Gemma Camps
Regió7
Manresa
24.05.02
No sembla una heroïna Marie-Béatrice Umutesi (Rwanda, 1959). Quan sent aquesta paraula, somriu. Heroïna? No. Ella no se'n sent, però ho és. Ella i els centenars de milers de refugiats rwandesos que van fugir del seu país quan, el 1994, va esclatar el conflicte entre els tutsis i els hutus. Un conflicte que venia de molt enrere i que la va obligar a fugir durant gairebé quatre anys. A Occident, Marie-Béatrice i la resta d'hutus van ser tractats com els dolents de la pel·lícula: els genocides. El seu llibre, Fugir o morir al Zaire - La vivència d'una refugiada ruandesa (Pagès Editors), que avui, a les 8 del vespre, presentarà a l'auditori de Fundació Caixa Manresa, convidada pel Consell de Solidaritat de Manresa, gira la truita i assegura que els hutus van ser unes víctimes més de la desraó de la guerra. Sociòloga de formació,actualment és refugiada a Bèlgica però treballa al Camerun. Dels seus llavis, el desig que la pau retorni al seu poble no sona gens tòpic.
-Quina va ser la seva intenció a l'hora d'escriure aquest llibre?
-N'hi ha tres. La primera és que en el decurs de tota la fugida per la selva del Zaire vaig perdre molts amics, companys de treball, nens que havia recollit... Hi tenia un deute. La segona és perquè quan vaig sortir dels camps estava molt frustrada i fer aquest llibre ha estat com una mena de teràpia. I la tercera raó és que molta gent diu: «mira, nosaltres no vam fer res perquè no sabíem res». Amb aquest llibre ja ho sabran.
-El conflicte rwandès és complicat. Com l'explicaria a una persona que no en sap res i que, si en sap, sovint és per mitjà d'informacions esbiaixades?
-Hi ha raons internes rwandeses però també raons geopolítiques. El conflicte entre hutus i tutsis és molt antic. Sempre han lluitat pel control del poder. L'any 1959 els hutus van prendre el poder als tutsis i una bona part d'aquests tutsis que eren al poder es van exiliar a Uganda i a Burundi. Quan van ser allà es van reorganitzar per poder reprendre el poder i, per tant, a partir del 63 hi va començar a haver atacs esporàdics d'aquests exiliats. El més important va ser el del primer d'octubre del 90, amb el suport d'homes i material d'Uganda i també dels Estats Units. Això va provocar que en certs llocs la població hutu respongués amb massacres de tutsis. El Front Patriòtic Rwandès (FPR) va començar a assassinar líders hutus per crear aquesta reacció d'odi i es va crear un gran clima d'inseguretat. Paral·lelament a totes aquestes accions, a principi dels 90 va començar el multipartidisme i tots els partits van començar a utilitzar els joves, manipulant-los per tenir el poder a partir de fomentar aquest odi. Les dues grans forces que hi havia a Rwanda eren el president Habyarimana, que tenia l'exèrcit, i l'FPR, que estava armat per Uganda i els Estats Units. I tots els partits polítics es posaven al costat de l'un o de l'altre. Això va provocar una divisió profunda de la societat rwandesa. Lògicament, els que estaven amb Habyarimana eren, majoritàriament, hutus, i els que estaven amb l'FPR eren majoritàriament tutsis, i per això la divisió es va veure com un conflicte ètnic. Tot això afegit a un context econòmic molt difícil. Just abans de l'assassinat de Habyarimana, el 6 d'abril del 94, la ruptura social i la inseguretat ja eren brutals...
-En el seu llibre fa una crítica molt dura a les ONG i als països occidentals per la seva indiferència davant d'aquests fets i del que van acabar provocant.
-En una situació tan greu, que no hi hagués cap estratègia que ens pogués donar una mica de llum ens va semblar que era perquè la comunitat internacional havia condemnat a mort Habyarimana i el seu règim.
-És a dir, que ja els interessava el que passava?
-En aquell moment la comunitat internacional havia triat Kagame com a futur president de Rwanda. El que és seguríssim és que els Estats Units ja havien fet la tria.
-El ressentiment de molts països cap als Estats Units seria una manera d'explicar els fets de l'11 de setembre passat?
-Quan algú t'empeny contra una paret no tens cap altre remei que buscar una sortida, però no la tens perquè per darrere t'empenyen i al davant hi tens una paret. Això fàcilment provoca sortides suïcides... Pensa que els Estats Units actualment estan empenyent molta gent contra el mur. De totes maneres, jo crec que la violència no porta enlloc; només més violència.
-Què fa més mal per part de la comunitat internacional: la insolidaritat, la desinformació...
-Totes dues coses. Un moment molt dur va ser quan, fugint dels camps de refugiats, vam anar a parar, després de 400 quilòmetres a peu, a Tingi-Tingi, i, estant allà, sense res per menjar, vam escoltar la ràdio i les notícies deien que no hi havia refugiats (érem més de 150.000 persones) i que, si n'hi havia algun, eren genocides. Quan sents això et revoltes molt i et preguntes com algú pot dir això. No ho entens i et sents abandonat.
-Vostè va tornar a néixer uns quants cops. Va desitjar morir?
-No. Un motiu que em va fer viure va ser no voler acceptar que l'FPR i la comunitat internacional havien guanyat. Feien falta testimonis que expliquessin el que havia passat. Teníem molta por de l'FPR, particularment jo, perquè sóc del nord i l'FPR va entrar pel nord i coneixia les atrocitats que hi havia comès. No matava la gent d'un tret al cap, els feia unes tortures terribles... Sempre pensava, si m'atrapen, m'atraparan corrent.
-Després de viure unes situacions tan extremes, com es fa per recuperar la normalitat?
-Quan vaig sortir del bosc la meva primera reacció quan explicava tot el que havia passat era fer-ho rient, segurament per l'alegria de sortir d'allà i, per altra banda, perquè tot el que havia passat era tan dur que semblava un somni. És ara, que ho he anat paint, que ho explico seriosa i m'adono de l'abast del que va ser. Potser el que més m'ha costat d'assimilar és el fet de trobar-me sola, sense ningú de qui ocupar-me. Em demanava, quin sentit té la meva vida? Possiblement aquest qüestionament m'ha portat a tenir un fill.
-Quina és la situació actual a Rwanda?
-El país ha estat ocupat per les armes. De moment és inimaginable una obertura política. Tothom qui s'oposa al règim de Kagame, ja sigui hutu o tutsi, és eliminat. A la guerra que hi ha a la RD del Congo [ex-Zaire] l'exèrcit rwandès hi té un paper molt important. El motiu extern és que és la zona de mineria més rica d'Àfrica i, per tant, mantenir aquesta guerra interessa les multinacionals nord-americanes, que són les que estan explotant totes aquestes riqueses.