Per a justificar la seva agressió contra el Congo, Rwanda i Uganda invoquen la incapacitat de Kinshasa per a garantir la seguretat de les fronteres. Aquests dos països neguen, evidentment, el suport als "rebels congolesos", però admeten perseguir els seus rebels, atrinxerats en territori congolès. Fer penetrar les seves tropes en un altre país, sense l'acord d'aquest, per a fer-hi la guerra (fins i tot contra els seus rebels, encara que en aquest cas, les tropes ruandeses i ugandeses han lluitat contra soldats congolesos), és una agressió. SÍ, NO ÉS MÉS QUE UNA AGRESSIÓ CARACTERÍSTICA, i el dret de persecució que s'invoca no canvia res aquesta realitat.
De manera simple i, fins i tot, simplista, es podria dir que sense aquests rebels, Rwanda i Uganda no tindrien cap raó per a agredir el Congo. Ja que aquests rebels no són congolesos, s'imposa una primera evidència: RWANDA I UGANDA EXPORTEN AL CONGO ELS SEUS PROBLEMES I CONFLICTES INTERNS. Què hi tenim a veure nosaltres, congolesos, allà dins?
Segona evidència: la seguretat a les fronteres només podrà ser efectiva amb l'extinció de les rebel.lions ugandesa i ruandesa. Però, qui ha d'apagar aquestes rebel.lions? El Congo no; en tot cas, més aviat, els governs de Kampala i Kigali. Ve-t'ho aquí , doncs, que està fora del nostre abast.
Tercera evidència: perquè una rebel.lió sigui poderosa, fins el punt d'inquietar el poder establert, perquè duri un temps llarg, cal que rebi un fort suport de la població i que estigui basada en aspiracions legítimes. En el que fa referència a Rwanda, el problema es planteja en termes simples: una minorià té el poder i els seus mitjans, per la força, fins i tot si cedeix alguns atributs de galeria a la majoria (entre els quals la "Presidència" -tot i que buida- de la República). És clar i manifest que mentre els règims de Kigali i Kampala no s'avindran amb les aspiracions legítimes dels seus pobles, i singularment de la majoria, les rebel.lions no s'extingiran, siguin els que siguin els mitjans (militars) que s'hi esmercin, i malgrat la col.laboració dels països veïns.
La reconciliació nacional de què es parla tant hauria de començar a Rwanda. Fixeu-vos en el llenguatge de Kagame i Museveni: cal que hi hagi a Kinshasa un govern fort, que pugui garantir la seguretat de les fronteres, o sigui: perseguir els seus rebels (Kagame es permet, fins i tot, de triar-nos la forma d'Estat: no vol un federalisme profund, al Congo; llegiu AFP). Però, què és un govern fort? Al seu parer, un govern fort, doncs, seria aquell que desplegués mitjans militars importants i ho aixafés tot al seu pas? Un govern fort és aquell que sorgeix de les urnes i que continua gaudint del suport de la població. El Sr. Kagame, projecta eleccions lliures i democràtiques a Rwanda? La qüestió no està ni a l'ordre del dia. La guerra o una situació de guerra és el fons de comerç de Kagame. Quant a Museveni, ja se sap quina mena de democràcia ha establert a Uganda.
És molt de témer, doncs, que les rebel.lions no s'extingiran gaire aviat en aquests països. Els rebels, sempre trobaran racons on atrinxerar-se al Congo. Són, en efecte, les mateixes poblacions d'una banda i l'altra de la frontera, i les d'aquest cantó no podran deixar d'oferir asil i assistència als seus germans! En les seves incursions en territori congolès, les forces ugandeses i ruandeses també han de matar congolesos: cosa que fan, a més a més. Si el Congo vol perseguir aquests rebels, s'haurà d'oposar també a una part de la seva població: és el que també passa. I la guerra continuarà fins que una veritable vida democràtica (el poder a la majoria, respecte i protecció de la minoria) no s'instaurarà en aquests països. I es continuarà acusant el Congo i atacant-lo. Alguns esperits il.lustrats proposen zones tampó: Rwanda és massa petita per a permetre's de cedir una part del seu territori, i el Congo no podrà alienar una part del seu territori perquè el veí no pugui resoldre les seves contradiccions. Al capdevall, ve't aquí el que seria nou: habitualment, una zona tampó separa dos Estats en conflicte o impedeix les infiltracions de veïns terroristes.
Tot això, no dóna a Uganda i Rwanda el dret d'atacar el nostre país. Durant molt de temps (era un secret conegut per tothom), el Congo va arrecerar les bases de la UNITA. Això, mai va donar al Govern de Luanda el dret d'atacar el nostre país. Kabila i la seva gent tenien bases de rereguarda a Tanzània: mai hem fet la guerra a aquests països. El 1966-67, els mercenaris de Jean Schramme i Bob Denard, derrotats, van fugir cap a Rwanda: el Congo, no els va perseguir més enllà de les fronteres. Quins drets es donen, doncs, Kampala i Kigali?
UNA ALTRA QÜESTIÓ FONAMENTAL: la sobrepoblació de Rwanda i Burundi. Ja del temps de Habyarimana, es feia valer la manca d'espai per a oposar-se al retorn dels exiliats, i són nombrosos (es diu que el nombre de ruandesos a l'exterior seria, almenys, la meitat de la població del país). I els bressols continuen omplint-se... No toca al Congo resoldre aquest problema, però el problema és allà i caldria trobar-li una solució.
Ve't aquí dues qüestions fonamentals: la primera (rebel.lió) és invocada per justificar les passejades regulars de les tropes ruandeses i ugandeses en territori congolès, i l'establiment a Kinshasa, per Kigali i Kampala, de governs reputats per a fer la feina bruta. La segona justifica l'amenaça (imaginària o real) d'un tutsiland en alguna part del Congo. Ben mirat, s'havia suggerit, abans del naixement d'Israel, la creació d'una llar jueva a Uganda. Què hi hauria dit Museveni?