Per totes les regions del país s'escolten sobretot dues constatacions:
* Primer, "si al 94 va ser terrible el que va passar -i se n'ha fet molta propaganda d'aquest genocidi-, ara està sent molt pitjor", però resta amagat; no hi ha vies per a denunciar i la gent se sent impotent per a defensar-se.
* Segon, "aquí només hi van quedant dones -o vídues o soles perquè els marits estan a la presó o no han pogut tornar-, nens i militars".
En certes regions és el terror: a les cinc de la tarda, la gent dels turons ja no viu, cadascú es tanca a casa seva, cases insegures i aïllades, a esperar si es llevaran o no l'endemà, ells o els seus veïns.
Tot el país està militaritzat i els militars es creuen, a més, el amos de les vides i de les coses. Aquesta presència militar, tant a la ciutat com als turons, fa que sigui clara la procedència de tantes morts, encara que els mitjans d'informació sempre diuen que són els infiltrats del Zaire. El control a les carreteres és molt fort.
Encara que no es diu tot per la ràdio, gairebé tots els dies arribem a saber sobre matances que hi ha hagut i les víctimes són gairebé sempre els que han tornat del Zaire o Tanzània, i últimament els blancs. És l'hora de l'extermini, la venjança, personal o familiar. Són tants els casos recollits i publicats en certs mitjans, que aquí només en direm algun dels viscuts aquestes dues darreres setmanes.
Dos dies després de l'assassinat dels tres espanyols, a poca distància de l'hospital de Nemba, nord del país, es troben en una casa un grup de familiars i amics d'un militar de l'antic govern que acaba de tornar i vol celebrar l'estar altra vegada a la seva terra. Són dos quarts de set del vespre; envolten la casa i els maten; són 22 persones. El dia següent informen que han sigut els infiltrats, o sigui, els refugiats que no poden tornar i volen desestabilitzar el país. Prop d'aquest lloc, i al cap de pocs dies, en una altra comuna maten a 50 persones més.
Aquesta mateixa setmana, en una altra zona del nord, els militars que patrullen truquen a la porta d'un altre que ha tornat i havia tingut un lloc a l'ajuntament del govern anterior. Aquest home, aleshores, demana que s'identifiquin; al témer el que li pugui passar, diu que no obrirà la porta fins que no vinguin els veïns del seu turó. Els militars obliguen als pagesos, que fan la ronda de nit a cada turó, a cridar als veïns. N'hi van molts, malgrat ser les 11 de la nit. Aleshores, l'home obre la porta. Els militars diuen: "com que són els teus amics, que entrin tots a casa teva"; tancan la porta, tiren 4 granades i els rematen amb els seus fusells: són 24 morts. Hi ha tres supervivents: una dona i dos homes que encara estan hospitalitzats. L'endemà al matí, les autoritats locals convoquen a la població de diversos turons i els intimiden dient que al qui col.labori amb els infiltrats, el mataran, ja que ells són els que fan aquestes coses a les nits. Ningú diu res.
En el llac Muhazi, a l'est del país, s'hi han trobat molts cadàvers. Els que tornen de Tanzània passen la nit allà i, l'endemà, explica la gent d'aquest lloc, ja no els veuen. Els de Drets Humans han declarat que només hi ha 6 cadàvers, però la gent diu que són molts, fins al punt que ja no s'atreveixen a anar-hi a buscar aigua.
A la zona de Ruhengeri, en cinc ajuntaments han fet una neteja de 600 persones. Se'ls mata, entre d'altres motius, perquè les presons estan tan plenes que ja no n'hi caben més, ni fins i tot estant drets, i perquè volen eliminar l'ètnia hutu.
Els refugiats que tornen expliquen que molta "neteja" ja es fa a la frontera, a les barreres militars, però s'acaba a les pròpies cases. És indescriptible el que han passat durant aquests mesos escapant de la mort. Després de l'atac als camps, van sortir corrent, es van veure perseguits i els van disparar constantment; a les emboscades van caure milers de persones. Van ser obligats a tornar al seu país i aquí, a Rwanda, si no és la mort violenta, els espera la mort lenta, encara més inhumana.
Està prohibit donar feina a qualsevol que hagi tornat. S'estan necessitant mestres, tècnics, professionals, infermeres, metges...de tot, però no es pot agafar a ningú. I encara més, es pot pagar amb la pròpia vida el desobeir aquest mandat. Primer han de fer uns cursos de rentat de cervell i han de passar al menys sis mesos per a ser aptes o no per a tenir una feina. Tot està molt controlat. Les ONGs també estan sotmeses, tota l'ajuda ha de passar pel govern, però afortunadament hi ha algun bisbe animant que a les parròquies s'exerceixi la caritat, ja que "ningú ens pot impedir de fer-la", i les comunitats religioses, que estan acollint a tanta gent en els Centres de salut i nutrició, ajuden directament tot el que poden. A moltes d'aquestes comunitats que ajuden se les considera "interahamwe" (les temibles milícies hutu).
En una parròquia, un capellà ruandès va demanar que es fés el cens dels que havien tornat per a organitzar l'ajuda. El diumenge següent va haver de dir, a l'acabar la missa, que no el seguissin fent perquè el govern li ho havia prohibit.
Sabem de vàries Prefectures que estan repartint molt poca ajuda, malgrat haver obligat a les ONGs a canalitzar-la a través del govern; i encara més, en dues Prefectures, es va convocar als retornats i se'ls hi va dir que entreguessin els seus papers -document d'identitat rebut a l'inscriure's a l'arribada al seu ajuntament- per a fer les llistes del repartiment i que tornessin el dilluns següent: quan van tornar ni els hi van donar menjar ni els hi van tornar els papers; així, van quedar indefensos, il.legals, a més no es poden moure de la seva localitat sense un permís especial, que comporta un interrogatori.
Tots aquests dies, totes les autoritats estan anant per les diferents regions del país fent una campanya de "sensibilització"; poc després, en aquests llocs hi ha massacres. A més, s'intimida als advocats que defensen als suposats culpables del genocidi.
Un gran problema és la vivenda. Els que van entrar voluntàriament o a la força, al 94, van ocupar les cases dels que fugien massivament fora del país i, al tornar, aquests se les troben ocupades o destruïdes. Hi ha hagut casos d'ajuda mútua, de compartir la vivenda, però la majoria no. El propietari ha de viure al costat de casa seva, sense cap dret sobre ella. És cert que el govern va assegurar que podrien recuperar les seves cases, però la realitat és que el que intenta recuperar-la arrisca la seva vida o va a la presó... A vegades, han compartit la casa les dues famílies, però a la nit vénen els militars i, en col.laboració amb els ocupants, els maten o els fan desaparèixer; fins i tot s'ha donat el cas d'anar a queixar-se a les autoritats una família que ocupava una d'aquestes vivendes i li han respost: "això us passa per tontos, si els haguéssiu matat, ara estaríeu tranquils". Per tot arreu es construeixen casetes: el govern, ONGs, Caritas... però totes són per als supervivents del genocidi del 94, després ja es veurà si dóna per als altres.
Un altre capítol d'aquesta política d'extermini són les presons. Estan plenes a vessar. S'han près moltes altres cases per a seguir ficant-hi més gent. Un ministre va arribar a dir, quan va anar a visitar la de Kigali: "No us penseu que en sortireu vius". Varia molt de les unes a les altres, però sempre és el límit de la inhumanitat. En una habitació de 4 x 4 hi poden arribar a haver 70 persones, sempre dempeus. En algunes presons no poden sortir per a fer les seves necessitats. Quan emmalalteixen no poden anar a curar-se, ni deixen que algú hi vagi a fer-ho. Els hi donen grans pallisses. No hi ha lloc per a dormir. Se'ls hi podreixen els peus i les cames. En d'altres presons els porten als centres de salut amb fractures, malàries greus, teixits necrosats... Quan les seves dones els van a veure, abans han de deixar cinc quilos de mongetes i cinc d'arròs... Mai poden parlar soles amb els seus marits; a vegades, per no perdre l'espai que han aconseguit, no surten a veure a la seva família ja que es podrien quedar a la intempèrie. Entre els vigilants, hi ha molta corrupció: poder tenir una mica de lloc per a estirar-se pot costar de 20 a 30.000 francs. Certes autoritats permeten i provoquen aquests abusos. Les famílies que han tornat i que no tenen res, ni casa, ni menjar, ni possibilitats de trobar una feina , han de fer l'esforç d'anar a la presó a dur al seu familiar la roba i el menjar, la qual cosa empitjora la seva situació. A causa de la distància, alguns hi estan tot el dia. És impressionant veure les llargues files de dones, amb la seva bossa o cistella, esperant el seu torn.
A algunes persones que treballen en Drets Humans els permeten parlar amb els presos, però si aquests diuen alguna cosa, després els hi donen pallisses. En d'altres presons no se'ls permet entrar, ni tan sols a la Creu Roja. Sabem que els de Drets Humans fan informes, però... on arriben? Per a què serveixen? Què canvia?
La mort dels tres espanyols ha fet prendre postura al Govern espanyol i li demana al de Rwanda una investigació en la que pugui participar, i condiciona l'ajuda econòmica a l'aclariment d'aquest assassinat. Demana, a més, que s'agafi vius als culpables, ja que els dos testimonis que hi havia -els dos guardians de la casa- els van agafar i els van matar. Sempre hi ha unes morts que valen més que les altres, però en el fons anem constatant que a tot aquest sistema econòmic, polític, militar i fins i tot la cooperació econòmica als governs, el que menys l'importa és la vida dels pobres i la vida humana en si mateixa.
És esgarrifós sentir dir a persones, tant del país com estrangeres, "mai hauríem cregut que l'ésser humà fos capaç de tanta maldat". I també se sent: "amb tal de consolidar a un milió de persones, no importa exterminar-ne a sis milions". Un militar, al dir-li si no se n'adonava que estaven venent el país als americans, va contestar "no ens importa vendre el país a qui sigui amb tal d'exterminar als hutus". I tot això passa amb el vist-i-plau de tantes organitzacions i governs que fan arribar les ajudes abundantment i sense condicions. La situació és tan greu que hi ha tutsis que no ho poden suportar més i s'enfronten als militars. I no oblidem que fora del país, al Zaire, queden uns 300.000 refugiats en condicions límit.
Enmig de tanta mort programada, camuflada, hi ha fets que humanitzen i fan possible de seguir creient en l'ésser humà, en la seva dignitat:
* Moltes famílies de les que han tornat troben la seva casa ocupada, però són acollits per d'altres, encara que hi hagi 20 persones en un espai mínim.
* Un grup de dones hutu que duien regularment el menjar a la presó, van ser maltractades pels guardians, tenien por de tornar; aleshores un grup de veïns tutsi decideixen d'anar-hi en el seu lloc.
* Un empleat de l'ACNUR, amb responsabilitats familiars, és capaç de deixar la seva feina al no poder suportar tanta corrupció i violació dels drets dels que tornen; i no és un cas únic, fets semblants es donen entre els tutsi que hi ha al país.
* Una dona que torna del Zaire troba un nen amb una desnutrició greu, a la seva mare la van matar el 94, el seu pare es passa la vida denunciant als veïns i emborraxant-se. Ella es fa càrrec del nen i el porta a un centre nutricional tot i que li queda molt lluny.
* Molts nens orfes són acollits indistintament en famílies de hutus o de tutsis.
* En una celebració religiosa, un bisbe, davant d'autoritats civils i militars, té audàcia i llibertat per a parlar de la situació i per a, en les seves visites pastorals, consolar a les famílies dels morts i animar-los a seguir units i solidaris.
Quantes vides més faran falta i fins a quan es seguirà postergant el diàleg i la negociació en aquesta dramàtica situació del poble ruandès? Cap a on i com dirigir la nostra solidaritat? Com obligar als governs del Nord a què, en les seves polítiques, compti alguna cosa més que el poder i l'economia?