Les massacres comeses en els camps de refugiats ruandesos i burundesos de l'est de l'ex-Zaire els dos darrers mesos de l'any passat, es podien haver evitat o pal.liat enormement. Tanmateix, poderosos interessos van evitar una intervenció internacional que garantís una assistència a la massa de refugiats indefensos, que van ser massacrats indiscriminadament per l'exèrcit ruandès.
Ara fa un any, ens vam mobilitzar tot demanant l'obertura de corredors humanitaris i, durant un mes, la presència a les escales de Crist Rei de Manresa va ser el lloc on molta gent de la comarca hi va expressar la seva incomprensió, el seu desacord, la seva impotència. I al cap d'un any, què?
Al cap d'un any, la comissió d'investigació de l'ONU encara espera poder començar les indagacions que haurien de dur a la descoberta de centenars de fosses comunes a l'actual R.D. del Congo, perquè el govern no ho autoritza.
Al cap d'un any, les presons de Rwanda estan més plenes que mai, la gent és empresonada davant qualsevol acusació particular de complicitat en les massacres del 94, no hi ha judicis, molts presos són apallisats diàriament i, de fet, qui hi entra no en surt. En una habitació de 4 x 4 hi poden arribar a haver 70 persones, sempre dempeus. En algunes presons no poden sortir per a fer les seves necessitats. En d'altres, quan emmalalteixen no poden anar a curar-se, ni deixen que ningú hi vagi a fer-ho. No hi ha lloc per a dormir i se'ls hi podreixen els peus i les cames.
Al cap d'un any, tothom sofreix; els que vénen de l'ex-Zaire expliquen barbaritats, alguns arriben amb un deseiximent total, es deixen anar, no tenen ànsies de lluitar, veuen que la vida és duríssima i moren, com també proliferen els suïcidis.
Al cap d'un any, en certes regions és el terror: a les cinc de la tarda, la gent dels turons ja no viu, cadascú es tanca a casa seva, cases insegures i aïllades, a esperar si es llevaran o no l'endemà, ells o els seus veïns.
Al cap d'un any, els guanyadors ocupen els llocs més importants i no són vistos com a salvadors. La gent desapareix. Molts no tenen res per a menjar. Gairebé no es poden moure del seu poble, els és molt difícil poder desplaçar-se pel país perquè els controls són molt forts i perillosos. El govern no vol que els enviem medicaments.
Al cap d'un any, és molt difícil denunciar les injustícies, les ONGs han marxat pràcticament totes, mentre que l'exèrcit ha renovat l'armament.
Al cap d'un any, el genocidi de l'ètnia hutu continua. Un militar, al dir-li si no se n'adonava que estaven venent el país als americans, va contestar "no ens importa vendre el país a qui sigui amb tal d'exterminar als hutus".
Al cap d'un any, l'informe de l'ONU sobre l'assassinat de la Flors i els seus companys apunta clarament al govern ruandès. Davant d'això, el govern espanyol ha bloquejat indefinidament els fons de cooperació destinats a Rwanda (2.200 milions de pessetes) i ha denegat la petició d'obrir un consulat ruandès a Madrid.
Al cap d'un any, el que es deia Zaire ara es diu Congo i la influència francesa ha canviat per l'americana (una mostra clara és la substitució, a les escoles de Rwanda, del francès per l'anglès). En el govern del Congo hi ha una forta presència de tutsis ruandesos, ètnia utilitzada pels Estats Units i Gran Bretanya per a controlar la zona, en aquesta nova colonització presentada amb barnís d'autodeterminació africana.
Al cap d'un any, el conflicte s'ha estès pels països fronterers: Congo-Brazzaville, República Centrafricana, Kenya i Tanzània. S'està acabant de perfilar tota la zona central i sud de l'Àfrica com una macro-regió sota l'ègida anglo-americana.
Al cap d'un any, estan aconseguint un buit informatiu gairebè total, els interessos dels poderosos han reeixit i molta gent pobra ha patit i ha mort.
Al cap d'un any, tenim una beca per a un estudiant ruandès, concedida per la Universitat Politècnica i l'Ajuntament de Manresa.
Al cap d'un any, molta gent senzilla continua sofrint a Rwanda, però amb ganes de sobreviure i amb l'esperança de millorar la situació, i nosaltres ens unim a aquesta esperança.