent d'aquesta ètnia, mentre que els segons s'oposaven, en la seva aplastant majoria, a la presa del poder per la força i a la reinstal.lació per la força de la minoria tutsi al poder. Les velles rivalitats ètniques estaven, doncs, en el seu paroxisme, comprès el si de les estructures dels partits polítics, en què alguns, com el MDR i el PL, ja estaven escindits en dues tendències oposades, amb rerefons ètnic. Fins i tot en el si del MRND i del PSD, els dos altres partits de la coalició governamental d'aleshores, hi havia dues tendències, pro-hutu i pro-tutsi, prou marcades, mentre que el CDR era, en la seva aclaparadora majoria, composat per hutu. Aquest darrer partit no amagava, d'altra banda, les seves idees sobre la defensa dels interessos de la majoria popular, amenaçats per una minoria que havia començat una guerra contra la República i la Democràcia.
Els religiosos també estaven aliats als seus congèneres d'ètnia. El clergat catòlic, composat per un 80% de tutsi, tenia grans simpaties pel FPR. Alguns religiosos, fins i tot, participaven en la guerra, amb les armes a la mà, o eren còmplices d'actes de terrorisme. "El clergat estava molt dividit. Els uns estaven compromesos amb el règim del moment. Els altres, difícilment amagaven les seves simpaties pel FPR"...En el moment crucial, es van veure capellans amb kalashnikov(68).
En la societat ruandesa d'abans del 6 d'abril de 1994 hi havia, doncs, prou ingredients per a enfrontaments violents fonamentats en les escissions, sobretot ètniques. El mateix govern del moment era una coalició heterogènia i fluixa, formada per cinc partits polítics, que no arribaven mai a posar-se d'acord sobre els problemes majors amb què el país estava confrontat. Aquest govern estava també, a imatge dels partits polítics, desmarxat, desunit, bipolaritzat.
Qui, entre els grups o institucions presents, podia alimentar les intencions de destruir l'altre?
Precisem, en primer lloc, que fins i tot els individus isolats poden concebre la destrucció d'un grup, en tot o en part. Tanmateix, en la situació conflictual del moment, ningú podia actuar isoladament. És per això, que nosaltres privilegiem l'examen d'intencions de tal grup o tal altre.
El govern d'aleshores, és a dir, si ens limitem al període entre la signatura dels Acords d'Arusha (4 d'agost de 1993) i el 6 d'abril de 1994, el de Agathe Uwilingiyimana, era incapaç, en el seu conjunt, de concebre la destrucció de tal grup o tal altre, tal com estava dividit.
Com es presentaven, en aquest moment, els diferents corrents en el si del govern?
Hi havia dos corrents ferotgement oposats:
* el corrent pro-FPR, composat per Ndasingwa Landoald, del PL, i dos ministres sortits del PSD, Rugenera Marc i Nzamurambaho Frédéric, així com tots els ministres del MDR, que pertanyien a la facció de Twagiramungu Faustin, inclòs el primer ministre, Uwilingiyimana Agathe.
* el corrent republicà, anomenat corrent "power", format teòricament per tots els ministres del partit MRND i de Mugenzi Justin i Ntamabyariro Agnès, del PL. Aquest corrent, a més, era sostingut pel MDR "power", oposat a Twagiramungu Faustin, així com pel CDR.
Adonem-nos que les escissions entre aquestes dues tendències es fonamentaven, a la vegada, sobre bases polítiques i ètniques, i que els altres grups esmentats, s'alineen darrera dels dos corrents político-ètnics, que els absorveixen.
Per a Degni Segui, els autors de les massacres contra els tutsi són "els organs de l'Estat i sobretot:
* els alts quadres polítics, com certs ministres, la guàrdia presidencial, les Forces armades ruandeses, la gendarmeria, les autoritats locals, prefectes i batlles; * òrgans del FPR, sobretot els responsables militars; * els milicians, els responsables dels partits extremistes com el MRND i el CDR".
Malauradament, Degni Segui no dóna els elements que demostren que els òrgans així identificats van alimentar la intenció de destruir tal grup o tal altre. Només entre els autors de les massacres, el FPR no va amagar les seves intencions de destruir alguns grups com a tals, sobretot els hutu anomenats extremistes (cosa que reconeix implícitament Degni Segui dient que "hi ha hutu extremistes" que cauen sota les bales del FPR), sobretot els membres dels partits MRND i CDR, que van ser perseguits durant tota la guerra. Naturalment, el Relator Especial no intenta descobrir les intencions del FPR, a fi de no concloure amb genocidi dels hutu.
Per contra, apunta de dret els organs de l'Estat, sobretot el govern i les Forces armades ruandeses, així com els partits polítics als quals encasta autoritàriament el qualificatiu "extremista".
Si s'analitza el comportament i la motivació dels órgans de l'Estat, hom pot descobrir en ells les intencions de destruir un o altre grup? Hem constatat que el govern com a tal, estava dividit, bipolaritzat. Era doncs incapaç d'alimentar la intenció de destruir un o altre grup i d'executar aquesta intenció. Així mateix, en la situació de crisi que regnava a Rwanda, cap individu, ministre, prefecte, alt funcionari, batlle o qualsevol altre, no estava en situació de concebre el genocidi i aplicar les seves intencions a l'execució. Els individus no poden ser més que coautors o còmplices. Hem arribat a la conclusió que cal cercar, més aviat, els grups com a tals. Ara bé, els diferents grups s'han fós ells mateixos en els dos corrents político-ètnics, el corrent republicà hutu i el corrent FPR-tutsi.
Des d'aleshores, caldria veure si els actes delictuosos que haurien sigut realitzats per un corrent o l'altre, tenien com objectiu destruir, en tot o en part, un grup o l'altre.
El FPR i els seus aliats tutsi van assassinar i massacrar sistemàticament grups de hutu a fi de destruir-los, des de 1990 fins avui; els drames de Kibeho i Kanama, viscuts en directe, són allà per a recordar-ho. Per contra, si els hutu han matat als tutsi, és manifestament a tall d'autodefensa o de represàlies instantànies i no programades. Així, quan els joves defensors de la capital van acorralar els agents armats del FPR, infiltrats en els diferents quarters armats de Kigali, ningu dubta que devien destruir-los abans que ells mateixos no fossin destruïts. A més d'aquests agents armats del FPR, hi havia nombrosos còmplices, armats ells també i que tenien en el seu actiu molts atemptats contra les poblacions hutu i molts assassinats de líders hutu.
Els actes dels joves hutu, que els mitjans informatius occidentals van anomenar "milicians" són doncs, de bon començament, actes de legítima defensa.
Cal reconèixer, tanmateix, que hi van haver, aquí i allà, actes de represàlies espontànies i, sobretot, després de l'assassinat innoble del cap de l'Estat ruandès. Aquests actes van ser exacerbats per les massacres sistemàtiques i selectives del FPR en contra de les poblacions hutu de Byumba i Kibungo.
Són, també, fruit de la por i el pànic que es van apoderar de la massa hutu quan el FPR va clamar ben alt, per boca de Paul Kagame, des del 7 d'abril de 1994, a ràdio Muhabura, que el seu exèrcit esclafaria tots aquells que s'alcessin contra ells. Els hutu es van tornar a trobar, psicològicament, en els esdeveniment de 1958-59 i 1963-67; és a dir, a l'època de la caça als líders hutu ordenada pel rei Mutara i pel partit UNAR i a l'època de les massacres dels hutu pels Inyenzi.
Aquest gènere de massacres-provocacions només podien anar a raure en represàlies sagnants. Però aquestes darreres van ser més mortals ja que eren alimentades per un odi visceral històric, desvetllat i mantingut per una guerra atroç i molt llarga. També van ser més mortals ja que eren consecutives, de fet, a la perfídia del FPR, que va fer veure que signava la pau mentre que preparava la guerra i les massacres, com ho va reconèixer l'ONG African Rights mateixa(69). La perfídia va conduir sovint a una reacció molt violenta. Existeixen exemples en diferents pobles del món. "Així, la massacre de Sand Creek, a Colorado, el 29 de novembre de 1864, on homes de la milícia blanca van atacar un poblat d'indis cheyennes i arapahoes, quan els caps estaven negociant un tractat, massacrant tres-cents indis, sobretot dones i nens, essent la causa principal de la ferocitat creixent dels indis de les planes en les dècades següents".
Alguns elements de les Forces Armades Ruandeses (FAR), van actuar segurament sota l'imperi de la provocació després de l'assassinat del Cap de l'Estat, que venia de negociar un acord per a l'establiment de les institucions de transició a Rwanda. Les FAR van comprendre tot seguit, que l'enemic es trobava dintre els murs de la capital, o sigui els agents armats del FPR, així com els seus còmplices, que venien a desencadenar l'assalt final per a prendre el poder, amb l'assassinat del President Habyarimana. A aquest nivell, van exercir el seu dret de legítima defensa i el seu deure de protecció de la població civil.
Els detractors de les FAR pretenen que ells van massacrar civils desarmats, amb la complicitat de les "milícies" i que les seven accions estaven planificades des de feia molt temps. El Relator Especial René Degni Segui, citat després en molts informes ulteriors on ha influenciat en les conclusions, afirma que les FAR i les "milícies" van cometre un veritable genocidi contra els tutsi. L'anàlisi feta abans, mostra que les conclusions del Relator Especial no reposen sobre arguments irrefutables, sinó més aviat sobre consideracions partidistes que no li permeten examinar objectivament els fets. Versemblantment, René Degni Segui ja tenia una opinió ferma abans d'emprendre les seves investigacions. La seva feina mira de justificar aquesta posició que, segons ell, és la del Secretari General de l'ONU, que aparentment, ell no vol contradir(71).
El treball de René Degni Segui és discutible, pel fet que procedeix de dos mètodes que indueixen a l'error: el sofisma i el mètode Coué. Pretén, en primer lloc, que la intenció "de destruir tot o en part es troba en les crides incessants a l'assassinat". Fins i tot suposant que aquestes crides incessants a l'assassinat hagin existit, on és la intenció de destruir tot o en part? El Relator Especial no diu: "crides a la destrucció de tot o part de tal grup o tal altre", sinó simplement "crides a l'assassinat". De simples crides a l'assassinat no es pot anar a parar necessàriament al genocidi. Hi pot haver un, dos o molts assassinats, sense que els assassins hagin tingut la intenció d'exterminar tal grup o tal altre. D'altra banda, Degni Segui sembla fiar-se del rumors que abunden a Rwanda, ja que sembla acontentar-se parlant de crides incessants a l'assassinat sense precisar els autors -a part que cita només la RTLM entre parèntesi i no mostra el lligam de causa a efecte entre aquestes crides i les massacres que van tenir lloc. Així, no hi ha res que permeti saber, d'entrada, de qui emana la intenció de destruir tot o part, ja que Degni Segui s'acontenta revelant el nombre de tutsi morts, ignorant el dels hutu, que en realitat és molt més elevat.
La deducció feta per Degni Segui, "d'un feix d'indicis concordants" com els anomenen, és igualment discutible ja que aquests indicis, fins i tot si són reals, no impliquen necessàriament la intenció de "destruir tot o part".
Examinem aquests indicis un per un.
*Distribució d'armes de foc i entrenament dels milicians
Degni Segui conclou, massa precipitadament, que en si, la distribució d'armes i l'entrenament dels milicians constitueixen la "preparació de les massacres".
Les informacions més objectives ens informen que les distribucions d'armes als civils van ser efectuades sobretot el 1992, a les zones de combat, o sigui als municipis limítrofs d'Uganda, on les bandes armades van causar estralls a les poblacions civils hutu. Però aquestes distribucions d'armes, acompanyades naturalment de l'entrenament d'aquests civils, no van conduir a les massacres, sinó més aviat a una autodefensa contra els atacs del FPR.
La segona fase de distribució d'armes va tenir lloc el 1993, després de la invasió assassina del FPR, de febrer-març de 1993, quan tothom va comprendre que aquesta organització estava determinada a prendre el poder per les armes. És d'aquesta època que data la bipolarització neta de la societat ruandesa. Resulta, sobretot, dels allistaments massius de joves tutsi en les files del FPR i dels entrenaments intensius a Burundi i a la regió de Mulindi, prop d'Uganda, on estava situat el quarter general del FPR.
Aquestes distribucions d'armes als civil no es feien de cara a les massacres de poblacions civils, sinó més aviat per l'autodefensa del civils contra l'agressió del FPR. Notem, d'altra banda, que aquestes accions responien a les preocupacions del govern ruandès, que havia adoptat, des dels temps del Primer Ministre Nsanzimana, el principi d'una defensa civil.
* Nombre de tutsi morts
El nombre de tutsi morts és efectivament elevat, però també aquí, el nombre de morts, en si, no implica necessàriament "la intenció de destruir tot o part". Cal que hi hagin d'altres elements convincents que mostrin clarament que els assassins perseguien l'objectiu d'exterminar els tutsi. D'altra banda, Degni Segui hauria de distingir els civils tutsi no armats, que van ser massacrats inútilment, dels combatents tutsi del FPR, infiltrats en tot el país, així com els seus còmplices. En efecte, la gent té tendència a fer l'amalgama i a considerar que tots els tutsi morts eren civils innocents.
El dret internacional reconeix "que els grups actius (de civils) que constitueixen el nucli de les forces de la guerrilla, tenen incontestablement la qualitat de combatents" . Cal estendre aquesta qualificació als simpatitzants, que són també combatents, en el sentit clàssic del terme, ja que efectuen operacions de reconeixement, "transmeten informacions, asseguren les comunicacions i les transmissions, aprovisionen les forces de la guerrilla amb armament i menjar i amaguen els insurgents"(72). Amb aquest propòsit, Colette Braeckman aporta un testimoni interessant, una jove camperola de Bugesera que declara sense embuts: "Durant molt de temps, vam ajudar els combatents amb mongetes i llet..."(73). La destrucció d'aquests grups enemics en el curs d'una guerra, no pot ésser assimilat al genocidi, a menys que la guerra en ella mateixa sigui considerada com un genocidi. Lògicament doncs, la intenció de destruir tals grups, si és provada, no pot, de cap manera, ésser un element constitutiu de genocidi.
El fet que el Relator Especial consideri que només el grup tutsi ha sigut objecte de genocidi, vist el nombre de tutsi morts , quan els hutu han sigut els més nombrosos a ser massacrats, torna la seva argumentació en tendenciosa i, per tant, no creïble. De fet, aquí vol evitar d'engavanyar el seu objectiu: demostrar que només hi ha hagut el genocidi dels tutsi perpetrat pels hutu. Fins i tot, si admet que hi ha alguns hutu "massacrats", són, segons ell, "hutu moderats" assassinats per elements de les forces armades i els milicians", o pels "extremistes hutu, formats sobretot per milicians que cauen sota les bales del FPR". El nombre de hutu assassinats és minimitzat i reduït a alguns "moderats" assassinats o "milicians" executats. Però en realitat, sobre 1'5 milions de morts en el moment de la confecció de l'informe de Degni Segui, més de 1'2 milions eren hutu!
*Resultat del seguiment d'una política de destrucció dels tutsi
Degni Segui pretén haver descobert una política de destrucció dels tutsi, però no precisa qui hi ha a l'origen d'aquesta política ni com s'executa. Els observadors no informats objectivament, poden creure que és el govern ruandès el que ha provocat la guerra, que oposa manifestament els tutsi a les altres poblacions ruandeses. Ara bé, la veritat és que aquesta guerra, que és la base de totes les desgràcies actuals que pateix Rwanda, l'ha portada el FPR, organització que tothom reconeix com essencialment tutsi.
Aquesta guerra ha estat minuciosament preparada per oficials tutsi, membres de l'Estat Major de l'exèrcit ugandès, en col.laboració amb els seus germans hima d'Uganda, amb Kaguta Yoweri Museveni al capdavant.
Els invasors de Rwanda van massacrar sistemàticament les poblacions hutu des d'octubre de 1990. La política de destrucció va estar, així, elaborada pels tutsi en contra dels hutu. Tanmateix, el Relator Especial va prendre irremeiablent part pels tutsi, buscant demostrar, a qualsevol preu, mitjançant arguments fal.laços, que els crims comesos a Rwanda només els han fet els hutu.
Quan hom analitza objectivament els fets i els esdeveniments, es constata que si hom es limita a la definició clàssica del terme, no hi va haver cap genocidi contra els tutsi. En efecte, malgrat el nombre elevat de tutsi morts, el element principal que defineix el genocidi, o sigui la intenció de matar tot o en part el grup tutsi, no es troba objectivament en les massacres comeses.
Per contra, l'anàlisi dels esdeveniments anteriors i posteriors al 06.04.94, permet afirmar sense equívocs, que hi va haver un genocidi del tot intencionat per part d'aquells que van planificar, preparar i executar el pla de presa del poder per la força, passant per l'assassinat del President Juvénal Habyarimana, considerat com obstacle principal d'aquests projectes maquiavèl.lics.
Després d'aquesta afirmació, reconfirmada i precisada més tard, els aliats del FPR, molts simpatitzants dels tutsi, en fan fer molt ressò. Hom pot citar, sobretot, Colette Braeckman, periodista del diari belga "Le Soir", Pascal Krop, periodista a "l'Evénement du jeudi" i sobretot, Alain Destexhe, Secretari General de Medécins Sans Frontières. Totes aquestes persones i d'altres, es van afanyar a escriure llibres per a fer l'apologia del FPR i dels tutsi i per a condemnar, sense pal.liatius, els hutu, assimilats tots als "genocides" i "autors de les massacres"(75). Tot aquests llibres, plens d'errors i mentides deliberades, van ser produïts a correcuita per a manipular la veritat i, sobretot, per a dissimular les greus exaccions comeses pel FPR. Per això no és sorprenent que un d'aquests autors, Alain Destexhe, ataqui apassionadament Amnistia Internacional, que va revelar i denunciar les massacres del FPR. Per l'autor, aquestes massacres són poc importants i al costat de les comeses contra els tutsi no serien res.
A més de persones físiques, també hi ha hagut Estats, com Estats Units, Gran Bretanya, Bèlgica i d'altres aliats del FPR, per a prendre al peu de la lletra les afirmacions de René Degni Segui. Aquests països van fer pressió sobre els tres experts de les Nacions Unides i sobre el Secretari General, Boutros Boutros Ghali, a fi que les conclusions de l'informe de l'expert no diferissin massa de les del Relator Especial. Per a reeixir en aquesta prova de força, es va refusar als tres experts el temps necessari per a fer investigacions decisives i exhaustives, sobretot en el nord-oest, el nord-est i el sud-est de Rwanda, així com en els camps de refugiats amb persones supervivents de les massacres del FPR. Les seves conclusions, sens dubte, haurien pogut ser diferents de les de Degni Segui. De fet, el seu treball va resultar una doble feina inútil.
Algunes ONGs, consagrades en cos i ànima al FPR, van agafar l'ocasió al vol per a caure amb tota la força sobre els hutu, el seu govern i el seu exèrcit i acusar-los de tots els mals. African Rights es va destacar en aquest exercici. Va produir un document de prop de mil pàgines per a condemnar, sense pal.liatius, els hutu i fer una apologia en regla de l'acció dels tutsi i el FPR.(77). És aquest document i les conclusions del Relator Especial, les que serviran de base al nostre anàlisi sobre la qüestió de la planificació del "genocidi" i les massacres.
Provem, en primer lloc, de resumir els arguments desenvolupats i que afirmen que els hutu, el seu govern, els seus partits polítics, així com les FAR, haurien planificat els esdeveniments que van tenir lloc a Rwanda a partir del 06.04.94.
a) Campanya d'exhotació a l'odi ètnic i a la violència, orquestrada pels mitjans informatius del govern o pròxims a ell, com Radio Rwanda i sobretot la Radio Télévision Libre des Mille Collines (RTLM). African Rights parla també de diaris escrits pro-hutu: Kangura, Médaille Nyiramacibiri, Kamarampaka, Interahamwe, Umurangi, Vérités d'Afrique, Ijambo, Ikindi, així com artistes hutu com Bikindi Simon.
b) Mobilització de la massa, sobretot per:
* la creació de milícies;
* la distribució d'armes a les poblacions civils i a les milícies.
c) Creació d'esquadrons de la mort.
d) Terrorisme de les milícies i assassinats de personalitats polítiques.
e) Rapidesa dels esdeveniments després de l'assassinat del President Habyarimana.
f) Existència d'una llista de persones a executar.
El Relator Especial, African Rights i tots aquells que pensen com ells, ignoren deliberadament la situació que prevalia a Rwanda després de l'agressió d'Uganda i del FPR. Objectivament, no es pot oblidar que Rwanda estava en guerra. Aquesta guerra havia provocat una bipolarització de la societat ruandesa al voltant de les dues grans ètnies, els hutu i els tutsi. La bipolarització era neta i irreversible, sobretot després de la signatura dels Acords d'Arusha. Des d'aleshores, no és sorprenent que els mitjans informatius hutu facin una propaganda encarada a la denúncia de l'enemic del poble ruandès, sostingut incondicionalment pels tutsi.
De la seva banda, els mitjans informatius tutsi feien una forta propaganda contra el règim de Habyarimana, considerat com a baluard i símbol del poder hutu instal.lat després de la Revolució Social de 1959. Aquests mitjans tutsi donaven suport unàniment al FPR i els seus objectius de prendre el poder per la força.
De primer, si René Degni Segui, African Rights i tots els altres amics del FPR, haguessin fet una anàlisi més objectiva i menys partidista de la situació, haurien conclòs, de fet, amb una propaganda paral.lela i oposada, en què l'iniciador és simplement el FPR, que va desencadenar la guerra.
Així doncs, si la propaganda pot ésser assimilada a la planificació de les massacres, és manifest que el FPR és el veritable planificador; els altres, no feien més que reaccionar a la seva ofensiva, per legítima defensa.
De fet, quan hom examina la successió dels esdeveniments, en allò que concerneix a aquesta propaganda, hom veu que el FPR i els tutsi van sempre agafats de la mà:
1986-1989:
Campanya violenta dels refugiats tutsi contra el poder republicà a Rwanda i apologia de l'època monàrquica pels diaris i revistes tutsi: Impuruza(78), Intego, Munyarwanda, Inkotanyi, Huguka, Isangano, Umurinzi i d'altres.
1989-principis de 1990
Inici d'una campanya internacional insidiosa contra el règim de Habyarimana, en preparació de la invasió del FPR. Aquesta campanya és portada pels refugiats tutsi, que es serveixen d'alguns mitjans occidentals. Brussel.les esdevé la plataforma d'aquesta campanya amb l'entrada en escena de Marie France Cros, periodista al diari "La Libre Belgique". El règim de Habyarimana és presentat com una dictadura hutu que aixafa els tutsi, però també els hutu del sud. La qüestió dels refugiats tutsi és desempolsada.
1990
El diari Kanguka és tret per Kageguhakwa Valens, abans de la invasió del FPR, per a preparar l'opinió.
Ruptura entre Ngeze Hassan i Rwabukwisi Vincent (RAVI), col.laborador en el diari Kanguka. Ngeze Hassan va fer unes revelacions sobre les connexions de Kanguka amb els refugiats tutsi que preparaven la invasió de Rwanda. Malauradament està empresonat, com el seu col.lega Ravi, per alta traïció.
Kageguhakwa Valens va passar el relleu de la propaganda dels refugiats tutsi i tot seguit, acompanyat de Bizimungu Pasteur, va marxar de Rwanda i s'afegí al FPR, que estava ultimant els preparatius de guerra amb el suport actiu del President Museveni.
01.10.90
Invasió de Rwanda pels militars de l'exèrcit regular ugandès, entre els quals hi ha refugiats tutsi, membres d'aquest exèrcit. Fixem-nos que fins aquesta data, els únics mitjans d'informació pro-governamentals que existeixen són Radio Rwanda, Imvaho i La Relève.
Principis de 1991
Creació de Radio Muhabura, punta de llança de la propaganda dels tutsi i del FPR. La seva estratègia és simple: fer una campanya d'informació i desinformació per a batre l'enemic i reinstaurar el règim tutsi a Rwanda. A aquests efectes, centra la propaganda als voltant dels punts següents:
* Desmoralitzar les Forces Armades Ruandeses.
* Denigrar el règim del moment i el procés de democratització ja encetat, per a guanyar l'opinió a la causa del FPR.
* Dividir els hutu fent creure que el FPR lluita tan sols contra el poder dels hutu del nord.
* Convèncer i encoratjar els tutsi perquè donin suport al FPR en l'interior i allistar-en molts a les seves files.
Aquesta propaganda de Radio Muhabura, junt amb d'altres maniobres dels tutsi i del FPR, va fer els seus estralls en el si de la societat ruandesa, més que els diaris tutsi o els mitjans de comunicació internacionals:
* Les rivalitats entre els hutu del nord i del sud van ser exacerbades. Alguns, entre aquests darrers, fins i tot van alimentar l'esperança de col.laborar amb el FPR per a capgirar "la dictadura" dels nordistes.
* El procés democràtic va descarrilar i es va transformar en combat de caps, delerosos per omplir les seves panxes i disposats a vendre's a no importa quins diables.
* La bipolarització de la societat ruandesa en dos corrents político-ètnics: d'una part els tutsi pro-FPR més alguns col.laboradors hutu, i de l'altra els hutu pro-republicans, que van aconseguir trencar la cadena de la divisió regional. Aquesta bipolarització es va clarificar des que els Acords d'Arusha no van resistir la partició real del poder entre els diferents rapinyaires, que eren els líders polítics.
Al mateix temps, Radio Rwanda, que va arribar, en el primer mes de la invasió, a mobilitzar tota la població ruandesa, sense distinció d'ètnia ni regió, contra els agressors, va ser completament paralitzada per les querelles partidistes. El FPR va maniobrar astutament per a neutralitzar al seu favor aquest mitjà nacional. En un cert moment, els adversaris del FPR van ser boicotejats i prohibits per l'emissora o, en tot o en part, seriosament censurats. Els Inkotanyi, tot i ser els agressors, tenien el bon paper mentre que Radio Muhabura continuava escampant la seva propaganda altament danyosa, divisionista, racista i incitadora a l'assassinat dels adversaris, que constantment eren citats per l'emissora.
Amb l'autorització del multipartidisme, el juny de 1991, d'altres diaris van veure la llum. Però l'abundor de mitjans traïa la bipolarització, que rosegava la societat ruandesa. Al voltant del veterà Kanguka, d'altres diaris pro-FPR naixien cada dia: Rwanda Rushya, le Tribun du peuple, le Messager-Intumwa, Kiberinka, d'Ere de Liberté, la Nation, Kanyarwanda, le Flambeau... Alguns d'aquests diaris, actualment, són els únics -signe dels temps- que tenen casa pròpia a Rwanda, sota el poder del FPR(79). Són aquests mateixos diaris els que fan el relleu de Radio Muhabura, per a denigrar els hutu en general o per oposar els del nord als dels sud. Alguns representaven els hutu, sobretot amb forma de goril.les, amb el nas ample i només tres dits als peus, amb cometaris malvolents, provocadors i manifestament racistes (le Tribun du Peuple); d'altres, treballaven conscienciosament per a soscavar la solidaritat dels hutu contra la guerra del FPR (Rwanda Rushya).
Remarquem que periodistes massa zelosos van, fins i tot, suggerir de caçar els hutu provinents del nord i residents a Kigali, si era necessari mitjançant la violència. Unes llistes van ser confeccionades i les amenaces van començar a ser executades ja el 1992. Però, al costat d'aquests diaris tutsi, hi havia diaris hutu nascuts darrera de les seves passes, menys per assegurar la pluralitat d'opinions que per anar a la contra de la campanya ofegosa dels diaris tutsi i per a suplir la carència de Radio Rwanda, en la defensa dels interessos de les masses populars.
La bipolarització era nítida i l'antagonisme remarcable per aquell que volia veure i constatar la realitat. Tanmateix, al començament, el diaris hutu reflectien dues tendències: les pro-Habyarimana i les anti-Habyarimana de l'oposició. Aquests darrers eren molt complaents amb el FPR i queien, de vegades, en els paranys dels tutsi, sobretot els de combatre sense discerniment tots els hutu del nord, inclosos aquells que pertanyien al seu propi corrent polític (Isibo). Era la manifestació flagrant del principi maquiavèl.lic de "devide ut imperes" (divideix per a regnar), que va estar a la base del poder de l'Imperi Romà i dels imperis colonials. Aquests hutu no van arribar a descobrir el seu monumental error fins a la darreria de 1993, quan la partició real del poder amb el FPR va esdevenir impossible. I va ser en aquest mateix moment que va néixer la Radio Télévision Libre des Mille Collines, exactament tres anys després de la creació de Radio Muhabura.
Quant als artistes hutu que African Rights incrimina, com Bikindi Simon, ningú ignora que la comunitat tutsi tenia els seus aedes, que mantenien la flama de la venjança contra els hutu, molt abans de les prestacions patriòtiques de Bikindi. Hom pot citar, sobretot, la cèlebre Kayirebwa Cécile. Molts grups musicals tutsi es van formar a Burundi, Uganda, a Rwanda mateix, per a donar suport a la guerra del FPR. Per què Bikindi Simon i d'altres artistes hutu no haurien tingut el dret de combatre l'agressor?
Hom pot demanar-se, legítimament, des d'aleshores, qui és culpable de propaganda reprensible, l'agredit o l'agressor?
Si René Degni Segui i tots aquells que van seguir la seva lògica, o els que van anar més enllà, com African Rights, haguessin volgut analitzar bé, sense haver pres partit prèviament, les produccions dels mitjans de comunicació dels dos corrents ètnico-polítics, haurien pogut remarcar que els mitjans pro-hutu no feien més que replicar a la propaganda dels mitjans tutsi i pro-FPR. En fi, si René Degni Segui i tots els detractors dels hutu haguessin tingut un cert sentit de justícia i equitat, haurien pogut concloure que, a Rwanda, més aviat hi regnava una tensió ètnica malsana i perillosa, susceptible de transformar el conflicte, que veritablement encara no estava ben enfocat malgrat els Acords d'Arusha, en una guerra civil generalitzada sense treva.
Però el Relator Especial va preferir veure els esdeveniments amb un sol ull, com algú que patís d'estrabisme. Tots aquests informes van tendir a fer creure que només hi havia un sol causant del desordre, el hutu, l'agredit, i una sola víctima, el tutsi, el FPR. Els altres no van fer més que seguir l'evangeli segons Sant René Degni Segui, apòstol de Kagame, defensor infatigable del Musevenisme i atacant de la democràcia fonamentada sobre la regla "nyamwinshi" (regla de la majoria).
Veiem ara el segon element que el Relator Especial i els seus deixebles posen entre els índícis de planificació de les massacres.
* Creació de les milícies
En cas d'agressió, la mobilització de la massa per a l'autodefensa i la defensa de la pàtria no és il.lícita, segons el dret internacional. També, African Rights perd completament la seva credibilitat al refusar als ruandesos el dret de mobilitzar-se contra l'agressor i els seus còmplices, i presentant l'anàlisi del Ministeri de Defensa de 29.09.91 en aquest sentit, com un indici de planificació de les massacres(80).
La creació de "milícies" per a combatre el FPR i els seus aliats i còmplices que preparaven una nova ofensiva, l'assalt final segons deien ells, és un acte legal i legítim. Per contra, el que és il.legal i reprensible, és l'aliança amb l'enemic o la col.laboració amb ell. En el curs de la segona guerra mundial, aquests traïdors patien càstigs exemplars, sobretot quan queien a les mans dels "resistents" o dels "partisans".
African Rights hauria de saber fer, d'altra banda, la diferència entre les "milícies" que van combatre valentament contra el FPR, els seus aliats i els seus còmplices i els Interahamwe o els Impuzamugambi, joventuts respectives del MRND i CDR. Si alguns entre aquests joves van prendre les armes per a defensar la pàtria, no ho van fer com a joventuts del partit, sinó com a patriotes ruandesos. Vol ignorar, deliberadament, per a les necessitats de la causa, que d'altres partits polítics tenien joventuts, a més dels dos citats: la joventut liberal (PL), Abakombozi (PSD), Inkuba (MDR).
Els membres d'aquestes joventuts, gairebé tots, van estar ficats en la guerra, els uns (la joventut liberal i una part dels Abakombozi) del costat del FPR i els altres (Inkuba, Impuzamuganbi, Interahamwe i la majoria dels Abakombozi) dels costat del corrent republicà.
És inexacte, doncs, continuar creient que només els Interahamwe i, accessòriament, els Impuzamugambi, van combatre per al país.
Cal saber, tanmateix, que aquestes joventuts van ser creades per a reforçar la lluita política dels seus partits i la seva extensió territorial. Només la joventut lliberal (al menys el seu component tutsi, el més important) havia estat creada per ajudar el FPR en el seu combat per a la conquesta del poder per la força i la violència.
* Distribució d'armes a les poblacions civils i a les milícies
Reconeixent que l'autodefensa és legítima, a la vista del dret internacional, i que el reclutament de les masses és un dret i un deure de cada Estat agredit, les autoritats ruandeses, en aquest cas el Ministeri de Defensa, no han comès cap crim quant a la distribució d'armes a les poblacions de les zones de combat o als joves compromesos a defensar la pàtria des de la represa de la guerra.
El Relator Especial i els seus deixebles, més aviat haurien de buscar els assassins del President Habyarimana i aquells que van aprofitar-se del caos consecutiu a aquest assassinat per a llançar-se a l'últim assalt per a prendre el poder per les armes, obligant així a la població civil i la joventut ruandesa a prendre les armes per a defensar les adquisicions democràtiques. Cal, tanmateix, malfiar-se de les informacions fantasioses, com les donades per la periodista Colette Braeckman, la qual pretén que, el març de 1994, hi havia 50.000 fusells només a la ciutat de Gitarama, que tindria uns 144.000 habitants(81). Ara bé, Gitarma tenia, com a màxim, 20.000 habitants.
Aquest terme d'esquadró de la mort és una traducció de l'expressió anglesa "death squads" o "squad killers". Aquesta expressió ens ha arribat d'Uganda, importada pel oficials del FPR que, majoritàriament, eren membres dels esquadrons de la mort d'Idi Amin i després de Museveni.
El major Paul Kagame, esdevingut general sense transició i Vice-president i, al mateix temps, Ministre de Defensa del règim minoritari tutsi de Kigali, va ser, durant molts anys, director dels serveis de seguretat de l'exèrcit ugandès i cap dels "death squads". Va tornar-se tristement cèlebre amb la repressió contra els opositors ugandesos, en la qual molts van morir sota les tortures dels seus esbirros. A Paul Kagame li agradava fer servir, sobretot, els mètode dels "tres lligams" o kandoya, que Amnistia Internacional va retrobar a Rwanda entre els arsenals de tortura del FPR(82).
Els primers a parlar d'esquadrons de la mort, a Rwanda, van ser els tutsi, agents del FPR. Aquesta expressió no va aparèixer fins després de la invasió d'octubre de 1990. Abans no existia a Rwanda.
Els extremistes tutsi a sou del FPR, van utilitzar els seus talents de membres d'esquadrons de la mort del FPR, per a sembrar el terror en la població des de 1991(83). Atemptats assassins van assolar el país, pràcticament fins a la represa de les hostilitats, el 7 d'abril de 1994. Els assassinats dels líders hutu van ser sàviament organitzats. Però els dirigents del FPR, que estaven experimentats des de la campanya ugandesa, en l'organització d'atemptats terroristes i assassinats, van adoptar una tàctica astuta: endossar els crims al adversari abans que aquest reaccionés, després orquestrar una gran publicitat al voltant d'aquesta acusació. Així, encara que l'adversari ho desmenteixi, sempre hi haurà qui ho posarà en dubte i es creurà la primera versió dels fets. El FPR, ha esdevingut mestre en la manipulació dels fets i l'opinió, i la víctima, com per encantament, el seu propi botxí. El FPR va "mostrar les seves facultats de manipulació de l'opinió estrangera"(84), reconeixia la periodista belga Colette Braeckman.
Així, arran del seu sojorn a Rwanda del 7 al 21 de gener de 1993, la Comissió Internacional d'Investigacions sobre les violacions dels Drets de l'home a Rwanda, va recuperar la informació llançada abans pel senador belga de Kuijpers i els seus companys, segons la qual el President Habyarimana tindria un esquadró de la mort (o xarxa zero)(85) formada pels membres de la seva família i pels seus pròxims col.laboradors.
Evidentment, no es va aportar cap prova per a justificar aquesta acusació. L'única persona que va confessar ser membre del suposat esquadró de la mort de Habyarimana Juvénal, és Africa Janvier, un antic membre dels serveis ruandesos d'informació, que s'ha transformat en "periodista" en favor de l'obertura al pluralisme polític. Aquesta persona, que va vendre la seva "confessió" als mitjans de comunicació internacionals i als detractors del President Habyarimana, curiosament no està preocupada pel FPR. Al contrari, aquest últim l'ha ajudat a sortir de Rwanda per a declarar-se "refugiat" al Camerun, on és mantingut per l'ACNUR i per Reporters Sans Frontières. Es presenta com a corresponsal de molts diaris del lloc, fins i tot diaris seriosos com "Liberation", quan, amb prou feines, pot entendre i parlar francès i encara menys escriure'l.
Hom no pot més que posar en dubte aquesta "confessió" política, ja que no va donar lloc a cap persecució, ni per part d'aquells que haurien estat ferits per l'esquadró de la mort de Habyarimana, ni per aquells que s'han erigit en defensors de la causa tutsi.
La llista de presumptes membres de l'esquadró de la mort es va allargar indefinidament; el FPR hi intriduïa tots aquells que volia neutralitzar o senzillament eliminar. És amb aquesta òptica que va presentar, el 2 de febrer de 1993, a les negociacions d'Arusha, una llista de 29 funcionaris de l'Estat, que acusava de pertànyer a l'esquadró de la mort del President Habyarimana. Exigia el llicenciament d'aquests funcionaris, però sense donar cap prova de les seves acusacions. No havent trobat satisfacció a la seva exigència, el FPR va emprendre l'eliminació d'aquestes persones amb els seus esquadrons de la mort:
* Gasana, batlle de Kinigi, va ser executat el 8 de febrer de 1993.
* El mateix any, Gacinya, comandant de la polícia de la Prefectura de Kigali, va ser eliminat i, després, Rwambuka Fidèle, batlle de Kanzenze.
* El pare de Bizimungu Côme, Prefecte de Gisenyi i després de Kigali, va ser assassinat.
* Gatete Jean-Baptiste, batlle de Murambi, i Serubuga Laurent, Coronel a la reserva, van escampar d'uns atemptats.
* El 22 de febrer de 1994, Bucyana Martin, President del CDR, va ser assassinat. Una mica abans, el 30 de gener de 1994, Barayagwiza Jean-Bosco va estar a punt de ser assassinat en el seu domicili.
Totes aquestes persones figuraven en la llista del FPR del 2 de febrer de 1993.
Els esquadrons de la mort (death squads) del FPR, també es van destacar per assassinats de persones que, tot i no figurar a les llistes negres dels extremistes tutsi, no estaven pas menys en el seu punt de mira. Es tractava sobretot de Gapyisi Emmanuel, un dels líders carismàtics del MDR i Gatabazi Félicien, Ministre d'Obres Públiques i Energia i puixant Secretari General del PSD.
El primer, va ser executat pel fet que havia optat decididament a combatre aquells que volien prendre el poder per la força (el FPR i els seus aliats i còmplices) i tots els altres que no acceptaven fàcilment l'alternança (Habyarimana i els seus aliats).
El Ministre Gatabazi va ser liquidat, tal com hem precisat abans, perquè constituïa un gran perill pel FPR, que perillava de perdre l'hegemonia que esperava en els òrgans de transició. Concretament, com que Gatabazi controlava la base i l'economia del partit, ho havia fet tot per a neutralitzar els pro-FPR (el President Nzamurambaho i el Vice-president Ngango) del seu partit. Així, sobre els 11 diputats del seu partit, només en va quedar un que fos pro-FPR.
El FPR, havent perdut ja l'aliança amb els partits MDR i PL, escindits en dues tendències antagonistes, no podia tolerar la pèrdua del PSD, amb el qual, d'altra banda, planificava fusionar-s'hi més endavant. L'eliminació de Gatabazi era un imperatiu per a parar les defeccions i capgirar el vapor.
En fi, cal remarcar que els atemptats perpetrats a l'interior del país, els assassinats de poblacions a les zones de combat (Bwisige, Mutura, Kirambo i d'altres), així com els assassinats de líders polítics, tots aquests crims perpetrats abans de l'assassinat del President Habyarimana de Rwanda i Ntaryamira de Burundi, només van caure damunt de personalitats hutu. Tret dels disturbis interètnics de Bigogwe, Kibilirira i Bugesera, que van causar la mort d'alguns tutsi, cap líder tutsi, d'envergadura nacional o fins i tot regional, no va ser assassinat entre la invasió de Rwanda pel FPR (01.10.90) i l'assassinat del President Habyarimana (06.04.94), mentre que moltes desenes de líders carismàtics hutu, d'envergadura regional i nacional, van ser liquidats, incloent-hi el President de la República!
Lògicament doncs, els esquadrons de la mort que van operar fins aquí, a Rwanda -resten actius, fins i tot actualment, si s'ha de creure els informes d'Amnistia Internacional i Filip Reyntjens, citats abans, i, segons Faustin Twagiramungu, del temps en què era Primer Ministre del FPR- són els famosos "death squads" o "killer squads", pertanyents al FPR.
L'esquadró de la mort del President Habyarimana és una fabulació, en la qual creien, sense proves, els amics del FPR. Per què no hauria servit mai per a liquidar, si existia, els líders polítics tutsi, aliats de l'enemic, o els líders hutu còmplices declarats del FPR?
El Relator Especial i els seus deixebles es van equivocar, conscient o inconscientment, sobre l'origen i la pertinença dels esquadrons de la mort.
El Relator Especial parla del "terror sembrat pels milicians i l'assassinat de personalitats polítiques" com a indici de planificació de les massacres, però no precisa en què consisteix aquest terror i no indica les personalitats assassinades per les milícies hutu. Quant a African Rights, parla de violències que els interahamwe, joventuts del partit MRND, haurien provocat durant els anys 92 i 93. Segons aquesta ONG, "els atacs contra els tutsi i l'oposició hutu eren freqüents"(56). No ensenya, tanmateix, en què, aquestes violències, preparaven les massacres d'abril-juliol de 1994. Omet, a més a més, deliberadament, que durant els anys 91, 92 i fins i tot el 93, les violències que van tenir lloc venien de tots els partits polítics que es disputaven la supremacia, cada partit buscant assegurar la seva hegemonia i la seva presència territorial. La violència no venia només del MRND, i encara menys del CDR, que encara no havia nascut quan van esclatar aquestes violències.
Aquells que van seguir l'evolució política de Rwanda saben, pertinentment, que van ser els partits de l'oposició (MDR, PSD, PL) els que començaren a utilitzar la violència en el seu combat polític, cap el 1991. És, entre d'altres, a causa d'aquestes violències, que l'oposició va poder imposar-se com a col.laborador en la gestió del país. El President Habyarimana va haver de decidir-se a acceptar la partició del poder amb l'oposició. Un govern de coalició, format pels partits MRND, MDR, PSD, PL i PDC va ser establert l'abril de 1992, després de laborioses negociacions.
Però malgrat i, potser, degut a aquesta presència en el govern, alguns partits polítics com el MDR, en què el Primer Ministre Nsengiyaremye n'era el Vice-president, van intentar imposar-se a la població per la força. El MDR, va establir, des de 1992, la política de "Kubohoza"(87), impulsada pel Primer Ministre Nsengiyaremye. Aquesta política va consistir en reclutar militants d'altres partits polítics, sobretot els del MRND, mitjançant amenaces i violències. Molts béns públics van ser destruïts en aquesta època, en nom d'aquesta política: boscos cremats, oficines municipals i d'altres edificis destruïts o danyats, ponts destruïts..., moltes persones van ser assassinades, sobretot a la Prefectura de Gitarama, on el MDR volia fer fora tots els altres partits polítics, sobretot el MRND, el partit CDR i el PSD.
La política de "Kubohoza" va ser un dels greuges principals contra Nsengiyaremye Dismas, que els partits PSD, PL i MRND van evocar, per a justificar el seu refús d'acceptar aquest darrer com a candidat al càrrec de Primer Ministre del Govern, de base àmplia, sortit de les negociacions d'Arusha.
En el seu memoràdum del 12 de juliol de 1993, sobre "els motius de refús de la candidatura del Dr. Nsengiyaremye Dismas al càrrec de Primer Ministre del Govern de transició, de base àmplia", el PSD escriu, entre d'altres; "el nostre país ha conegut molts patiments, sobretot a causa de l'unipartidisme de fet (durant la Primera República), i de dret (durant la segona República). Tota la nació ruandesa n'és conscient. Hom podria dir, fins i tot, que és l'unipartidisme qui està a l'origen primer d'aquesta guerra que ha omplert de dol el país. El PSD lluita i lluitarà perquè aquest mal sigui deshonrat per sempre. No podrà tolerar cap actitud que tendeixi a impedir la lluita democràtica honesta, en un multipartidisme obert. És en aquest sentit, que no pot donar suport a la candidatura del Dr. Nsengiyaremye Dismas que, durant 15 mesos, no ha fet més que demostrar que el seu gran desig no és el d'afavorir el canvi esperat en el sistema de govern per a tota la comunitat nacional, sinó de substituir el MRND, en tant que partit únic, pel seu propi partit, i ell mateix de reemplaçar Habyarimana, seguint els mateixos mètodes. Així, per assolir el seu objectiu, el Dr. Nsegiyaremye va instaurar, a la seva pròpia regió, el mètode insuportable de "Kubohoza", o sigui, afiliar els habitants en el seu partit per la força, sovint amb amenaces. Cal subratllar que algunes amenaces van ser executades. Així, per exemple, plantacions de fusta van ser incendiades, consellers municipals van veure el seu mandat escurçat abusivament. És aquesta afiliació per la força la que justifica les dimissions massives de batlles a la Prefectura de Gitarama"(88).
El PL va remarcar que "el comportament del Primer Ministre Nsengiyaremye Dismas envers els altres partits, particularment a la seva prefectura d'origen, Gitarama, es va caracteritzar per la seva intolerància cap a les altres tendències en competència amb el seu partit, el MDR". Això es va accentuar particularment després de les seves operacions de "Kubohoza" (adhesió forçada al MRND)(89).
El MRND va declarar, respecte a això, el següent: "La seguretat de les persones i dels béns és una prioritat per a tot el Govern. Per a garantir-la d'una manera eficaç, cal començar per la prevenció. Qui diu prevenció diu informació. És lamentable que els serveis d'informació que, recordem-ho, depenen directament del Primer Ministre, fins el moment no hagin pogut contribuir, de manera tangible, a prevenir els disturbis i el terrorisme, que han sotraguejat gairebé la totalitat de les prefectures del país. Res de sorprenent en això, ja que els mitjans que havien de fer servir aquests serveis estan consagrats a l'execució de la política de desobediència civil i violència, comunment anomenada Kubohoza, arma política estimada pel Dr. Nsengiyaremye."(90).
A més de les violències causades pel MDR, en el marc de Kubohoza, hi havia trencadisses i violències sobre persones, organitzades regularment i conjuntament pels tres partits de l'oposició, que duien el nom de "Forces Democràtiques per al Canvi". Aquestes violències apuntaven sobretot els militants del MRND i els membres del CDR, així com els seus béns. Remarquem que la joventut liberal del PL (ala interior del FPR) era particularment virulenta i violenta contra els Impuzamugambi (membres del CDR). El 1992, van saquejar completament la seu nacional del CDR. En les seves expedicions assassines, es feien acompanyar per l'ala tutsi de la joventut del partit PSD-Abakombozi i per tots els brètols i desocupats de la capital, pagats per a la circumstància.
Segons les declaracions de Ndasingwa Landoald, Vice-president del PL, van ser els discursos incendiaris i els actes de provocació dels dirigents del seu partit, els que van provocar les violències interètniques que van tenir lloc al Bugesera, el març de 1992. Aquestes declaracions van ser recollides després d'una entrevista que Landoald Ndasingwa va donar, el 25 de setembre de 1993, a la RTLM, i passada el mateix dia per les antenes d'aquesta mateixa ràdio.
El Relator Especial i African Rights estan, doncs, tocats d'estrabisme, com tots aquells que emprenen la mateixa via en l'anàlisi dels esdeveniments que van tenir lloc a Rwanda abans de l'assassinat de Habyarimana. Ben cert que hi va haver violències, però aquestes violències tenien, sobretot, un caràcter intern als partits polítics naixents i eren degudes, en gran part, a la intolerància política. Algunes violències estaven lligades a la guerra en curs, com les de Bigogwe, Kibilira i Bugesera. Però ni les primeres ni les segones prefiguren la catàstrofe que va tenir lloc el 6 d'abril de 1994. És veritat, tanmateix, que aquestes violències van afegir alguna cosa a l'agreujament de l'odi entre els tutsi i els hutu, que la guerra del FPR va desvetllar i exacerbar, així com la divisió entre els hutu del sud i del nord.
El Relator Especial està convençut que "la celeritat amb la qual els esdeveniments van començar, després de la mort del President ruandès", constitueix un indici de planificació de les massacres. Assenyala a aquest propòsit el següent:
* "El nou govern es va constituir dues hores després de l'accident" informa una personalitat ruandesa.
* "Les barricades van ser posades entre 30 i 45 minuts després de l'accident d'avió i abans mateix que la notícia de l'accident hagués estat anunciada per la ràdio nacional".
Referent al punt relatiu a la constitució del Govern, el Relator Especial va mostrar una manca de rigor incomprensible -falla que, malauradament, va caracteritzar totes les seves conclusions ulteriors- per a un investigador internacional. En efecte, no era difícil saber que el Govern no va ser constituït fins el 9 d'abril de 1994, tres dies després de l'assassinat del President. El Primer Ministre no va ser nomenat fins el 8 d'abril de 1994, dos dies després del drama. I, fins i tot, si l'afirmació de René Degni Segui fos justa, on seria el lligam de causa a efecte entre la celeritat en l'establiment del Govern i la planificació de les massacres? El que seria veritat, per contra, és que si efectivament el Govern hagués sigut establert només dues hores després de l'assassinat, hom es preguntaria, en primer lloc, si els formadors d'aquest Govern no tindrien res a veure amb l'atemptat contra l'avió presidencial.
Quant a les barricades, aquí també el Relator Especial sembla obnubilat pel seu mètode, consistent en posar una tesi, en aparença lògica, i acontentar-se, per a justificar la seva tesi, amb arguments gens sòlids i alguna vegada, fins i tot, falsos, induïnt així al error els destinataris d'aquesta anàlisi.
René Degni Segui intenta provar que aquells que van erigir les barricades estaven entre els planificadors de l'assassinat del President Habyarimana i, tot seguit, de les massacres, "en la mesura en què pot haver-hi lligams entre aquells que van dirigir (l'atac contra l'avió presidencial) i els rsponsables de les massacres".
A les administracions ben organitzades, quan hi ha un accident greu en què calen metges o bombers, la policia hi va immediatament i erigeix, de vegades, barricades per a poder dirigir les seves investigacions còmodament.
L'accident en qüestió concernia el President de la República. Havia tingut lloc a la nit, prop de les 20'30, a l'aeroport situat entorn de 10 kms. de la ciutat, gairebé al damunt del camp militar més gran del país (camp Kanombe). La carretera era bona i desembussada. El temps era serè. La policia o la gendarmeria que hagués arribat en el lloc 30 minuts després d'un accident com aquest, hauria estat desqualificada.
En primer lloc, els membres de la Guàrdia Presidencial es trobaven ja a l'aeroport per assegurar la protecció del President. Després, com he dit abans, l'atemptat va tenir lloc gairebé al damunt del camp militar de Kanombe. El camp militar de la Guàrdia Presidencial és allà mateix, situat a uns 6 kms. de l'aeroport i el camp de la gendarmeria a 7 kms. En fi, Rwanda estava en una situació de tensió extrema. Hi havia amenaces de guerra i, fins i tot, d'assassinat sobre la persona del President de la República. El mateix Relator Especial reconeixia que "en el moment en què l'avió presidencial va explotar, la situació interna ruandesa era tibant i explosiva...". No és sorprenent que l'exèrcit ruandès estigués en alerta i reaccionés ràpidament a l'atemptat del President de la República. El que és més aviat sospitós és que el Relator Especial posi fàcilment, i sense que cap fet material li dictés, aquesta celeritat, d'altra banda relativa, en el compte del coneixement previ de l'atemptat o de la seva planificació.
El Relator Especial parla d'una llista en la qual figuraven el nom de les persones a executar. Li sembla que és "sobre la base d'aquesta llista, que diversos líders d'opinió van ser assassinats".
Aparentment, el Relator Especial va fer el seu informe abans de conèixer a fons l'evolució de la situació a Rwanda, a menys que l'hagi ignorat deliberadament. Malauradament, és sobre la base de conclusions precipitades que va bastir totes les seves conviccions, les quals van orientar totes les investigacions ulteriors, sobretot les dels tres experts de les Nacions Unides, o de certes ONGs humanitàries, com African Rights.
Si René Degni Segui no s'hagués acontentar amb informacions i testimonis eixits d'una sola part, el FPR i els hutu "moderats" que Colette Braeckman anomena "hutu alibi", hauria pogut saber que va ser el FPR el primer en la difusió de les llistes de persones a eliminar. La seva primera llista, on hi figuraven 36 persones, data del 18 de setembre de 1992. A la segona llista n'hi havia 35, ja que una persona, en aquest cas el comandant Gacinya, cap de la policia de la Prefectura de Kigali, acabava d'ésser assassinada pels esquadrons de la mort del FPR.
Després, el FPR va publicar, el més oficialment del món, i va distribuir durant les negociacions d'Arusha, el 2 de febrer de 1993, la llista de 29 persones a eliminar, a més d'una llista de 10 persones acusades, sense proves, de formar part dels esquadrons de la mort del President Habyarimana. Aquest mateix, figurava en aquesta llista com enemic número 1 a abatre. Aquesta llista, va ser regularment posada al dia, pel fet que certes persones eren assassinades o que d'altres devien afegir-s'hi.
Les llistes del FPR no contenien, al principi, més que líders polítics dels partits enemics, el MRND i el CDR. Més tard, quan la bipolarització ètnica va esdevenir nítida, els hutu del MDR, del PL i del PSD, oposats al FPR, s'afegiren a la llista. Alguns, com Gapyisi, oposat des de bon principi al FPR, així com Gatabazi Felicien, van ser eliminats molt ràpidament.
És cert que llistes de tutsi i de hutu, aliats o còmplices del FPR, circulaven també en el país. Hi havia, sobretot, llistes de pares que havien enviat els seus fills a combatre a les files del FPR, alguns dels quals havien tornat per augmentar els agents infiltrats del FPR i els membres dels seus "death squads". Però res indica que els personatges que figuraven en aquestes llistes haguessin d'ésser executats, ja que tots eren vius en el període en qüestió, és a dir, abans del 6 d'abril de 1994. Per contra, molts hutu que figuraven en les llistes del FPR, ja havien sigut eliminats. Això, René Degni Segui no ho ha volgut saber, o ho sabia i no ha volgut revelar-ho. La llista de la qual parla conté, segons ells, "líders d'opinió". De quina opinió es tracta, ja que molts líders polítics de diverses opinions van ser assassinats després del 6 d'abril de 1994?
Però, ja que el Relator Especial i els seus deixebles es van limitar als tutsi i als hutu "adherits al FPR", o sigui que els hutu "no adherits" figurant en la llista del FPR i que van ser executats, no els interessaven. Des d'aleshores, quina llista pot servir de base per a dir que les massacres van ser planificades? En la seva visió tèrbola dels esdeveniments, René Degni Segui reté l'única llista que li interessa, aquella on hi figuraven els tutsi i els hutu anomenats "moderats", a fi de justificar la seva tesi (errònia) que són els hutu "no moderats", als quals anomena "extremistes", els que van planificar les massacres. Seria interessant de saber, d'altra banda, qui és signant d'aquesta llista que Degni Segui té.
Fins aquí, gairebé tothom està d'acord en reconèixer que l'assassinat del President Habyarimana va ser la gota d'aigua que va fer vessar el got. Fins i tot el Relator Especial ho reconeix. Segons ell, "la mort del President Habyarimana serà l'espurna que encendrà la polvora, desencadenant així les massacres de civils".
Per això, es pot afirmar, parafrasejant l'adagi: diguem qui ha mort el President Habyarimana i et diré qui va planificar les massacres.
El Relator Especial passa per circumloquis per a acusar implícitament "les milícies i els extremistes hutu" d'haver comès l'atemptat contra l'avió del President Habyarimana. Ho fa en dues etapes:
* Primera etapa: els tutsi van ser objecte del genocidi per les "forces armades ruandeses i els extremistes hutu, que van procedir també a les massacres dels 'hutu moderats' ".
* Segona etapa: Hi ha vincles entre els que van comandar l'atac contra l'avió presidencial i els responsables de les massacres.
René Degni Segui, que havia promès, en el seu primer informe preliminar, d'examinar aquesta qüestió degut al seu vincle amb les massacres, va oblidar definitivament l'expedient. Les seves primeres conclusions no van inspirar menys els aliats del FPR.
Així, Colette Braeckman, afirma categòricament que l'atemptat va ser executat pels francesos i comandat per la Coalició per a la Defensa de la República (CDR)(91), partit que el Relator Especial ha citat entre els autors de les massacres. Quant a African Rights, acredita la tesi segons la qual és el Coronel Bagosora, Director de Gabinet del Ministeri de Defensa, qui seria responsable de l'atemptat contra l'avió presidencial.
Des del principi, el FPR va fer circular la informació amb la intenció de fer creure que el President Habyarimana va ser assassinat pels extremistes de l'exèrcit i els partits polítics MRND i CDR, oposats als Acords d'Arusha. Aquesta tesi va ser divulgada per la MINUAR. En efecte, quan em vaig posar en contacte amb la MINUAR, cap a les 21 h. i alguns minuts, per a saber si la informació sobre l'atemptat contra l'avió presidencial era justa, Khan, el conseller polític de Roger Booh Booh, Representant Especial del Secretari General de l'ONU a Rwanda, em va dir que més aviat hi havia rumors, com que el camp de Kanombe estava amotinat i que s'estava preparant un cop d'Estat. Ell tenia aquesta informació del comandament de la MINUAR. Heus aquí la tesi teixida pels que van manar l'assassinat del President Habyarimana i divulgada pel General Dallaire, amic del FPR i comandant de la MINUAR a Rwanda.
Els que mantenen aquesta tesi van precisar més tard que Habyarimana havia estat liquidat "perquè, en última instància, havia cedit a les pressions i acceptat la moderació".
Aquesta tesi no resisteix de cap manera la crítica, ja que no té en compte molts elements:
* L'estat de les relacions entre el President Habyarimana, d'una part amb els polítics anomenats "extremistes" del seu partit, el MRND, i del CDR, i de l'altra part amb el que seria l'ala dura del seu exèrcit, representat, segons African Rights, pel coronel Bagosora.
* El mòbil. Quines eren les motivacions i els objectius que haurien buscat aquests extremistes hutu i com esperarien arribar-hi.
* El factor temps i els mitjans disponibles. Els "extremistes" del MRND o del CDR, o els de l'exèrcit, disposaven de temps i mitjans necessaris per a executar l'atemptat? Com s'ho van fer per a executar el seu pla, si és que n'hi havia?
Intentem examinar tots aquests punts.
Les relacions entre el President i el seu partit eren bones. Fins i tot, si Habyarimana hagués abandonat la presidència, era considerat com el líder incontestat del partit, del qual n'era el fundador. Tret d'algunes querelles de persones, que es disputaven la posició en el si de la jerarquia del partit, no es pot dir que hi havia tendències antagonistes o competitives en el seu si, contràriament al que va passar en el si del MDR, del PL, del PSD i del FPR, on la bipolarització ètnica era real o potencial.
Cap personalitat del MRND disputava el lideratge a Habyarimana. Fins i tot, no hi havia ningú a la vista per a la seva successió. Era el candidat natural del partit. Sens dubte, no mancaven ambiciosos per al relleu, però aquest relleu només era possible després de la retirada del Fundador. Aquesta només era concebuda per a la fi de la transició. En efecte, per a la direcció del MRND i els seus militants, no hi havia millor candidat per a vèncer l'oposició a les elccions generals, que havien de tancar la transició decidida pels Acords d'Arusha, que Juvénal Habyarimana. Ningú al MRND contestava, en aquest moment, aquesta estratègia política.
Àdhuc, si el CDR era crític respecte el règim de Habyarimana i lloava l'alternança per les vies pacífiques i democràtiques, era contrari als atacs contra els individus com estratègia política. A més, a la guerra desencadenada pel règim de Museveni i els extremistes tutsi del FPR, el CDR considerava que la minoria tutsi atacava Habyarimana, no com a "dictador", sinó com a símbol i representant d'un poder republicà que havia foragitat els feudals tutsi del poder el 1959-60. És per això, que el CDR havia estat, en un moment donat, aliat al MRND per a combatre la presa del poder per la força o per maniobres no democràtiques (del novembre de 1992 al març de 1993). En fi, el partit CDR havia apreciat, en el seu just valor, la fermesa del President Habyarimana, que va refusar cedir al xantatge del FPR i a les pressions diverses per a excloure aquest partit del Parlament de transició, en violació dels Acords d'Arusha. Les relacions entre el CDR i el MRND, com amb el President Habyarimana, eren doncs, correctes. Fins i tot, van ser millorades i reforçades després de la bipolarització que va aparèixer a la societat ruandesa.
Tot i que Habyarimana s'havia retirat de l'exèrcit, era ben respectat per la jerarquia militar, que el considerava sempre com el cap, no en la seva qualitat de Cap de l'Estat, sinó a causa del seu ascendent i de la seva popularitat en el si de l'exèrcit. És cert que l'exèrcit havia patit la influència d'escissions polítiques, basades sobretot en la pertinença regional o ètnica, però no era perceptible cap queixa que pogués conduir a una rebel.lió o a un cop d'estat. Àdhuc, a la vetlla de l'assassinat del President Habyarimana, no hi havia rumors en aquest sentit.
Els "extremistes" hutu del MRND, els del CDR o els militars, podien tenir un mòbil per assassinar Habyarimana? Si hem de creure a Colette Braeckman, Habyarimana hauria estat liquidat perquè hauria fet, a Dar-Es-Salaam, concessions aparentment inacceptables pels "extremistes" hutu.
Quines són aqueste concessions?
Colette Braeckman no les precisa, evidentment. Segurament que no les coneixia. Explica allò que li han dit. No es poden fer més que especulacions, ja que Habyarimana no ha sobreviscut per a dir-nos exactament el que hauria acceptat com a concessions a Dar-Es-Salaam. És evident que, els que van participar en aquesta reunió, en saben alguna cosa més, vista la gravetat de la situació i la delicadesa del motiu; és difícil donar fe al què en diran, sobretot en nom del desaparegut.
Quines són, doncs, les concessions inacceptables per als hutu, que Habyarimana hauria pogut fer? De fet, no es tractava de concessions, ja que n'havia fet moltes, fins i tot massa. És que havia acceptat de ser despullat de tots els poders transferits al Govern i al Parlament de transició? Amb l'establiment dels Acords d'Arusha, va esdevenir un Cap d'Estat d'aparat, dedicat a inaugurar només els crisantems i prou.
Hi havia, doncs, les exigències suplementàries successives del FPR, que esdevenien cada cop més inacceptables i, àdhuc, convertien en impossible l'establiment estricte dels Acords d'Arusha.
Es poden remarcar, sobretot, les exigències següents:
* Reunificació dels partits polítics escindits en dos, en aquest cas el MDR i el PL.
* Acceptació dels candidats a diputat, presentats per les faccions pro-FPR del MDR i del PL, és a dir, les faccions Twagiramungu Faustin i Ndasingwa Landoald.
* Acceptació del candidat a diputat presentat per la facció pro-FPR del partit PDI (musulmà), Bumaya André.
* Refús d'incloure el CDR entre els partits que havien de formar l'Assemblea Nacional de transició.
El President Habyarimana estava, lògicament, en la impossibilitat d'ordenar la reunificació dels partits escindits en dos. Només els òrgans dirigents d'aquests partits ho podien fer. Però, aparentment, totes les temptatives havien fracassat, àdhuc els dels medis religiosos i diplomàtics.
Quant a l'acceptació dels candidats a diputats de les faccions pro-FPR, dels partits MDR, PL i PDI, no es veu com Habyarimana podia substituir als òrgans dirigents d'aquests partits per a fer-ho.
Quant a l'exclusió del CDR del Parlament de transició, fins i tot els ambients diplomàtics i religiosos més hostils a aquest partit, havien reafirmat el seu dret d'ocupar el seient que els Acords d'Arusha li atribuïen. Hom no veu perquè Habyarimana hauria optat per la violació dels Acords d'Arusha, contràriament a tota lògica i als sentiments dels medis polítics, religiosos i diplomàtics de Kigali.
Però prenguem com a hipòtesi d'escola que Habyarimana hagués acceptat de satisfer les tres darreres exigències; això hauria pogut comportar el seu assassinat pel seu propi partit, el MRND, o per la seva pròpia gent o, en fi, pel CDR?
Si s'analitza com el MRND havia seguit amb fidelitat les decisions del President Habyarimana en el que fa referència a les negociacions i els Acords d'Arusha, considerant que en el MRND no hi havia tendència dura oposada a Habyarimana, ningú en el seu partit hauria pensat assassinar-lo pel fet que hagués cedit a les darreres exigències del FPR, sota pressió dels països limítrofs i de les potències estrangeres. De totes maneres, lògicament, el MRND perdia el seu trumfo polític més important amb la mort de Habyarimana, el seu candidat més representatiu. Aquest partit, doncs, no tenia cap mòbil per assassinar-lo.
Quant a la gent de Habyarimana, els seus propers o els de l'exèrcit, ells mateixos no tenien cap interès en veure desaparèixer Habyarimana. Per als propers, era una gallina dels ous d'or, que calia covar constantment, a fi que no arribés res de dolent. Així doncs, són ridículs i, àdhuc, cínics, aquells que avancen, sense parpellejar, la hipòtesi que Habyarimana hauria estat assassinat per la seva esposa, Kanziga Agathe, o que aquesta seria còmplice d'un complot contra el seu marit. Les insinuacions malvolents de Colette Braeckman(92) són, doncs, estrafolàries i desproveïdes de tot fonament i tota lògica. De fet, què hi hauria guanyat la Sra. Habyarimana amb l'assassinat del seu marit, fins i tot en el cas, poc probable, de manteniment en el poder dels seus partidaris? Potser una simple pensió de vídua d'un Cap d'Estat que va tenir el seu període de glòria. I els pròxims, què n'haurien tret, si no és esdevenir gent ordinària com els altres i, sens dubte, obligats a comparèixer davant la justícia pels crims que haurien comès i, probablement, d'altres infraccions, ofegades fins aleshores? No. Ells tampoc tenien cap mòbil en l'assassinat del President Habyarimana.
La designació d'autor de l'assassinat entre les Forces Armades Ruandeses, denota també manipulació i desinformació. Les FAR no tenien cap interès en dividir-se més davant les amenaces reals de l'enemic. En tot cas, no són els propers del President Habyarimana, opositors aferrissats a la presa del poder pel FPR, els que havien de fer accions susceptibles d'afeblir l'exèrcit nacional.
També creiem, que el Coronel Bagosora, designat per African Rights i certs medis pro-FPR com l'autor de l'assassinat del President Habyarimana, no podia, manifestament, tenir cap interès en aquest assassinat.
El Coronel Bagosora era una persona propera a Habyarimana, amb qui mantenia lligams d'una vella i sincera amistat. Bagosora havia donat mostra d'una gran fidelitat envers el seu cap militar primer i, després, el seu Cap d'Estat. Tot i que dotat d'un caràcter fort i un esperit independent, el Coronel Bagosora no va fallar mai al seu deure d'obediència i fidelitat envers els seus superiors. Mai va formar part de cap grup d'intrigants de l'exèrcit.
Els seus detractors diuen que hauria volgut fer un cop d'estat. Però, per què fer un cop d'estat? Amb qui?
En la situació socio-política en la que es trobava Rwanda, no era un cop d'estat, ni civil ni militar, el que feia falta, sinó un consens nacional per a portar al millor possible, i sense exclusió, la transició decidida a Arusha. Feia falta posar-se d'acord sobre les condicions millors i les modalitats pràctiques d'establiment estricte dels Acords d'Arusha. Un cop d'estat no era ni útil ni desitjable, ja que excloïa el consens necessari. Era, a més a més, impossible de realitzar, fins i tot en el si de l'exèrcit, on les divergències de punts de vista, de caràcter polític, eren manifestes en el si de l'alta jerarquia militar. Aleshores, Bagosora, amb qui havia de fer aquest cop d'estat, lògicament inútil i inacceptable, tant a l'interior com a l'exterior?
Un cop d'estat com aquest, més aviat hauria sigut la via reial, permetent al FPR de prendre el poder a Kigali. El Coronel Bagosora, era capaç de cometre un error com aquest, d'entregar el poder al FPR sobre una safata d'argent? La resposta la donen els seus detractors mateix, que diuen que a les negociacions d'Arusha es va oposar amb energia a les concessions exorbitants que Ngulinzira Boniface, el cap de la delegació governamental, feia al FPR.
Aquest cop d'estat imaginari s'assembla molt als cops d'estat realitzats sovint pels dictadors del Tercer Món, africans en particular, per a desempellagar-se de col.laboradors molestos. És clar que hi ha qui es vol desempellegar del Coronel Bagosora. Aquest és víctima de la seva fermesa enfront de les exigències hegemòniques del FPR. En això, s'afegeix als líders polítics del corrent republicà que el FPR està determinat a liquidar. Però Bagosora representa, aparentment, un perill per a certs medis occidentals. En efecte, perquè una organització tan important com African Rights, accepti tan fàcilment la hipòtesi menys lògica dels desenvolupament dels fets, cal que hi hagi una força major. Perquè un jutge belga respectable consenteixi a donar una ordre d'arrest internacional contra una persona, de la qual, amb el cor a la mà i en tota lògica, no està segur de trobar indicis seriosos de culpabilitat, és que Bagosora constitueix una presa d'una importància capital. Les informacions que posseïm, ens permeten afirmar que Bagosora va servir de boc expiatori per amagar els veritables assassins del President Habyarimana, que són a l'origen de les massacres consegüents. D'aquí la publicitat cridanera al voltant de la seva inculpació per la justícia belga.
El CDR, estaria entre els autors d'aquest assassinat, com ho afirmen els seus enemics? Abans hem exposat que el CDR no tenia greuges contra el President Habyarimana que poguessin conduir al seu assassinat. Nogensmenys, alguns podrien creure que el CDR hauria pogut executar aquest atemptat, assabentats que Habyarimana havia cedit a les darreres exigències del FPR, incloent-hi la seva exclusió del Parlament de transició.
En els seus anàlisis anteriors al drama, el CDR havia cregut que Habyarimana no acceptaria serrar la branca sobre la qual estava assegut. Aquests anàlisis van ser, malauradament, desmentits, ja que va acceptar el Protocol sobre la partició del poder, signat el 9 de gener de 1993. És en aquell moment, si realment hi havia pensat, que el CDR hauria hagut d'eliminar Habyarimana, considerat com a traïdor a la causa republicana.
No és en el moment en què els partits republicans estrenyien les files enfront de l'enemic comú, el FPR ( aquest era un dels objectius i, fins i tot, la raó d'ésser del CDR), que el CDR decidiria eliminar el líder carismàtic d'un d'aquests partits. El CDR sabia, d'altra banda, que Habyarimana constituïa encara un baluard eficaç contra la presa del poder pel FPR. Això, ho reconeixia el mateix FPR. Seria doncs paradoxal que fos el CDR qui decidís netejar el camí per al FPR, per tal com no hi havia, en la classe política ruandesa, cap líder hutu capaç d'omplir immediatament el buit. Així, fins i tot si Habyarimana havia fet les concessions esmentades abans, el CDR no podia pensar en eliminar-lo. A més a més, què hi hauria guanyat? Àdhuc, si la mort de Habyarimana no hagués estat seguida de massacres i la successió s'hagués desenvolupat bé, segons els Acords d'Arusha, el CDR no hi hauria guanyat res. Fins i tot, s'hauria exposat a ésser dissolt tot seguit, per exigència del FPR, el seu enemic implacable. En tot cas, hauria perdut el seu únic escó en el Parlament de transició, ja que res garantia que el nou President hagués estat tan ferm, pel que fa a això, que Habyarimana. El CDR, ni tan sols podia pretendre influenciar en la designació del nou Cap d'Estat. Així doncs, no hi tenia res a guanyar amb l'assassinat del President Habyarimana, sinó més aviat, tot a perdre.
Prenguem, tanmateix, la hipòtesi improbable que el CDR o el MRND o, fins i tot l'exèrcit o els pròxims a Habyarimana, haguessin alimentat realment la intenció d'assassinar Habyarimana, podien disposar de temps i mitjans necessaris per a fer-ho?
Entre la fi de la cimera de Dar-Es-Salaam i el retorn del President Habyarimana, hi va haver, amb prou feines, dues o, posem tres hores. És possible en un lapse de temps tan curt, organitzar i realitzar un atemptat contra un Cap d'Estat?
A menys que es tractés d'un complot planificat des de feia molt temps, lògicament és impossible organitzar i executar un atemptat contra un Cap d'Estat, sobretot un atemptat contra un avió, que demana una preparació i una experiència especials. Ja que aquells que designen els "extremistes hutu" o els militars com autors de l'atemptat, pretenen que la causa està en les concessions que Habyarimana hauria fet en la Cimera d'Arusha, això vol dir que l'assassinat hauria estat concebut i organitzat a la sortida d'aquesta Cimera. Això és pràcticament impossible.
Si per contra, hi havia d'altres motius per a l'assassinat del President Habyarimana, al nostre parer, els "extremistes hutu" o els seus parents o l'exèrcit, haurien pogut trobar moments més propicis i mitjans menys sofisticats per a fer-ho.
Podien disposar, d'altra banda, dels mitjans utilitzats per abatre l'avió presidencial, els famosos míssils SAM 7? Ni l'exèrcit ruandès, i encara menys el MRND o el CDR, disposaven de tals armaments. És per a respondre a una objecció com aquesta, que els mantenidors de la tesi esmentada abans, com Colette Braeckman, acusen els francesos d'haver executat l'atemptat, a petició del CDR. Però aquesta al.legació no resisteix gens la crítica. En efecte, els francesos van estar, des del començament de les hostilitats, al costat de Rwanda, agredida de l'exterior. Estaven més ben situats que ningú per a saber la importància de l'engatjament ugandès a la guerra. En efecte, ells havien fet investigacions sobre la implicació d'Uganda en aquesta guerra, a petició dels Governs dels dos Estats. França, lligada per un acord de cooperació militar amb Rwanda, va vetllar, doncs, a fi que les seves obligacions s'acomplissin, entre d'altres l'assistència tècnica militar i el proveïment d'equipaments a Rwanda per a la seva legítima defensa.
El mantenidors de la tesi dels "extremistes hutu" com autors de l'assassinat, reconeixen ells mateixos les bones relacions que existien entre l'Eysée i Habyarimana.
Així, França és el darrer país que hauria contribuït o abonat la desestabilització de Rwanda, en el moment en què naixia l'esperança del retorn de la pau i del reforç ulterior de la democràcia.
Colette Braeckman, sense excloure la participació del Govern francès en l'assassinat, pensa en mercenaris francesos. Però qui hauria, doncs, pagat aquests mercenaris? Colette Braeckman no ho diu. Simplement perquè això no es va donar mai. Ella s'obstina, tanmateix, en veure la mà dels francesos en aquest innoble assassinat, pretenent que va entrar en contacte amb un testimoni decisiu. Però, miracle!, aquest testimoni ja hauria mort abans de confirmar això que hauria escrit(93).
Colette Braeckman parla també d'un misteriós home, "versemblablement francès"(94), que seria el cervell del grup que hauria comès l'atemptat. Però, aparentment, ella va ser incapaç d'enxampar aquest misteriós francès, que es mouria sense parar! És curiós, amb tot, que ella no aconseguís que la justícia belga llancés una ordre d'arrest internacional contra ell, si disposava d'indicis seriosos de la seva complicitat en el drama ruandès.
En les seves acusacions contra els francesos, proclama un sentimentalisme no dissimulat. Sembla molesta pel fet que el seu país, Bèlgica, va abandonar les seves antigues colònies, que van ser englobades en la família francòfona per França(95). Retreu, doncs, a França, que ocupés el terreny abandonat per Bèlgica. Per això, el seu judici no pot ser objectiu. Més endavant, veurem que omet notificar judiciosament, moltes informacions que posseïa, per a privilegiar l'acusació contra els hutu i França.
Així doncs, aquells que van creure que el President Habyarimana hauria estat assassinat pels "extremistes hutu" o per l'exèrcit ruandès, o pels seus parents, estan faltats d'arguments convincents. Cap mòbil hauria empès aquesta a abatre l'avió del President Habyarimana. Per contra, no en falten que desitgessin l'eliminació de Habyarimana: a primera fila, hi ha el FPR i Museveni, el americans i els britànics i alguns medis governamentals belgues.
Seria cansat recordar totes les vegades en què el FPR va declarar voler la desaparició de Habyarimana i el seu sistema. N'hi ha prou de recordar quin era el seu credo. Tota l'estratègia militar i política del FPR estava concebuda al voltant d'aquest objectiu. Fins i tot, l'acord de col.laboració, conclòs el juny de1993 entre el FPR i les Forces Democràtiques per al canvi (MDR, PL, PSD) anava en aquest sentit. El FPR va utilitzar els seus aliats de l'interior per abatre Habyarimana, ni que fos en el pla polític, però això no va reeixir. Només les negociacions d'Arusha van permetre d'assentar les bases de la caiguda política de Habyarimana. El remodelatge polític que va conduir a la bipolarització, va reduir al no-res l'esperança del FPR de dominar la transició, a fi d'aixafar més tard Habyarimana i el seu sistema(96). És en aquest moment, que el FPR va concebre el pla d'eliminar físicament Habyarimana, a fi d'aprofitar el caos creat per a prendre el poder per la força(97).
Després d'haver enllestit aquesta estratègia, el FPR va decidir dur a terme una vigorosa campanya, per a fer creure al món que l'únic obstacle per a l'aplicació dels Acords d'Arusha era Habyarimana Juvénal. Al mateix temps, calia buscar un pretext per a revifar el conflicte.
Quant a la campanya mediàtica, el FPR havia experimentat, des de feia molt de temps, un mètode prou eficaç: provocar incidents o incompliments i després alertar immediatament a la premsa per a dir que l'altre n'és el causant. Així va ser en el que fa referència al retard en l'aplicació dels Acords d'Arusha.
Les principals raons del retard en l'aplicació dels Acords d'Arusha són conegudes. En tot cas, no són degudes al President Habyarimana. En primer lloc, aquest retard va ser causat per l'absència perllongada de les forces de la MINUAR, element indispensable en el començament de l'aplicació dels Acords. Després, quan es va tractar de partir-se els càrrecs deguts als partits polítics, en el si del Govern i de l'Assemblea Nacional de transició, la situació va ser bloquejada pel fet que certs partits estaven escindits en dues tendències antagòniques, cadascuna de les quals ho volia acaparar tot o els tros més gros del pastís. La desgràcia és que aquest punt mort es va donar en dos dels quatre partits cridats a participar en el Govern amb el FPR i a proporcionar 22 diputats sobre 70.
Evidentment, no es pot ser tan ingenu, com Colette Braeckman, per a creure que les escissions ètniques, sobretot van ser introduïdes en els partits pel President Habyarimana. Qui ignora que el MDR tenia la tendència Parmehutu en el seu si, des de la seva creació? El mateix FPR no parava de dir-ho. Qui no sap que la bipolarització en en si del PL va ser introduïda per Ndasingwa Landoald, que no amagava que el PL estava destinat a ser un partit de majoria tutsi? No havia traçat una forta campanya, al costat dels seus congèneres tutsi, per arribar a aquest resultat? Les seves declaracions etnistes a Kibungo, al Bugesera, a Nyanza, a Butare, a Kibuye i en els ambients de Kigali, són ben conegudes en cercles polítics ruandesos.
Tret de les escissions en el si dels partits polítics, el FPR va saber trobar un altre obstacle en l'aplicació de les institucions de la transició. Va decidir oposar-se a la presència del CDR en el si de l'Assemblea Nacional de transició, en violació sobretot dels articles 61 i 62 del Protocol d'Acord sobre la partició del poder, de 9 de gener de 1993, i en contradicció amb la llista decretada a Arusha el 4 d'agost de 1993.
Més greu encara, el FPR es va oposar a les temptatives del President Habyarimana, d'emmenar les direccions dels partits afectats per les divisions a trobar un consens. Sobta, sobretot, l'entesa a la qual van arribar els dirigents de les dues tendències del Partit Lliberal, creient-se en el dret de determinar el que és bo per a un partit polític, que hom creia autònom i independent.
Malgrat aquestes maniobres dilatòries iniciades pel FPR, el President Habyarimana no fou menys designat pels seus detractors com l'obstacle major a l'aplicació dels Acords d'Arusha, després de la campanya mediàtica portada en aquest sentit pel FPR.
Al mateix temps, els esquadrons de la mort del FPR es van posar a treballar per a buscar un pretext per a una intervenció armada:
* Massacre de poblacions a tota la zona tampó.
* Assassinats d'una desena de persones a Bwisigwe-Byumba.
* Assassinats de tots els elegits del MRND a la sots-prefectura de Kirambo-Ruhengeri.
* Assassinat d'una vintena de camperols a la comuna Mutura-Gisenyi.
* Assassinat de Rwambuka Fidèle, ex-batlle de Kanzenze.
* Assassinat del Ministre Gatabazi, Secretari General del PSD.
* Assassinat de Bucyana Martin, President del CDR.
* Assassinat d'Ingabire Alphonse, anomenat Katumba, un dels líders de la joventut del CDR.
Tots aquests atemptats i assassinats, alguns dels quals eren massacres sistemàtiques, apuntant selectivament les poblacions hutu, tenien per objectiu provocar represàlies contra els tutsi. Això, hauria donat un pretext al FPR per a una ofensiva punitiva, segons l'esquema experimentat per ell mateix, el febrer-març de 1993.
El FPR, per aquest cantó, es devia desanimar, ja que instruïts pel passat, les poblacions i les autoritats ruandeses no volien donar-li cap pretext. Havent esgotat totes aquestes maniobres, però determinat a acabar amb Habyarimana i el seu sistema, el FPR va decidir recórrer al seu darrer cartutx: l'eliminació física de Habyarimana.
Però veient l'empresa molt complicada, després del reforç de la seguretat al voltant del President, els seus serveis van adonar-se d'un complot probable: el FPR devia recórrer als seus aliats propers (Uganda) o llunyans (Gran Bretanya, Estats Units i Bèlgica)(98), per a realitzar els seus vils designis. És en aquest marc, que els americans van arribar a Rwanda amb els belgues per a fer les últimes pressions sobre Habyarimana, a fi que acceptés les exigències del FPR(99), mentre que els britànics enviaven els seus experts estrategues a Mulindi, quarter general del FPR, situat a la frontera ruando-ugandesa(100).
Caldria, aleshores, analitzar minuciosament la severa advertència feta pel Ministre d'Afers Estrangers belga, Willy Claes, arran de la seva visita a Kigali (febrer-març de 1994), i segons la qual, el President Habyarimana havia d'actuar de pressa perquè era "mitjanit menys cinc"(101). Al mateix temps, era significativa l'amenaça proferida pel Ministre de Defensa belga, Leo Delcroix, que deia a Habyarimana, el 12 de març de 1994, "preneu una iniciativa i preneu-la de pressa"(102).
Colette Braeckman afirma, d'altra banda, que el Govern belga sabia que "alguna cosa es preparava"(103). Nota, a més a més, l'activisme del gabinet del Ministre Willy Claes, així com el de l'ambaixador belga a Kigali(104).
Els belgues sabien, efectivament, que el FPR preparava una gran ofensiva, si es creu a Bernard Schyws, logista de la Creu Roja de Bèlgica a la zona de combat. Aquest va revelar a una amics ruandesos, el 4 d'abril de 1994, o sigui dos dies abans de l'assassinat del President Habyarimana, que la Creu Roja de Bèlgica sabia que la guerra anava a reprendre's ben aviat.
Revelacions semblant havien sigut fetes abans per un sot-oficial del contingent belga de la MINUAR. Havia declarat haver carregat i escortat armaments del FPR, de Mulindi (QG del FPR) a Kigali. Per a ell, les FAR no podrien pas contenir l'assalt del FPR.
L'assassinat del President havia de donar, doncs, el senyal del desencadanament de les hostilitats pel FPR i de l'assalt sobre Kigali.
Mentre que el mòbil de l'assassinat és evident en el que fa referència al FPR i Museveni, a saber, la presa del poder a Kigali pel primer, Colette Braeckman i els redactors de la carta del Sud ens revelen el mòbil dels belgues, americans i britànics.
Segons Colette Braeckman, "a la vetlla de la descolonització del Congo, en ple període de rivalitat Est/Oest, és important per a Bèlgica conservar, prop del Zaire i dels seus fabulosos recursos en primeres matèries, un país que pogués servir eventualment de base estratègica"(105). Aquesta afirmació és ben actual ja que, efectivament, Bèlgica busca desesperadament reimplantar-se al Zaire, via Rwanda, encara que sigui per la subversió o la força. El govern Habyarimana va refusar moltes vegades de servir de base de subversió contra Zaire, sobretot rebutjant mercenaris belgues que volien introduir-se al Zaire, via Rwanda. Els belgues, d'altra banda, mai van apreciar l'amistat entre Habyarimana i Mobutu, obstacle major del seu control econòmic sobre el Zaire. Per d'altres raons, com diu abans, els belgues no van digerir la presència invasora, segons ells, de França, en la seva estança anterior. L'amistat entre Rwanda i França era mal vista pels belgues. És així que van decidir apostar per gent que no porten França en el seu cor, el del FPR(106). Quant als britànics i els americans, alimentaven les ambicions d'incrementar les seves zones d'influència, transformant Rwanda en un país pràcticament anglòfon a través de la influència d'Uganda.
Segons Colette Braeckman, britànics i americans "desitjarien reprendre el vell somni de Cécil Rhodes: traçar una línia de continuïtat en vertical, a través del continent africà, d'Uganda a l'Àfrica del Sud"(107).
Però, més enllà d'aquestes causes romàntiques, se'n troben de més prosaiques i més pròximes a l'estratègia americana de domini del món:
* Els britànics i els americans volen el reforç del règim de Museveni, que penja d'un fil en el seu país; un règim favorable a Museveni, instal.lat a Kigali, podria contribuir a la seva estabilitat i incrementar el seu lideratge a la regió.
* A més, Washington considera Uganda com el darrer baluard contra "el proselitisme religiós sudanès"(108); d'aquí, la necessitat de reforçar pel sud el règim de Museveni.
* Els american, també cobegen els fabulosos recursos del Zaire; Rwanda hauria de servir de trampolí.
* En fi, Rwanda hauria sigut triat pels americans com a base estratègica pel control de l'Àfrica de l'Est i del Centre, així com de l'Àfrica Austral i, fins i tot, el Pròxim Orient. Per a fer això, el FPR hauria acceptat de concedi'ls-hi un terreny al Bugesera (sud-est) per a la construcció d'una base militar, cosa que Kayibanda i Habyarimana, els primers presidents (hutu) des de la independència, els hi haurien refusat.
Aquests països tenien raons suficients per a instal.lar a Kigali un règim favorable a Museveni, que els permetés satisfer les seves ambicions geo-estratègiques. L'obstacle era Habyarimana; no podien, doncs, més que subscriure's al projecte del seu assassinat pel FPR o, fins i tot, per què no, suggeri'ls-hi.
Els fets i gestos constatats poc abans i després del drama, mostren la seriositat de la hipòtesi d'assassinat de Habyarimana pel FPR, amb la complicitat i l'assistència activa d'Uganda, Bèlgica, Gran Bretanya i Estats Units.
Immediatament després de l'assassinat de Habyarimana, abans mateix que el drama fos conegut, el FPR va procedir a un atac generalitzat a les línies de defensa de l'exèrcit ruandès. Aquest atac, va posar en moviment més de vint mil soldats del FPR, reforçats per brigades senceres enviades per Museveni, incloent-hi tropes d'elit de l'exèrcit ugandès. Molts materials militars, lleugers i pesants, ja havien sigut entregats per Bèlgica i Gran Bretanya, estant assegurat el finançament per la CIA americana.
Aquest atac, considerat com l'assalt final, havia sigut preparat minuciosament: el FPR havia procedit a reclutaments massius des de 1993. Bèlgica i Gran Bretanya van assegurar els entrenaments de les tropes d'elit. Les infiltracions a l'interior del país van continuar, violant l'Acord d'alto-el-foc del 12 de juliol de 1992, i es van intensificar el 1993, sobretot en direcció a la capital.
Aquestes infiltracions són atestades pels mateixos amics del FPR. Colette Braeckman revela, sobretot, que els belgues sabien que el FPR "infiltra algunes casernes" de Kigali amb armes, el març de 1994. Però aquests últims no van alertar el govern ruandès, ni actuar per a impedir aquestes infiltracions. Això és una prova que estaven en connivència amb el FPR. Informacions concordants circulaven en aquest moment a la ciutat, com que els cascos blaus belgues ajudaven el FPR a portar homes i armes de Mulindi, quarter general del FPR, a la ciutat de Kigali. Van ser confirmades pels cascos blaus belgues, havent escortat les tropes de relleu del FPR. Les autoritats belgues sabien tot això. Aquesta és, potser, l'explicació de les amenaces proferides a les autoritats ruandeses perquè acceptessin les exigències del FPR, abans que no fos massa tard. "El Govern belga sap que alguna cosa es prepara" i no fa res. Demana, més aviat, l'ampliació del mandat de la MINUAR, a fi que les seves accions fossin més autònomes respecte al Govern ruandès.
La continuació dels esdeveniments aclapara els belgues. Immediatament després de l'atemptat, soldats belgues van ser vistos per la població prop de l'indret d'on van partir els míssils que van abatre l'avió. Colette Braeckman pretén que aquests militars belgues tornaven de l'aeroport, on havien d'acollir un C130, desviat després de Nairobi. Aquesta, contradiu la seva altra versió, segons la qual, la població hauria vist, més aviat, militars francesos disfressats de paracomandos belgues.
Convindria, d'altra banda, analitzar seriosament la recomanació que un cooperant militar belga hauria donat al FPR, per missatge de ràdio: feu per manera "de no provocar un nou accident". Colette Braeckman parla d'un incident que hauria tingut lloc abans de l'atemptat. El que és intrigant, és que l'edifici del Parlament ruandès, en el qual hi havia el contingent de 600 homes del FPR, no és ni en l'eix d'aterratge ni en el d'enlairament dels avions sobre l'aeroport internacional de Kanombe. No es comprèn com aquest incident anterior hauria pogut tenir lloc al damunt del palau del Parlament. La participació dels belgues en l'assassinat del President Habyarimana està, doncs, clarament establerta.
La gent es pregunta, a més a més, per què els cascos blaus belgues s'haurien precipitat per anar a buscar la caixa negra de l'avió, si no tenien res a retreure's? Van ser els trets de la guardia presidencial el que els va repel.lir. I després, per què aquests mateixos belgues haurien lluitat al costat dels soldats del FPR, contra les Forces Armandes Ruandeses, si no perseguien els mateixos objectius? S'ha assenyalat, en fi, que els cascos blaus belgues van deixar, fins i tot, les armes, sobretot armes pesants, a més de municions, al FPR, i li van cedir les seves posicions estratègiques a la ciutat de Kigali abans de la seva retirada.
Quant a l'Uganda de Museveni, va ser l'arquitecte de tota la guerra del FPR i de l'assassinat del President Habyarimana. Seria Museveni qui hauria demanat, per instigació dels americans, que la Cimera de Dar-Es-Salaam es pogués fer. Durant la seva estada a Uganda, els soldats americans van suggerir a Museveni de convèncer el President Mwinyi de Tanzània per a organitzar una trobada de Caps d'Estat de la regió. Aquesta reunió havia de portar els "dictadors esmentats" a anar a Dar-Es-Salaam i a caure en el parany(111). Havent-se assabentat que es tramava alguna cosa, el President Mobutu va refusar d'anar a Dar-Es-Salaam, mentre que el President Moi, de Kenya, va desistir al darrer minut(112).
Habyarimana i Ntaryamira, que hi van anar, van morir a l'avió que els tornava de Dar-Es-Salaam, abans, fins i tot, que tinguessin temps d'informar els seus pobles respectius dels resultats de la Cimera.
El President Museveni, que era amb ells a Dar-Es-Salaam, tingué una reacció sospitosa, a propósit de la desaparició de Habyarimana. A un interlocutor, el diumenge 10 d'abril (1994), el Cap de l'Estat ugandès explicarà, llargament, la bona fonamentació de la reivindicació dels exilats tutsi i retreurà a Habyarimana de no haver tingut la seva pròpia iniciativa ni haver buscat el diàleg amb ells, malgrat les seves múltiples recomanacions. Després acabarà dient: "You know, it was time to solve the matter" - "s'havia acabat el temps"(113).
Després de l'atemptat, els Estats Units i Gran Bretanya van desplegar maniobres significatives per a permetre al FPR reeixir en els seus projectes:
* Reducció del contingent de la MINUAR.
* Refús d'exigir l'alto-el-foc.
* Embargament contra el govern ruandès.
* No reconeixement del nou govern dirigit per Kambanda.
* Reconeixement precipitat de l'autoritat del FPR.
* Suport incondicional al règim minoritari de Kigali.
* Hostilització dels líders hutu refugiats a l'exterior.
És sota l'impuls dels Estats Units, Bèlgica i Gran Bretanya que el Consell de Seguretat va reduir, l'abril de 1994, el contingent de la MINUAR, de més de deu mil homes a només 444. L'objectiu era de no molestar el FPR en les seves operacions, de les quals estaven segurs que en sortitia vencedor, vist els mitjans posats a la seva disposició.
D'altra banda, van ser els mateixos americans els que van posar obstables al desplegament ràpid de la MINUAR II, en la resolució 918(114). El desplegament es va dividir en dues fases. La primera, referent només al redesplegament dels observadors que es trobaven a Nairobi, o sigui 179 homes.
La segona fase, concernint 4.870 homes sobre els 5.500 autoritzats, va ser suspesa a voluntat de les parts en conflicte, incloent-hi el FPR, oposat, malgrat tot, al desplegament de la MINUAR! Els americans, de fet, no volien aquest desplegament abans de la victòria del FPR.
Això també explica les raons que van impel.lir els Estats Units i Gran Bretanya a refusar l'alto-el-foc abans de la victòria del seu poltre. Per contra, van assetjar el Consell de Seguretat per a obtenir un embargo militar contra el Govern ruandès, mentre que el FPR rebia armes i municions via Uganda. L'embargament va ser decidit el 17 de maig de 1994. L'acabament de la guerra estava decidida des d'aleshores. Colette Braeckman assenyala, pertinentment, que "a l'acabament de la guerra, mentre que els seus adversaris patien l'embargament sobre les municions, es podien veure combatents del Front circular dalt de vehicles militars nous de trinca, matriculats a Uganda"(115).
A més d'aquest embargament militar, els Governs americà, britànic i belga, van imposar un bloqueig general contra les autoritats ruandeses establertes després de l'assassinat de Habyarimana i que aquests països no havien volgut reconèixer.
Els americans, especialment, van refusar d'acollir, el maig de 1994, el Ministre d'Afers Estrangers del nou Govern, però van rebre amb els braços oberts, en el mateix període, la delegació del FPR. Aquesta actitud discriminatòria va ser estigmatitzada per l'ambaixador de Rwanda a Washington, en la seva nota a l'honorable Harry Johnston, President del Sots-comitè per a l'Àfrica, a la Cambra dels representants del Congrés dels Estats Units. L'ambaixador ruandès assenyala que "la tendència del Govern dels Estats Units a isolar el Govern provisional -l'altre signatari de l'Acord d'Arusha- i a no condemnar el FPR, és perillosa i encara complica més el problema. Incita el FPR a prosseguir la guerra i a refusar tot compromís en les negociacions d'alto-el-foc. Priva el Govern americà de la possibilitat d'actuar com a mitjancer entre les dues parts, com ja havia passat abans, i crea dubtes respecte a la seva neutralitat"(116).
Aquest ambaixador pesat, va ser expulsat del seu despatx, contràriament a tots els usos diplomàtics i al dret internacional. L'ambaixada de la República ruandesa fou tancada, per decisió del Govern americà, abans mateix de l'establiment del govern del FPR.
Després, els Estats Units van ser a primera fila entre els Estats que van reconèixer immediatament el règim minoritari del FPR instal.lat a Kigali. Ells farien la principal aportació, amb Gran Bretanya i d'altres països anglo-saxons, enviant tropes per a protegir i consolidar el règim del FPR: 3.000 militars americans s'embarcaren cap a Rwanda, amb el nom en codi de "support Hope"; Gran Bretanya n'hi envià 500. També hi havia irlandesos i australians.
Aquests contingents van ser desplegats amb una celeritat manifesta i amb mitjans exorbitants, mentre que el desplegament de la MINUAR II es va fer amb més de dos mesos. Es diu que molts militars americans es van quedar a Rwanda després de la partença oficial del contingent "support Hope". Vetllaven a la capçalera d'un règim, amenaçat de mort súbita, tot just sortit de les mans màgiques de l'oncle SAM.
Els americans desplegaven esforços enormes per a mantenir en vida aquest règim, que no es podrà aguantar mai amb les seves pròpies cames: pressió sobre la Banca Mundial, que atorgava 50 milios de dolars al Govern del FPR (desembre de 1994); organització d'una Taula Rodona que permetés, a aquest Govern, obtenir una promesa d'assistència d'una quantitat espaterrant, del voltant de 600 milions de dolars (gener 1995); anunci del reforç de la cooperació USA-FPR, en el moment en què els altres socis capitalistes paraven la seva assistència directa, després de la massacre de poblacions hutu en el camp de desplaçats de Kibeho, on al voltant de 10.000 civils innocents van ser assassinats fredament pels militars del FPR.
Al costat d'aquests esforços per a reforçar el règim minoritari de Kigali, els americans, ajudats per Gran Bretanya i per d'altres països anglo-saxons, es van moure per a desorganitzar i neutralitzar els líders hutu susceptibles de constituir una oposició política creïble contra el FPR: després d'haver acusat tots els hutu d'haver concebut i organitzat el genocidi dels tutsi, van fer pressions enormes sobre el Consell de Seguretat a fi que ordenés el seu arrest, fins i tot abans d'aplegar indicis seriosos de culpabilitat: després van fer que, organismes auto-anomenats defensors dels drets de l'home, fessin investigacions pre-decidides, fent creure que els refugiats hutu rebien armes per anar a desestabilitzar el règim de Kigali i massacrar una altra vegada els tutsi.
Tot porta, doncs, a creure que, els USA, Gran Bretanya, Bèlgica i, ben segur, Uganda, van jugar un paper decisiu en la presa del poder a Kigali pel FPR, passant per l'assassinat del President Habyarimana.
El FPR va fer servir el seu art de la manipulació, sempre amb la complicitat dels mitjans de comunicació internacionals, per a fer creure que el crim va ser comès per la gent de Habyarimana mateix, els "extremistes hutu", civils i militars.
Segons Africa International, "immediatament després de l'atemptat reeixit contra Juvénal Habyarimana, la direcció del FPR, conscient de les repercussions desastroses d'aquest acte en les seves relacions amb la majoria hutu, va establir una eficaç estratègia mediàtica: carregar el mort al camp governamental i als seus 'extremistes'. En realitat, l'assassinat del President beneficia, evidentment, el FPR, que es va escarrassar, les setmanes precedents, a presentar arreu, el President ruandès, com l'obstacle principal per a l'aplicació dels Acords d'Arusha (sens dubte, enterrats amb la víctima) que afavorien, particularment, els rebels."(112).
La pista dels "extremistes hutu" com assassins del President Habyarimana i planificadors de les massacres, no s'aguanta dempeus. Els mantenidors d'aquesta tesi, no disposen de cap element seriós i creible(118).
Per contra, la hipòtesi de l'assassinat del Cap de l'Estat ruandès pel FPR i els seus aliats ugandesos, belgues, americans i britànics, és la més seriosa ja que troba arguments imparables.
A més, mentre que "els extremistes" no tenien cap mòbil per a cometre l'atemptat, el FPR ho tenia tot a guanyar amb la mort del President Habyarimana. Tenia, a més, els mitjans proporcionats pels seus aliats, amb els quals havia establert minuciosament l'estratègia de presa del poder per la força amb la mort del President. D'altra banda, els "extremistes hutu" no tenien ni els mitjans ni el temps material necessaris per a concebre i executar un atemptat com aquest. I després, si aquest hagués estat el cas, haurien pogut, a la manera del FPR, preparar-se per a tornar a prendre el poder, reduïnt al mínim les conseqüències indesitjables que hauria comportat l'eliminació del President Habyarimana. En tot cas, ho haurien fet tot per a preparar-se a la reacció violenta del FPR, sabent que les massacres dels tutsi havien de conduir, necessàriament, a la represa de les hostilitats. Ara bé, tot i que els hutu es van preparar per a l'auto-defensa contra el FPR, sobretot distribuïnt armes a les poblacions de les zones de combat i a les joventuts hutu, no es va fer res per a preveure l'assalt final del FPR, sota la forma d'un atac coordinat amb les forces armades ugandeses, sostingudes per potències estrangeres.
Al contrari, es va fer tot per afeblir les capacitats de defensa de l'exèrcit ruandès i per a impedir-li de comprar armaments apropiats i municions en quantitat suficient:
* L'oposició propera al FPR, que tenia les regnes del poder executiu, va fer una forta campanya per a fer creure en la bona fe del FPR i dissimular els preparatius d'aquest últim per a la guerra, en violació de l'Acord de Pau d'Arusha.
* El Ministre de Finances, pertanyent al corrent FPR, Marc Rugenera (actualment Ministre de Finances del FPR) va bloquejar els fons per a la compra de municions, malgrat les amenaces reals de l'enemic.
* França va parar els seus proveïments militars després de la signatura de l'Acord de pau.
* La MINUAR va prendre el control de les armes pesants i dels dipòsits d'armaments de les Forces Armades Ruandeses, sobretot a la capital.
* És la MINUAR qui controlava la seguretat a Kigali i no les FAR.
Les FAR, doncs, no estaven preparades per a les hostilitats. Estaven condicionades per a la pau. Algú em va informar d'un incident significatiu a aquest respecte i que, potser, va decidir el tombant de la guerra: a Mutara, quan un artiller va voler disparar el seu "orgue d'Stalin" (l'únic a la regió) després de l'atac del FPR, els obusos no van sortir, l'arma estava encallada per falta de manteniment. Ara bé, van ser les tropes de Mutara les primeres a retirar-se, sota l'embranzida dels agressors del FPR/NRA.
Els planificadors de les massacres són, doncs, el FPR i els seus aliats. Els executors són les tropes del FPR i els mercenaris estrangers, sobretot d'Uganda, Tanzània i Burundi.
De cop, la qüestió del genocidi contra els tutsi es torna a trobar en el seu lloc. És clar que els hutu van reaccionar autodefensant-se contra els atacs dels tutsi i del FPR, que havien organitzat brigades especials a tot el país per a eliminar l'elit hutu. Des d'aleshores, no es pot parlar només de massacres de tutsi, massacres que, és cert, en alguns casos van depassar els límits d'una simple autodefensa, transformant-se, més aviat, en represàlies contra les massacres sistemàtiques de hutu pel FPR a les prefectures de Byumba i Kibungo.
En fi, cal reconèixer que quan hom confronta totes les idees, tots els fets i tots els esdeveniments que van succeir des de l'u d'octubre de 1990, arribem a la conclusió que el FPR i els seus còmplices van buscar i busquen sempre (els esdeveniment de Kibeho i Kanama ho acrediten) de "destruir tot o part de l'ètnia hutu com a tal", començant per la seva elit política i intel.lectual. L'amplada de les massacres selectives (es parla de més de dos milions de hutu assassinats) efectuades pel FPR, és condemnada pel informes concordants de molts organismes seriosos i creïbles de defensa dels drets de l'home, com Amnistia Internacional i, fins i tot, organismes pro-FPR com "Human Rights Watch", així com per l'Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats. Les massacres comeses pel FPR contra les poblacions hutu, han de ser, doncs, qualificades de genocidi i reprimides com a tals. També la comparació, pel FPR, de les massacres dels tutsi a l'holocaust, del qual van ser objecte els jueus durant la 2ª guerra mundial, és una impostura i una falsificació de la realitat.
Si considerem el fet que aquestes massacres van ser falsament qualificades de genocidi, mentre que l'holocaust és el pitjor dels genocidis que mai hagi tingut lloc en el món, si interroguem la història, constatem que fer la comparació entre la situació dels tutsi i la dels jueus denota una enorme superxeria, de cara a recuperar la simpatia de tots aquells que s'horroritzen de l'holocaust. Convé, en primer lloc, recordar que el poble jueu va ser objecte de persecució constant pels cristians, que veien en ells els assassins de Jesúcrist. Van ser, en primer lloc, forçats a l'exili pels emperadors romans després de la massacre de milers d'ells. Expulats de Jerusalem l'any 130 per Adrià, "van quedar sense país. Van quedar sense temple. Van quedar escampats arreu del món"(119).
Després van ser massacrats per les Croades, ja que els cristians veien en ells els còmplices d'aquells que havien crucificat Jesús(120). També van ser víctimes de la xenofobia a aquest respecte, i de la gelosia degut als seus èxits i la seva solidaritat. D'ençà, van ser perseguits arreu, sobretot a l'Europa de l'Est (Rússia, Polònia, Romania...) i després a tota l'Europa conquerida per l'Alemanya nazi i antisemita. Van ser tancats en els camps de concentració i els "ghettos" per a isolar-los dels altres.
És important assenyalar que els jueus van ser, en primer lloc, perseguits a causa de la seva religió. Tot seguit, van ser víctimes de la doctrina de la supremacia de la raça germànica, desenvolupada pels nazis i aplicada per Hitler, que va decidir, entre d'altres coses, exterminar els jueus. Així, en els camps de concentració en van morir sis milions, pel gas i el foc. Aquest va ser l'horror de l'holocaust.
Quant als tutsi, mai han sigut perseguits, eren ells els perseguidors. No han conegut mai camps de concentració ni forns crematoris i encara menys cambres de gas. Van sotmetre la majoria del poble ruandès, format principalment pels hutu (85%, després 90%), durant més de quatre segles fins el 1959. Des d'aquesta data, van fer guerres contrarevolucionàries per a tornar a prendre el poder als hutu, que els hi havien pres després d'una revolució social (1959) i unes eleccions democràtiques (1960-1961).
Les massacres de les quals els tutsi van ser objecte van venir després, no només de la darrera d'aquestes guerres contrarevolucionàries de caràcter ètnic que van desencadenar l'u d'octubre de 1990 amb la complicitat d'Uganda, sinó també després de l'assassinat del darrer President hutu, Juvénal Habyarimana, i de les massacres selectives de població hutu.
Amb els jueus, la persecució, les massacres, els genocidis, mai van ser causats per una provocació qualsevol de part seva. Amb els tutsi, per contra, la dominació, els assassinats i les massacres selectives dels hutu, van provocar mesures d'autodefensa i represàlies per part d'aquests darrers. Els hutu, mai han elaborat una doctrina de cara a exterminar els tutsi, com els nazis. Les reaccions dels hutu entren dintre de la legítima defensa i en cap cas poden ser qualificades de genocidi. No es pot tolerar cap comparació amb l'holocaust. Aquells que anomenen els hutu, nazis d'Àfrica (els agents del FPR), no són més que mentiders empedreïts a sou dels "Khmers negres", exterminadors del seu propi poble. És, més aviat, el poble hutu el que, confós, expulsat i perseguit arreu per crims no comprovats, pateix el martiti de l'exclusió, comparable a la que va patir el poble jueu. Però la comparació s'acaba aquí.
En fi, la pretensió de les autoritats de Kigali de voler-se aprofitar de l'experiència dels jueus en la caça i judici dels nazis, expressada en ocasió d'un "col.loqui internacional" sobre el drama ruandès (Kigali, novembre 1995), denota una superxeria a penes creïble.
En primer lloc, els jueus van perseguir els nazis comprovats que havien escapat de la justícia, mentre que el règim del FPR pretén perseguir persones, no pels seus crims provats, sinó per la seva pertinença ètnica hutu. A més, els jueus no van tenir cap responsabilitat en les exaccions comeses per Alemanya i els seus aliats durant la 2ª guerra mundial, mentre que els tutsi i el FPR tenen una greu responsabilitat en les massacres que van tenir lloc a Rwanda. Les autoritats de Kigali, sortides del FPR, no estan, doncs, gens qualificades per a jutjar els hutu, ja que jurídicament no poden ser jutge i part.
Les detencions a les que aquestes autoritats procedeixen, en relació amb el drama ruandès, són massa precipitades i massa arbitràries. Els caçadors de nazis procedien, primer, a un treball de formiga, de verificació de documents, d'indicis i proves abans de detenir i jutjar o, fins i tot, executar tal nazi o tal altre. La gent del FPR no té cura de proves materials; amb algunes denúncies, sovint teledirigides, n'hi ha prou. Això és molt fàcil, ja que tot hutu és considerat culpable, per al règim de Kigali. Quant als jueus, rebutgen la criminalització col.lectiva. Busquen els criminals individualment, sense consideracions d'ètnia o nacionalitat. No es pot, en el marc d'aquest treball, exhaurir el tema i analitzar totes les diferències entre l'holocaust i el drama ruandès, però s'ha dit l'essencial.
Podem remarcar, tanmateix, una semblança important. Mentre que els jueus van lluitar per a l'establiment d'una llar nacional, després un Estat independent, objectiu aconseguit el 1948 amb la creació de l'Estat d'Israel, ara els tutsi estan decidits a crear un Estat tutsi després d'haver foragitat els hutu de Rwanda. El règim tutsi de Kigali es recolza, malauradament, sobre la doctina de la raça superior, que va estar a l'origen de l'holocaust i va portar a la 2ª guerra mundial, amb tots els seus horrors. Kagame i els seus, van doncs, en la línia de Hitler i els seus partidaris nazis, essent el FPR perfectament comparable al Partit Nacional-Socialista. La política d'acomodament de les potències europees respecte a l'ascensió del nazisme i les seves primeres conquestes (1938-39) és la que aquestes mateixes potències -a les quals s'hi afegeixen els Estats Units- fan respecte el règim de Kigali. L'explosió en cadena de les violències...i de la guerra, a la regió dels Grans Llacs, són ja una realitat palpable. Però els hutu, aguantaran patir l'holocaust de part de Paul Kagame i els seus "Khmers negres", a la manera dels jueus respecte a Hitler i els seus nazis?
Però de fet, a què fa referència l'expressió hutu moderat? Aquesta, surt dels mitjans de comunicació i dels ambients polítics occidentals, que consideraven com a moderats els hutu que col.laboraven amb el FPR, o que no oposaven gaire resistència a les seves exigències. Els altres són, simplement, qualificats "d'extremistes".
Entre els hutu "moderats" es cita, entre d'altres, Faustin Twagiramungu, Uwilingiyimana Agathe, Rugenera Marc, Ngulinzira Boniface, Gasana Anastase, Gafaranga Théoneste... que eren tots col.laboradors reiterats del FPR. Assenyalem que Mugenzi Justin, Mbonampeka Stanislas, Murego Donat, Karamira Froduald, van deixar de ser considerats com a moderats des que es van oposar als dictats del FPR. Abans, Gatabazi Félicien, considerat també com a moderat, havia sigut simplement liquidat pel fet que impedia el PSD bascular del costat del FPR.
Lògicament doncs, aquest Govern, controlat pels "moderats", no podia incitar les milícies a cometre el genocidi contra els tutsi, base popular del seu aliat, el FPR, ni provocar la seva pròpia massacre. Aquests "moderats" pretenien, d'altra banda, que aquest genocidi i aquestes massacres haurien sigut provocades pels seus adversaris, els "extremistes hutu".
Cal precisar que el terme extremista no té aquí el sentit clàssic que es descriurà després(121). Segons els mitjans de comunicació i ambients occidentals pròxims al FPR, és extremista aquell que s'oposa als objectius bel.licosos del FPR i que contesta les seves reivindicacions desmesurades, així com la seva orientació etnista.
Així, segons el mètode Coué, ells mateixos aliats del FPR, es conclou que només els "extremistes" podien imaginar i executar el genocidi contra els tutsi i les massacres dels "hutu moderats". Els arguments utilitzats, havent sigut analitzats i contestats abans, ara pensem que seria enutjós tornar-hi. Afegim, tanmateix, que aquells que són anomenats "extremistes" són, de fet, la veritable oposició als dictats del FPR. Sempre van estar imbuïts de sentiments democràtics i globalment oposats a la presa del poder per les armes i la violència. És, doncs, poc probable, que fossin ells els que haguessin provocat la nova guerra i les massacres que la van acompanyar. Quant als "moderats", segons ho entenen els FPR i els seus aliats, sortosament no són gaire nombrosos entre els hutu. No van formar mai un grup important. Això es comprèn, d'altra banda, ja que enlloc, en cap poble, els traïdors mai han sigut gaire nombrosos. Són, sovint, marginals i rebutjats per la societat, de la qual fugen, generalment, per por de ser descoberts. Hom comprèn, des d'aleshores, per què la majoria d'aquests famosos "moderats" van fugir envers el FPR o els aliats quan la guerra va esclatar. D'altres van morir, treballant o combatent pel FPR.
Precisem, en fi, que les massacres interètniques, que van tenir lloc a Rwanda, són la continuació i la conseqüència de la guerra provocada pel FPR, havent sigut, l'assassinat per ells del President Habyarimana, la gota que va fer vessar el got. Els agents armats i els còmplices del FPR, que són, com hem vist, veritables combatents segons el Dret Internacional, no es poden considerar com civils innocents. Cal, tanmateix, deplorar que la gravetat de les tensions interètniques vagi empènyer algunes persones tutsi i hutu a massacres d'innocents, incloent-hi nens. D'aquestes massacres, n'han d'ésser condemnats i castigats enèrgicament.
Hem analitzat la qüestió de la distribució d'armes a les poblacions civils de les zones de combat. Hem conclòs que aquesta distribució legítima entrava en el marc de la defensa civil lloada pel govern i no apuntava per res les massacres de població civil desarmada.
Quant a la distribució d'armes als joves, sobretot els de Kigali, es divideix en dues fases: abans dels 06.04.94 i després.
Abans dels 06.04.94, tret de la població de les zones de combat, no hi ha una distribució oficial d'armes. Uns rumors, tanmateix, han fet córrer que alguns partits polítics donaven armes als joves, convertint-los així en milícies de partit. Això ha estat dit del MRND i del MDR, que haurien utilitzat les seves relacions entre els militars simpatitzants dels seus partits, per a adquirir armes. S'hi va afegir que el PSD s'acostava al FPR per a adquirir armes i una experiència militar. Quant al PL, no era cap secret per a ningú que els seus membres obtenien regularment, del FPR, armes de guerra de tota mena per a fer sobretot actes terroristes a l'interior del país. És així que molts membres d'aquest partit i agents del FPR van ser enxampats, sobretot a les prefectures de Cyangugu, Gitarama, Kibungo, al Bugesera i a la ciutat de Kigali. Entre els partit polítics que no formaven part del govern, es sospitava del CDR, que era l'únic que podia disposar d'una joventut molt nombrosa; els altres, eren partits petits sense envergadura.
El CDR no tenia, tanmateix, possibilitats d'armar la seva joventut, per les raons evocades en el capítol V (2,e), que poden ser resumides així:
* El CDR era nou en l'escena política.
* No estava en el govern.
* Encara no havia teixit unes relacions suficientment sòlides, ni amb el govern ni a