UN ANY DE PAU I PROSPERITAT PER A TOTA LA POBLACIÓ BURUNDESA O NOMÉS PER A LA CLASSE POLÍTICA?
La visita del president burundès, Domitien Ndayizeye, a Brussel·les
aquesta setmana pot ser una ocasió per a reflexionar sobre el període total de
transició de 25 mesos del govern de Burundi. Aquesta gràfica que representa
l'evolució del canvi del franc burundès en relació a l'euro durant el període
de transició política del novembre del 2001 al desembre del 2003, ens informa
sobre l'evolució econòmica corresponent.
Aquesta evolució del canvi de moneda és l'indici d’un objectiu econòmic
molt més important que el repte polític. El govern de transició ha de ser capaç
d’afrontar aquest repte per ser creïble davant el seu poble i davant la
comunitat internacional.
Aquesta gràfica
posa en evidència l’empobriment extrem de la població. L’allunyament cada
vegada més gran que s’està produint entre els responsables, elits polítiques i
la població n’és la causa però també la conseqüència.
La transició política a Burundi serà ineficaç si, paral·lelament a la
reestructuració administrativa, judicial i militar, no es prenen mesures
econòmiques i socials. Els socis capitalistes han de rendir-se a l’evidència
que les donacions no serviran de res si l’economia rural no millora. Aquesta
millora només és possible si es resol la qüestió de seguretat de la població
rural. Les amenaces que pateix aquesta població no són precisament les diferent
fraccions rebels, d’altra banda sortides d’aquesta població, sinó més aviat,
l’omnipresència i el poder absolut de l’exèrcit. Aquest darrer constitueix el
principal fre per al procés de pau.
Les recents agitacions al país ho demostren una vegada més.
El desenvolupament comunitari no s’aconsegueix tan fàcilment, és cert
que calen alguns fons, però la manca de fons no pot ser una excusa per
començar. Cal una ferma voluntat política, acompanyada de gran creativitat de
gestió. La situació al camp és dramàtica i genera descontentament i fins i tot
aldarulls. No s’ha fet cap progrés des de l’alçament militar del juliol del
1996.
Els dirigents burundesos, tots, han de mostrar un fort coratge per
continuar tenint el desenvolupament rural a la primera pàgina de l’agenda.
Malgrat la proliferació de bons discursos, aquest tema queda marginal tant a
nivell nacional com pel que fa als qui aporten el fons. Qui s’interessa per una
població de la qual més del 90% no són més que pobres pagesos que van tirant en
un sistema econòmic paral·lel d’autosuficiència? En les anàlisis de l’economia
convencional no es tenen en compte ni els seus esforços ni les seves
necessitats. No ofereixen cap potencial per aquesta economia formal i per tant
són encara més ignorats.
Aquests pagesos són malgrat tot els que en última instància decidiran
per la pau. 40 anys de dominació militar no han aconseguit controlar la
voluntat de supervivència de la població burundesa. 40 anys d’allunyament de
l’ensenyament no han impedit que apareguin líders populars. Entre ells, alguns
es deixen i es deixaran comprar. Però sempre sortiran nous responsables de la
massa per exigir la més elemental de les atencions. Només una estructura
estatal, basada en un control democràtic real és capaç de garantir una pau per
a totes les comunitats del país. Una economia democratitzada és fonamental per
un estat així, utòpic per alguns, però certament possible i sobretot necessari.
Si l’economia no oficial és l’únic mitjà de vida de milions de
burundesos (i de ciutadans de països del Sud), és fonamental tenir-la en
compte. No com pretenen els funcionaris economistes de les institucions
internacionals, que volen a qualsevol preu formalitzar tot el que és informal,
sinó reconeixent els valors intrínsecs d’un tipus d’economia com aquest.
L’economia informal respon a una necessitat que l’economia convencional no pot
assumir. Admetre aquesta economia espontània és aplicar els termes més
estrictes dels principis del mercat de lliure canvi ja que funciona sense cap
regulació.
Els dirigents burundesos haurien d’estimular les iniciatives econòmiques
a nivell de base. Convindria decretar mesures de protecció per aconseguir, en
primer lloc, una autosuficiència alimentària nacional, i en segon lloc una
autosuficiència alimentària regió per regió. Un servei d’ordre creïble i una
jurisdicció imparcial són aspectes previs absoluts per qualsevol intervenció a
nivell rural. Les mesures que s’adoptin han de motivar el treballador
individual a produir un excedent a les seves necessitats personals. Són
essencialment les petites explotacions agrícoles que han de ser l’objectiu de
les infrastructures que es creïn, perquè contràriament a les idees de certs
ambients, les petites explotacions agrícoles són les que tenen els rendiments
més alts. A més, Burundi no té més alternatives a part de l’agricultura per
alimentar la seva població de prop de 6 milions d’habitants. No són ni
l’explotació minera marginal ni el comerç transfronterer irregular o
l’administració els sectors que poden assegurar una vida decent per a la població. L’agricultura intensiva
és l’única solució actualment viable.
Una infrastructura adequada ha de donar suport a aquestes explotacions.
Entre aquestes infrastructures figuren:
implantar mecanismes de
regulació de preus de compra i venda.
oferir suport a les
cooperatives de compra de productes agrícoles, de venda, d’emmagatzematge, de
transport…
instal·lar una xarxa de
tècnics agrícoles, zootècnics, forestals…
potenciar els centres de
recerca agrícola com l’ISABU
un accés per als pagesos
als microcrèdits individuals
estimular la creació de
vivers d’empreses o facilitar l’accés a les assegurances fins i tot per als
petits explotadors.
conservar una xarxa de
carreteres
Les importacions alimentàries, provinents de l’ajuda alimentària o de la
importació comercial, hauran de ser limitades al mínim estricte perquè frenen
l’expansió de la producció i falsegen la posició competitiva de les
explotacions nacionals.
Aquesta política tindria molts adversaris. Un primer grup d’opositors
provindria de l’àmbit militar. Tenen, segons els acords, una posició paritària
al govern i continuen exercint la gairebé totalitat del poder econòmic
(oficial) del país. Tenen un interès financer directe en les importacions
comercials i un interès indirecte per mitjà del transport i la distribució de
les ajudes alimentàries.
Un segon grup, també temible, són l’Organització Mundial del Comerç i
les institucions de “Bretton Woods”: Fons Monetari Internacional i Banc
Mundial., que han imposat per tots els països del Sud la ideologia de la
no-intervenció de l’estat en els processos econòmics sabent perfectament que
tots els països industrialitzats, sense excepció, protegeixen la seva
agricultura nacional. Per fer això els seus arguments són encara més vàlids en
els països del Sud on l’agricultura és un sector estratègic del qual depèn
directament la vida dels seus habitants. És totalment lògic que els estats del
Sud protegeixin la seva agricultura.
El repte que ha d’afrontar el govern de transició és immens, i els
burundesos que reclamen la prolongació del període de transició en són
conscients. Han estat realitzades molt poques reformes de les institucions i no
són pas els pocs militars del CNDD-FDD que hi ha a l’exèrcit nacional els qui
suprimiran l’amenaça provinent d’aquest exèrcit. Un pas endavant? Pot ser, però
estiguem atents. El veí del nord de Burundi és l’exemple típic del fracàs de
integració de dos exèrcits oposats. Gairebé tots els oficials i sots-oficials
de l’antic exèrcit ruandès que han tornat als rangs de l’Exèrcit Patriòtic Ruandès
(actualment FRD) han desaparegut o s’han exiliat.
Els acords i les negociacions establertes entre els partits en conflicte
suposen una esperança de pau en aquesta regió. La concreció d’aquesta pau
dependrà del resultat de les reformes promeses en administració, justícia,
defensa però sobretot en l’àmbit social i econòmic.
Buzet, 8 de gener del 2004
Christiaan DE BEULE
SOS RWANDA BURUNDI